Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Felicitat»

De Wikisofia

m (bot: -la fi última +el fi últim)
m (bot: - porta de per si mateix a + porta per si mateixa a)
Línia 4: Línia 4:
 
[[Erlebnis|Vivència]] subjectiva d'un estat d'alegria i benaurança permanent o estable. L'alegria (afirma [[Autor:Gurméndez, Carlos|C. Gurméndez]], ''Teoria dels sentiments'') és l'exteriorització de la satisfacció del viure, mentre que la benaurança és la vivència interior de l'alegria, de la qual prové. Les definicions clàssiques de [[Autor:Boeci|Boeci]], «el summe bé, que abasta dins de si tots els béns», o «la xifra i la causa de tot el que es desitja», són de clar origen aristotèlic; l'[[eudemonisme|eudemonisme]] d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] traça les línies bàsiques que delimiten la conducta humana. Tot el que fa l'home ho fa per alguna fi, i la fi és el bé que es desitja aconseguir; el bé últim, aquell que es vol per si mateix i en vista del qual es fa tot, és també el fi últim que tots els homes desitgen: «Tal sembla ser eminentment la felicitat» ([[Recurs:Cita d'Aristòtil 5|veg. citació]]). I aquesta és una «activitat de l'ànima» ([[Recurs:cita Aristòtil 22|veg. citació]]). La felicitat, no obstant això, és alguna cosa que es desitja, però no alguna cosa sobre el que pugui decidir-se directament, perquè les finalitats es desitgen, però només es trien els mitjans. D'aquí l'ordenació problemàtica de l'home a la felicitat: no pot sinó tendir a ella, i es diu que cadascú ha de forjar-la-hi, però pot no aconseguir-la, perquè no és objecte de [[decisió|decisió]]. La felicitat més aviat acompanya a  l'[[acció|acció]] humana, com a conseqüència d'ella, i aquesta tendeix a finalitats directament assequibles. Per això difícilment pot dir-se sobre ella més del que va indicar Aristòtil: tots els homes tendeixen a la felicitat, però no tots estan d'acord quant a poder dir què és. Només se l'experimenta de forma passiva, «a resultes» de les accions que els [[desig|desitjos]], la [[imaginació|imaginació]], el [[coneixement|coneixement]] o les [[creença|creences]] ens permeten pensar que estan ordenades a la felicitat.
 
[[Erlebnis|Vivència]] subjectiva d'un estat d'alegria i benaurança permanent o estable. L'alegria (afirma [[Autor:Gurméndez, Carlos|C. Gurméndez]], ''Teoria dels sentiments'') és l'exteriorització de la satisfacció del viure, mentre que la benaurança és la vivència interior de l'alegria, de la qual prové. Les definicions clàssiques de [[Autor:Boeci|Boeci]], «el summe bé, que abasta dins de si tots els béns», o «la xifra i la causa de tot el que es desitja», són de clar origen aristotèlic; l'[[eudemonisme|eudemonisme]] d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] traça les línies bàsiques que delimiten la conducta humana. Tot el que fa l'home ho fa per alguna fi, i la fi és el bé que es desitja aconseguir; el bé últim, aquell que es vol per si mateix i en vista del qual es fa tot, és també el fi últim que tots els homes desitgen: «Tal sembla ser eminentment la felicitat» ([[Recurs:Cita d'Aristòtil 5|veg. citació]]). I aquesta és una «activitat de l'ànima» ([[Recurs:cita Aristòtil 22|veg. citació]]). La felicitat, no obstant això, és alguna cosa que es desitja, però no alguna cosa sobre el que pugui decidir-se directament, perquè les finalitats es desitgen, però només es trien els mitjans. D'aquí l'ordenació problemàtica de l'home a la felicitat: no pot sinó tendir a ella, i es diu que cadascú ha de forjar-la-hi, però pot no aconseguir-la, perquè no és objecte de [[decisió|decisió]]. La felicitat més aviat acompanya a  l'[[acció|acció]] humana, com a conseqüència d'ella, i aquesta tendeix a finalitats directament assequibles. Per això difícilment pot dir-se sobre ella més del que va indicar Aristòtil: tots els homes tendeixen a la felicitat, però no tots estan d'acord quant a poder dir què és. Només se l'experimenta de forma passiva, «a resultes» de les accions que els [[desig|desitjos]], la [[imaginació|imaginació]], el [[coneixement|coneixement]] o les [[creença|creences]] ens permeten pensar que estan ordenades a la felicitat.
  
[[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], que defineix la felicitat com a «estar content amb tota la pròpia existència», justament perquè no pot tendir-se a aquesta més que d'una forma empírica i subjectiva, no la considera llei pràctica universal, principi objectiu i universal de l'obrar humà o raó última de l'acció humana (malgrat que tot home desitja la felicitat; [[Recurs:Kant: la felicitat no és una llei pràctica universal|veg. text]]); els homes no poden posar-se d'acord en la manera d'aconseguir la felicitat, si per ventura, només en la manera de decidir en què consisteix la [[moralitat i eticitat|moralitat]]. I aquesta no porta de per si mateix a la felicitat, sinó que només fa a l'home digne de ser feliç ([[Recurs:Kant: sentit de la religió|veg. text]]).
+
[[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], que defineix la felicitat com a «estar content amb tota la pròpia existència», justament perquè no pot tendir-se a aquesta més que d'una forma empírica i subjectiva, no la considera llei pràctica universal, principi objectiu i universal de l'obrar humà o raó última de l'acció humana (malgrat que tot home desitja la felicitat; [[Recurs:Kant: la felicitat no és una llei pràctica universal|veg. text]]); els homes no poden posar-se d'acord en la manera d'aconseguir la felicitat, si per ventura, només en la manera de decidir en què consisteix la [[moralitat i eticitat|moralitat]]. I aquesta no porta per si mateixa a la felicitat, sinó que només fa a l'home digne de ser feliç ([[Recurs:Kant: sentit de la religió|veg. text]]).
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió del 14:24, 28 gen 2018

(del llatí felix, afortunat, que aconsegueix el que busca, feliç)

Vivència subjectiva d'un estat d'alegria i benaurança permanent o estable. L'alegria (afirma C. Gurméndez, Teoria dels sentiments) és l'exteriorització de la satisfacció del viure, mentre que la benaurança és la vivència interior de l'alegria, de la qual prové. Les definicions clàssiques de Boeci, «el summe bé, que abasta dins de si tots els béns», o «la xifra i la causa de tot el que es desitja», són de clar origen aristotèlic; l'eudemonisme d'Aristòtil traça les línies bàsiques que delimiten la conducta humana. Tot el que fa l'home ho fa per alguna fi, i la fi és el bé que es desitja aconseguir; el bé últim, aquell que es vol per si mateix i en vista del qual es fa tot, és també el fi últim que tots els homes desitgen: «Tal sembla ser eminentment la felicitat» (veg. citació). I aquesta és una «activitat de l'ànima» (veg. citació). La felicitat, no obstant això, és alguna cosa que es desitja, però no alguna cosa sobre el que pugui decidir-se directament, perquè les finalitats es desitgen, però només es trien els mitjans. D'aquí l'ordenació problemàtica de l'home a la felicitat: no pot sinó tendir a ella, i es diu que cadascú ha de forjar-la-hi, però pot no aconseguir-la, perquè no és objecte de decisió. La felicitat més aviat acompanya a l'acció humana, com a conseqüència d'ella, i aquesta tendeix a finalitats directament assequibles. Per això difícilment pot dir-se sobre ella més del que va indicar Aristòtil: tots els homes tendeixen a la felicitat, però no tots estan d'acord quant a poder dir què és. Només se l'experimenta de forma passiva, «a resultes» de les accions que els desitjos, la imaginació, el coneixement o les creences ens permeten pensar que estan ordenades a la felicitat.

Kant, que defineix la felicitat com a «estar content amb tota la pròpia existència», justament perquè no pot tendir-se a aquesta més que d'una forma empírica i subjectiva, no la considera llei pràctica universal, principi objectiu i universal de l'obrar humà o raó última de l'acció humana (malgrat que tot home desitja la felicitat; veg. text); els homes no poden posar-se d'acord en la manera d'aconseguir la felicitat, si per ventura, només en la manera de decidir en què consisteix la moralitat. I aquesta no porta per si mateixa a la felicitat, sinó que només fa a l'home digne de ser feliç (veg. text).