Kant: la felicitat no és una llei pràctica universal
De Wikisofia
Ser feliç és necessàriament l'exigència de tot ens racional encara que finit i, en conseqüència, inevitable motiu determinant de la seva facultat apetitiva. En efecte, l'estar content amb tota la pròpia existència, no és [...] sinó problema imposat a aquest ens per la seva mateixa naturalesa finita, perquè està necessitat; i aquesta necessitat afecta a la matèria de la facultat apetitiva d'aquest ens, o sigui alguna cosa que es refereix a un sentiment de plaer o dolor que subjectivament serveix de fonament, i mitjançant ell es determina el necessari per a estar content amb el seu estat. Però precisament perquè aquest motiu determinant material només empíricament pot ser conegut pel subjecte, és impossible considerar aquest problema com una llei, perquè aquesta, com a objectiva, ha de contenir en tots els casos i per a tots els éssers racionals exactament el mateix motiu determinant de la voluntat, doncs encara que el concepte de felicitat serveixi sempre de fonament a la relació pràctica dels objectes amb la facultat apetitiva, no és més que el títol general dels motius determinants subjectius i no determina res específic, a pesar que és l'única cosa que importa en aquest problema pràctic [...]. En efecte, on hagi de posar cadascú la seva felicitat, depèn en cadascun del seu particular sentiment de plaer i dolor, i, àdhuc en un mateix subjecte, de les necessitats provinents de les modificacions d'aquest sentiment, i en conseqüència una llei subjectivament necessària [...] és objectivament un principi pràctic molt contingent que pot i ha de ser molt diferent en subjectes diferents i per tant no pot produir mai una llei, ja que en l'afany de felicitat, el que importa no és la forma de legalitat sinó simplement la matèria, a saber, si i quant plaer puc esperar seguint la llei.
| Crítica de la razón práctica, l,1, § 2 (Losada, Buenos Aires 1961, p . 30). |
Original en castellà
Ser feliz es necesariamente la exigencia de todo ente racional aunque finito y, en consecuencia, inevitable motivo determinante de su facultad apetitiva. En efecto, el estar contento con toda la propia existencia, no es [...] sino problema impuesto a ese ente por su misma naturaleza finita, porque está necesitado; y esta necesidad afecta a la materia de la facultad apetitiva de ese ente, o sea algo que se refiere a un sentimiento de placer o dolor que subjetivamente sirve de fundamento, y mediante él se determina lo necesario para estar contento con su estado. Pero precisamente porque este motivo determinante material sólo empíricamente puede ser conocido por el sujeto, es imposible considerar este problema como una ley, porque ésta, como objetiva, debe contener en todos los casos y para todos los seres racionales exactamente el mismo motivo determinante de la voluntad, pues aunque el concepto de felicidad sirva siempre de fundamento a la relación práctica de los objetos con la facultad apetitiva, no es más que el título general de los motivos determinantes subjetivos y no determina nada específico, a pesar de que es lo único que importa en este problema práctico [...]. En efecto, donde haya de poner cada cual su felicidad, depende en cada uno de su particular sentimiento de placer y dolor, y, aun en un mismo sujeto, de las necesidades provenientes de las modificaciones de este sentimiento, y en consecuencia una ley subjetivamente necesaria [...] es objetivamente un principio práctico muy contingente que puede y debe ser muy diferente en sujetos distintos y por lo tanto nunca puede producir una ley, puesto que en el afán de felicidad, lo que importa no es la forma de legalidad sino simplemente la materia, a saber, si y cuánto placer puedo esperar siguiendo la ley.