Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Wittgenstein, Ludwig»

De Wikisofia

m (bot: - del propi ''Tractatus'', + del mateix ''Tractatus'',)
 
(14 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Wittgenstein
 
|Cognom=Wittgenstein
 
}}
 
}}
Filòsof austríac-britànic, nascut a Viena en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta. Educat per tutors a la seva pròpia casa fins als catorze anys, després d'acabar els estudis secundaris en Linz, estudia enginyeria aeronàutica en Technische Hochschule de Berlín-Charlottenburg i posteriorment a la universitat de Manchester, fins a 1911. Els seus interessos es van desplaçar de l'aviació a la matemàtica i, d'aquesta, als seus fonaments; la lectura de ''Els principis de matemàtica'', de [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]] li porta a la filosofia. Visita en 1911 a Frege i estudia amb Russell, en el Trinity College de Cambridge, durant el curs de 1912 a 1913 –conegut és l'enorme impacte que la brillantor de la seva intel·ligència va causar en Russell–, forma part del famós grup de «The Apostles», i coneix i tracta també a G.I. Moore i a J.M. Keynes.
+
Filòsof austríac-britànic, nascut a Viena en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta. Educat per tutors a la seva pròpia casa fins als catorze anys, després d'acabar els estudis secundaris a Linz, estudia enginyeria aeronàutica en Technische Hochschule de Berlín-Charlottenburg i posteriorment a la universitat de Manchester, fins a 1911. Els seus interessos es van desplaçar de l'aviació a la matemàtica i, d'aquesta, als seus fonaments; la lectura de ''Els principis de matemàtica'', de [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]] li porta a la filosofia. Visita en 1911 a Frege i estudia amb Russell, en el Trinity College de Cambridge, durant el curs de 1912 a 1913 –conegut és l'enorme impacte que la brillantor de la seva intel·ligència va causar en Russell–, forma part del famós grup de «The Apostles», i coneix i tracta també a G.I. Moore i a J.M. Keynes.
  
Acabats aquests estudis, se'n va a viure com un solitari a Noruega, on es dedica a les seves primeres investigacions lògiques, fins que en iniciar-se la Primera Guerra mundial s'enrola com a voluntari en l'artilleria austríaca i, en 1918, és fet presoner de guerra de l'exèrcit italià en el front del Tirol. Per llavors ja havia redactat en notes, escrites durant la campanya i guardades en quaderns en la seva motxilla, el que havia de ser la seva ''Tractatus Logico-Philosophicus. ''Tancat en Muntanya-Cassino, va aconseguir enviar una còpia del manuscrit a Russell i, ja alliberat, tots dos filòsofs es van citar a la Haia, en 1919, per a analitzar el seu contingut. Donant per acabat el llibre, el títol inicial del qual era ''La proposició'', però que es publica primer en alemany en 1921 amb el títol, inspirat per G.I. Moore, de ''Logisch-philosophische Abhandlung'', i després en anglès en 1922, abandona la filosofia, renúncia a la sustanciosa herència familiar i treballa, fins a 1926, com a mestre en diversos pobles de la baixa Àustria, època que no va considerar especialment feliç. Poc després coneix a [[Autor:Schlick, Moritz|Moritz Schlick]], iniciador del [[Cercle de Viena|Cercle de Viena]] i a [[Autor:Carnap, Rudolf|Rudolf Carnap]] i a altres membres del Cercle, i reinicia la seva activitat filosòfica, presentant la seva ''Tractatus ''com a treball per al doctorat, que obté en Cambridge. Fa classes durant uns anys en Cambridge i escriu ''Anotacions filosòfiques'' i ''Gramàtica filosòfica'', i del treball intel·lectual d'aquesta època sorgeixen nous enfocaments filosòfics que cristal·litzen en ''Els quaderns blau i marró ''(publicats després de la seva mort, en 1958, i així anomenats pel color de les tapes dels quaderns de notes). Després d'un viatge a Rússia, amb la intenció potser d'establir-se allí, es dirigeix de nou en 1936 a Noruega, on roman nou mesos i inicia la redacció de ''Investigacions filosòfiques'', la seva obra més important, que suposa a més, un canvi d'orientació en la seva filosofia. Torna a Cambridge i, després de l'annexió d'Àustria per Alemanya, en 1938, adquireix la nacionalitat britànica, se li concedeix la càtedra de filosofia, en Cambridge, com a successor de G.I. Moore, que no ocupa per haver de prestar serveis com a ajudant d'hospital durant la Segona Guerra mundial. Acabada la guerra, reprèn la seva activitat com a professor en Cambridge, que abandona en 1947, ara definitivament. Passa un temps a Irlanda, on retirat de tota activitat acadèmica acaba la redacció de ''Investigacions filosòfiques'' (que es publica en 1953), i ocupa part del seu temps en amaestrar ocells. En 1949 se li manifesta un càncer i passa els seus últims anys amb els seus amics en Cambridge i Oxford, conversant i treballant en la mesura del possible en qüestions de [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]]. La seva obra ''De la certesa ''correspon a anotacions d'aquests últims temps.
+
Acabats aquests estudis, se'n va a viure com un solitari a Noruega, on es dedica a les seves primeres investigacions lògiques, fins que en iniciar-se la Primera Guerra mundial s'enrola com a voluntari en l'artilleria austríaca i, en 1918, és fet presoner de guerra de l'exèrcit italià en el front del Tirol. Per llavors ja havia redactat en notes, escrites durant la campanya i guardades en quaderns en la seva motxilla, el que havia de ser el seu ''Tractatus Logico-Philosophicus. ''Tancat en Montecassino, va aconseguir enviar una còpia del manuscrit a Russell i, ja alliberat, tots dos filòsofs es van citar a la Haia, en 1919, per a analitzar el seu contingut. Donant per acabat el llibre, el títol inicial del qual era ''La proposició'', però que es publica primer en alemany en 1921 amb el títol, inspirat per G.I. Moore, de ''Logisch-philosophische Abhandlung'', i després en anglès en 1922, abandona la filosofia, renúncia a la substanciosa herència familiar i treballa, fins a 1926, com a mestre en diversos pobles de la baixa Àustria, època que no va considerar especialment feliç. Poc després coneix a [[Autor:Schlick, Moritz|Moritz Schlick]], iniciador del [[Cercle de Viena|Cercle de Viena]] i a [[Autor:Carnap, Rudolf|Rudolf Carnap]] i a altres membres del Cercle, i reinicia la seva activitat filosòfica, presentant la seva ''Tractatus ''com a treball per al doctorat, que obté en Cambridge. Fa classes durant uns anys en Cambridge i escriu ''Anotacions filosòfiques'' i ''Gramàtica filosòfica'', i del treball intel·lectual d'aquesta època sorgeixen nous enfocaments filosòfics que cristal·litzen en ''Els quaderns blau i marró ''(publicats després de la seva mort, en 1958, i així anomenats pel color de les tapes dels quaderns de notes). Després d'un viatge a Rússia, amb la intenció potser d'establir-se allí, es dirigeix de nou en 1936 a Noruega, on roman nou mesos i inicia la redacció d{{'}}''Investigacions filosòfiques'', la seva obra més important, que suposa a més, un canvi d'orientació en la seva filosofia. Torna a Cambridge i, després de l'annexió d'Àustria per Alemanya, en 1938, adquireix la nacionalitat britànica, se li concedeix la càtedra de filosofia, en Cambridge, com a successor de G.I. Moore, que no ocupa per haver de prestar serveis com a ajudant d'hospital durant la Segona Guerra mundial. Acabada la guerra, reprèn la seva activitat com a professor en Cambridge, que abandona en 1947, ara definitivament. Passa un temps a Irlanda, on retirat de tota activitat acadèmica acaba la redacció d{{'}}''Investigacions filosòfiques'' (que es publica en 1953), i ocupa part del seu temps en ensinistrar ocells. En 1949 se li manifesta un càncer i passa els seus últims anys amb els seus amics a Cambridge i Oxford, conversant i treballant en la mesura del possible en qüestions de [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]]. La seva obra ''De la certesa ''correspon a anotacions d'aquests últims temps.
  
En el seu pensament filosòfic es distingeixen clarament dues etapes: la que correspon a la redacció de ''Tractatus Logico-philosophicus'' i la que s'inicia a partir de 1929 i culmina amb la redacció de la seva obra més important, ''Investigacions filosòfiques'' (cap de les obres d'aquest segon període es va publicar en vida de Wittgenstein); ambdues tenen la seva corresponent influència posterior, sobre el Circulo de Viena la primera i sobre la [[filosofia analítica|filosofia analítica]] la segona.
+
En el seu pensament filosòfic es distingeixen clarament dues etapes: la que correspon a la redacció de ''Tractatus Logico-philosophicus'' i la que s'inicia a partir de 1929 i culmina amb la redacció de la seva obra més important, ''Investigacions filosòfiques'' (cap de les obres d'aquest segon període es va publicar en vida de Wittgenstein); ambdues tenen la seva corresponent influència posterior, sobre el Cercle de Viena la primera i sobre la [[filosofia analítica|filosofia analítica]] la segona.
  
 
El ''Tractatus,'' obra escrita en forma d'aforismes enumerats segons el sistema decimal de classificació, conté set [[proposició|proposicions]] fonamentals. D'elles, les dues primeres –«El món és tot el que esdevé»; «El que esdevé, el fet, és l'existència dels fets atòmics»– es refereixen al [[món|món]] i a la [[real|realitat]], mentre que les quatre següents són el desenvolupament de la seva lògica i de la seva teoria del llenguatge; l'última proposició, la coneguda i enigmàtica frase «Del que no es pot parlar, millor és callar», tanca el llibre marcant el límit del que es pot pensar i dir (la proposició).
 
El ''Tractatus,'' obra escrita en forma d'aforismes enumerats segons el sistema decimal de classificació, conté set [[proposició|proposicions]] fonamentals. D'elles, les dues primeres –«El món és tot el que esdevé»; «El que esdevé, el fet, és l'existència dels fets atòmics»– es refereixen al [[món|món]] i a la [[real|realitat]], mentre que les quatre següents són el desenvolupament de la seva lògica i de la seva teoria del llenguatge; l'última proposició, la coneguda i enigmàtica frase «Del que no es pot parlar, millor és callar», tanca el llibre marcant el límit del que es pot pensar i dir (la proposició).
Línia 14: Línia 14:
 
Encara que la major part del ''Tractatus ''parla de lògica i llenguatge (de la proposició), els paràgrafs inicials tracten del món i de la visió metafísica del món, en termes del que [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]] anomena [[atomisme lògic|atomisme lògic]]. Món –totalitat dels fets ([[Recurs:cita Wittgenstein 4|veg. citació]])– i llenguatge –totalitat de les proposicions ([[Recurs:cita Wittgenstein 8|veg. citació]])– comparteixen una mateixa [[estructura|estructura]] lògica comuna i Wittgenstein relaciona realitat, lògica i llenguatge mitjançant tres conceptes fonamentals: ''fet atòmic'', ''figura lògica'' i ''proposició.''
 
Encara que la major part del ''Tractatus ''parla de lògica i llenguatge (de la proposició), els paràgrafs inicials tracten del món i de la visió metafísica del món, en termes del que [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]] anomena [[atomisme lògic|atomisme lògic]]. Món –totalitat dels fets ([[Recurs:cita Wittgenstein 4|veg. citació]])– i llenguatge –totalitat de les proposicions ([[Recurs:cita Wittgenstein 8|veg. citació]])– comparteixen una mateixa [[estructura|estructura]] lògica comuna i Wittgenstein relaciona realitat, lògica i llenguatge mitjançant tres conceptes fonamentals: ''fet atòmic'', ''figura lògica'' i ''proposició.''
  
<center>[[File:3749.jpg|400px|center]]</center>
+
<center>[[File:3749.PNG|300px|center]]</center>
  
El constituent últim del món són els objectes, o [[cosa|coses]], les entitats que percebem amb els [[sentits|sentits]]; els objectes són simples i formen part dels fets atòmics. El fet atòmic (en alemany, ''Sachverhalt''; en anglès,'' atomic fact)'' és la combinació o relació d'objectes o coses; aquests són la [[substància|substància]] que està fet el món, el seu constituent bàsic. Però el que pot conèixer-se de les coses del món és només «el que esdevé», això és, les combinacions o [[relació|relacions]] de coses i objectes: els fets atòmics, o [[fet|fets]] simples i els fets composts de simples, o simplement fets, el conjunt dels quals constitueix la [[real|realitat]]. ([[Recurs:cita Wittgenstein 2|veg. citació]]).
+
El constituent últim del món són els objectes, o [[cosa|coses]], les entitats que percebem amb els [[sentits|sentits]]; els objectes són simples i formen part dels fets atòmics. El fet atòmic (en alemany, ''Sachverhalt''; en anglès,'' atomic fact)'' és la combinació o relació d'objectes o coses; aquests són la [[substància|substància]] que està fet el món, el seu constituent bàsic. Però el que pot conèixer-se de les coses del món és només «el que esdevé», és a dir, les combinacions o [[relació|relacions]] de coses i objectes: els fets atòmics, o [[fet|fets]] simples i els fets composts de simples, o simplement fets, el conjunt dels quals constitueix la [[real|realitat]]. ([[Recurs:cita Wittgenstein 2|veg. citació]]).
  
 
Paral·lelament, el [[llenguatge|llenguatge]] oposa, a les coses del món, noms; als fets atòmics, [[proposició|proposicions]] simples i als fets complexos, proposicions compostes. El llenguatge té la propietat de representar, com en un mirall, la realitat del món; el llenguatge és imatge del món perquè té capacitat pictòrica, o capacitat de representació o configuració (''Abbildung''); quan per mitjà de proposicions descriu fets, els seus elements «reprodueixen» i «representen» la mateixa relació que estableixen els objectes en els fets atòmics. El que fa possible aquest [[isomorfisme|isomorfisme]] entre llenguatge i realitat és la participació en una mateixa figura lògica, o estructura, comuna.
 
Paral·lelament, el [[llenguatge|llenguatge]] oposa, a les coses del món, noms; als fets atòmics, [[proposició|proposicions]] simples i als fets complexos, proposicions compostes. El llenguatge té la propietat de representar, com en un mirall, la realitat del món; el llenguatge és imatge del món perquè té capacitat pictòrica, o capacitat de representació o configuració (''Abbildung''); quan per mitjà de proposicions descriu fets, els seus elements «reprodueixen» i «representen» la mateixa relació que estableixen els objectes en els fets atòmics. El que fa possible aquest [[isomorfisme|isomorfisme]] entre llenguatge i realitat és la participació en una mateixa figura lògica, o estructura, comuna.
Línia 22: Línia 22:
 
La proposició –el signe amb què expressem el pensament– representa un estat de coses (=fet atòmic); si aquest estat de coses és real, la proposició és veritable, i el conjunt de totes elles descriu el món ([[Recurs:cita Wittgenstein 9|veg. citació]]).
 
La proposició –el signe amb què expressem el pensament– representa un estat de coses (=fet atòmic); si aquest estat de coses és real, la proposició és veritable, i el conjunt de totes elles descriu el món ([[Recurs:cita Wittgenstein 9|veg. citació]]).
  
Només les proposicions, i no els noms, són significatives i mostren la forma lògica de la realitat ([[Recurs:cita Wittgenstein 10|veg. citació]]); perquè són «com fletxes orientades a les coses» les proposicions tenen [[sentit|sentit]], àdhuc en el cas que siguin falses, perquè sempre descriuen el que esdevé al món. I només descrivint el que esdevé pot una proposició tenir [[sentit|sentit]]. Les que no descriuen fets, manquen de sentit (encara que puguin ser veritables). Aquestes són de dues classes: la primera classe comprèn les [[tautologia|tautologies]], o enunciats necessàriament veritables, que res diuen respecte del món (o les seves negacions, les [[contradicció|contradiccions]]); la segona classe comprèn aquelles proposicions que no comparteixen la figura lògica amb la realitat que pretenen representar. I això últim succeeix de dues maneres: perquè es dóna «a un signe un sentit fals», una mala orientació, construint enunciats que contenen signes mancat de significat ([[Recurs:cita Wittgenstein 3|veg. citació]]), com succeeix amb les proposicions mal construïdes o amb les de caràcter metafísic, o, simplement, perquè apunten a objectes que queden fora del món, transcendeixen el món, volent expressar l'inexpresable, com a passa amb les proposicions sobre [[ètica|ètica]] ([[Recurs:Wittgenstein|veg. citació]]), i aquelles que volen esclarir el sentit del món ([[Recurs:cita Wittgenstein 5|veg. citació]]).
+
Només les proposicions, i no els noms, són significatives i mostren la forma lògica de la realitat ([[Recurs:cita Wittgenstein 10|veg. citació]]); perquè són «com fletxes orientades a les coses» les proposicions tenen [[sentit|sentit]], àdhuc en el cas que siguin falses, perquè sempre descriuen el que esdevé al món. I només descrivint el que esdevé pot una proposició tenir [[sentit|sentit]]. Les que no descriuen fets, manquen de sentit (encara que puguin ser veritables). Aquestes són de dues classes: la primera classe comprèn les [[tautologia|tautologies]], o enunciats necessàriament veritables, que res diuen respecte del món (o les seves negacions, les [[contradicció|contradiccions]]); la segona classe comprèn aquelles proposicions que no comparteixen la figura lògica amb la realitat que pretenen representar. I això últim succeeix de dues maneres: perquè es dóna «a un signe un sentit fals», una mala orientació, construint enunciats que contenen signes mancat de significat ([[Recurs:cita Wittgenstein 3|veg. citació]]), com succeeix amb les proposicions mal construïdes o amb les de caràcter metafísic, o, simplement, perquè apunten a objectes que queden fora del món, transcendeixen el món, volent expressar l'inexpressable, com a passa amb les proposicions sobre [[ètica|ètica]] ([[Recurs:Wittgenstein|veg. citació]]), i aquelles que volen esclarir el sentit del món ([[Recurs:cita Wittgenstein 5|veg. citació]]).
  
 
En resum, només les proposicions de les [[ciències empíriques|ciències empíriques]] tenen sentit; la lògica consta únicament de tautologies, i tota proposició sobre [[ètica|ètica]] o [[metafísica|metafísica]] és mancada de sentit. L'[[anàlisi|anàlisi]] filosòfica ajuda a esclarir el sentit de les proposicions del [[llenguatge ordinari|llenguatge ordinari]]; les del llenguatge filosòfic, en canvi, les declara mancats de sentit; àdhuc les del mateix ''Tractatus'', una vegada compreses i aplicades, han de rebutjar-se com a mancades de sentit ([[Recurs:Cita de Wittgenstein|veg. citació]]).
 
En resum, només les proposicions de les [[ciències empíriques|ciències empíriques]] tenen sentit; la lògica consta únicament de tautologies, i tota proposició sobre [[ètica|ètica]] o [[metafísica|metafísica]] és mancada de sentit. L'[[anàlisi|anàlisi]] filosòfica ajuda a esclarir el sentit de les proposicions del [[llenguatge ordinari|llenguatge ordinari]]; les del llenguatge filosòfic, en canvi, les declara mancats de sentit; àdhuc les del mateix ''Tractatus'', una vegada compreses i aplicades, han de rebutjar-se com a mancades de sentit ([[Recurs:Cita de Wittgenstein|veg. citació]]).
  
La segona etapa filosòfica, aquella que permet parlar d'un «segon Wittgenstein», es polaritza entorn de ''Investigacions filosòfiques'' i algunes obres o anotacions d'obres que les preparen, com ''Els quaderns blau i marró ''(de 1933-1935)''.''
+
'''La segona etapa filosòfica''', aquella que permet parlar d'un «segon Wittgenstein», es polaritza entorn d{{'}}''Investigacions filosòfiques'' i algunes obres o anotacions d'obres que les preparen, com ''Els quaderns blau i marró ''(de 1933-1935)''.
  
Wittgenstein renuncia a la concepció especular del llenguatge; el llenguatge no reflecteix el món ni té com a únic objectiu descriure el món: no és sinó una forma de [[conducta|conducta]] entre unes altres, amb pluralitat de funcions: ordenar, descriure, informar, fer conjectures, explicar històries, fer teatre, explicar acudits, endevinar enigmes, etc., cadascuna de les quals pot descriure's com un «joc de llenguatge» (''Sprachspiel''). Les proposicions són significatives no perquè són (només) «figures» de la realitat, sinó perquè són expressions d'aquests «jocs de llenguatge»: els diversos i variats usos al fet que serveix el llenguatge, que, igual com succeeix amb els jocs, manifesten com a característica comuna un cert aire de família que els fa semblants, a saber, se sotmeten a regles, però cadascú a les seves pròpies. Per això, el [[significat|significat]] cal buscar-ho, no en la [[verificabilitat|verificabilitat]] del que es diu, sinó en el «ús» que es fa de les paraules: «El significat d'una paraula és l'ús que de la mateixa es fa en el llenguatge» (I''nvestigaciones'', § 43). En definitiva, és el [[context|context]] el que dóna sentit a les paraules. La majoria d'errors filosòfics provenen de confondre els contextos o de jutjar un context per les regles d'un altre (com en els jocs, les regles es respecten; canviar-les és canviar de joc). Tot el llenguatge consisteix en multitud de jocs de llenguatge, i el llenguatge correcte és aquell que observa el recte ús de les regles. Però tota paraula té sentit, si és emprada en el seu context. El sentit ho donen les regles d'ús, tal com, en els escacs, el sentit de cadascuna de les peces ho donen les regles que descriuen els seus moviments.
+
Mentre el primer Wittgenstein (el del ''Tractatus'') va ser un dels fonaments del paradigma positivista i analític, obsedit en la clarificació de conceptes i proposicions, però que deixava fora els aspectes més interessants del pensament: el desig, l'ambició, la venjança o la ira, el segon Wittgenstein va abandonar la seva primera filosofia i es va centrar en un pensament més humanista i en el caràcter obert, plural i il·limitat dels llenguatges humans. Wittgenstein renuncia a la concepció especular del llenguatge; el llenguatge no reflecteix el món ni té com a únic objectiu descriure el món: no és sinó una forma de [[conducta|conducta]] entre unes altres, amb pluralitat de funcions: ordenar, descriure, informar, fer conjectures, explicar històries, fer teatre, explicar acudits, endevinar enigmes, etc., cadascuna de les quals pot descriure's com un «joc de llenguatge» (''Sprachspiel''). Les proposicions són significatives no perquè són (només) «figures» de la realitat, sinó perquè són expressions d'aquests «jocs de llenguatge»: els diversos i variats usos a què serveix el llenguatge, que, igual com succeeix amb els jocs, manifesten com a característica comuna un cert aire de família que els fa semblants, a saber, se sotmeten a regles, però cadascú a les seves pròpies. Per això, el [[significat|significat]] cal buscar-lo, no en la [[verificabilitat|verificabilitat]] del que es diu, sinó en l'«ús» que es fa de les paraules: «El significat d'una paraula és l'ús que de la mateixa es fa en el llenguatge» (''Investigacions'', § 43). En definitiva, és el [[context|context]] el que dóna sentit a les paraules. La majoria d'errors filosòfics provenen de confondre els contextos o de jutjar un context per les regles d'un altre (com en els jocs, les regles es respecten; canviar-les és canviar de joc). Tot el llenguatge consisteix en multitud de [[Llenguatge, jocs del|jocs de llenguatge]], i el llenguatge correcte és aquell que observa el recte ús de les regles. Però tota paraula té sentit, si és emprada en el seu context. El sentit el donen les regles d'ús, tal com, en els escacs, el sentit de cadascuna de les peces el donen les regles que descriuen els seus moviments.
  
Wittgenstein abandona la posició del ''Tractatus'', que enfoca el llenguatge com a representació de la realitat, entesa des de la perspectiva metafísica de l'[[atomisme lògic|atomisme lògic]], per a explicar-ho, en l'etapa de les ''Investigacions lògiques'', com un producte de la conducta humana, que ha d'interpretar-se gramaticalment, això és, des de la [[pragmàtica|pragmàtica]]; com a tal producte, els «jocs de llenguatge» són part d'una activitat humana o d'una «forma de vida» (''Investigacions'', § 23).
+
Wittgenstein abandona la posició del ''Tractatus'', que enfoca el llenguatge com a representació de la realitat, entesa des de la perspectiva metafísica de l'[[atomisme lògic|atomisme lògic]], per a explicar-ho, en l'etapa de les ''Investigacions lògiques'', com un producte de la conducta humana, que ha d'interpretar-se gramaticalment, això és, des de la [[pragmàtica|pragmàtica]]; com a tal producte, els «[[Llenguatge, jocs del|jocs de llenguatge]]» són part d'una activitat humana o d'una «forma de vida» (''Investigacions'', § 23).
  
 
Molts autors creuen que no s'interromp una continuïtat de base entre una i una altra etapa. La primera insistiria en la clarificació del llenguatge mitjançant l'[[anàlisi|anàlisi]] de l'estructura lògica oculta de les frases del llenguatge ordinari; la segona, a descobrir i descriure quins són els jocs de llenguatge, això és, els contextos, que suposen les diverses proposicions. En tots dos casos desapareixen els problemes filosòfics; en el primer com a resultat d'una activitat terapèutica que consisteix a aclarir les proposicions a través d'un llenguatge lògic ideal ([[Recurs:Wittgenstein, Ludwig: la filosofia|veg. text]]); en el segon, aclarint el significat recorrent al context. Desapareixen en el ''Tractatus'', perquè el metafísic ha de percebre que usa paraules sense sentit determinat; en les ''Investigacions'', perquè s'obliga al metafísic a usar les seves paraules d'acord amb els contextos originaris del llenguatge comú: «Quan els filòsofs usen una paraula –«saber», «ser», «objecte», «jo», «proposició», «nom»– i procuren captar l{{'}}''essència ''de la cosa, cal preguntar-se sempre: s'usa realment així, en algun cas, en el llenguatge d'on pren origen?» (''Investigacions'', §116).
 
Molts autors creuen que no s'interromp una continuïtat de base entre una i una altra etapa. La primera insistiria en la clarificació del llenguatge mitjançant l'[[anàlisi|anàlisi]] de l'estructura lògica oculta de les frases del llenguatge ordinari; la segona, a descobrir i descriure quins són els jocs de llenguatge, això és, els contextos, que suposen les diverses proposicions. En tots dos casos desapareixen els problemes filosòfics; en el primer com a resultat d'una activitat terapèutica que consisteix a aclarir les proposicions a través d'un llenguatge lògic ideal ([[Recurs:Wittgenstein, Ludwig: la filosofia|veg. text]]); en el segon, aclarint el significat recorrent al context. Desapareixen en el ''Tractatus'', perquè el metafísic ha de percebre que usa paraules sense sentit determinat; en les ''Investigacions'', perquè s'obliga al metafísic a usar les seves paraules d'acord amb els contextos originaris del llenguatge comú: «Quan els filòsofs usen una paraula –«saber», «ser», «objecte», «jo», «proposició», «nom»– i procuren captar l{{'}}''essència ''de la cosa, cal preguntar-se sempre: s'usa realment així, en algun cas, en el llenguatge d'on pren origen?» (''Investigacions'', §116).
 +
 +
Per altra part, en certs aspectes de la filosofia de [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Wittgenstein]] també hi ha un fons d'[[irracionalisme]], entès en el sentit d'insuficiència de la [[raó]], ja que no es pot aconseguir una demostrabilitat dels judicis de valor i també hi ha una inefabilitat [[mística]] del món que no es pot reduir a cap sintaxi, a cap semàntica ni a cap joc de llenguatge. Wittgenstein diu «El sentiment del món com un tot limitat és el sentiment místic» (''Tractatus'', 6.45), en una manifestació que s'ha conceptualitzat (per part de  [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]]) com una forma d'irracionalisme holista i universalista. Davant aquesta forma d'irracionalisme Popper defensa el que ell anomena [[racionalisme crític]]. Ara bé, el que Wittgenstein indica, especialment l'anomenat ''segon Wittgenstein'', és que la realitat és plural i que hi ha també una pluralitat d'experiències, de manera que, segons ell, hi ha tantes [[Racionalisme|racionalitats]] com enfocaments diferents que donen sentit a l'experiència individual o col·lectiva. Això no suposa, doncs, abraçar una irracionalitat radical (com la de [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]] o [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]]), sinó  que, segons els wittgenstenians, es tracta d'exercir una [[racionalitat]] moderada. No és doncs, tampoc la irracionalitat de certes formes del pensament ''postmodern'' que posen exactament al mateix nivell el coneixement científic de la física relativista, per exemple, amb els mites primitius sobre l'origen del món a partir d'un ou còsmic, per exemple <ref>Paul Boghossian, ''La por al coneixement'', Obrador Edendum, Santa Coloma de Queralt, 2007.</ref>
  
  

Revisió de 17:55, 3 juny 2020

Wittgenstein1.jpg

Avís: El títol a mostrar «Ludwig Wittgenstein» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Wittgenstein, Ludwig».

Filòsof austríac-britànic, nascut a Viena en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta. Educat per tutors a la seva pròpia casa fins als catorze anys, després d'acabar els estudis secundaris a Linz, estudia enginyeria aeronàutica en Technische Hochschule de Berlín-Charlottenburg i posteriorment a la universitat de Manchester, fins a 1911. Els seus interessos es van desplaçar de l'aviació a la matemàtica i, d'aquesta, als seus fonaments; la lectura de Els principis de matemàtica, de Russell li porta a la filosofia. Visita en 1911 a Frege i estudia amb Russell, en el Trinity College de Cambridge, durant el curs de 1912 a 1913 –conegut és l'enorme impacte que la brillantor de la seva intel·ligència va causar en Russell–, forma part del famós grup de «The Apostles», i coneix i tracta també a G.I. Moore i a J.M. Keynes.

Acabats aquests estudis, se'n va a viure com un solitari a Noruega, on es dedica a les seves primeres investigacions lògiques, fins que en iniciar-se la Primera Guerra mundial s'enrola com a voluntari en l'artilleria austríaca i, en 1918, és fet presoner de guerra de l'exèrcit italià en el front del Tirol. Per llavors ja havia redactat en notes, escrites durant la campanya i guardades en quaderns en la seva motxilla, el que havia de ser el seu Tractatus Logico-Philosophicus. Tancat en Montecassino, va aconseguir enviar una còpia del manuscrit a Russell i, ja alliberat, tots dos filòsofs es van citar a la Haia, en 1919, per a analitzar el seu contingut. Donant per acabat el llibre, el títol inicial del qual era La proposició, però que es publica primer en alemany en 1921 amb el títol, inspirat per G.I. Moore, de Logisch-philosophische Abhandlung, i després en anglès en 1922, abandona la filosofia, renúncia a la substanciosa herència familiar i treballa, fins a 1926, com a mestre en diversos pobles de la baixa Àustria, època que no va considerar especialment feliç. Poc després coneix a Moritz Schlick, iniciador del Cercle de Viena i a Rudolf Carnap i a altres membres del Cercle, i reinicia la seva activitat filosòfica, presentant la seva Tractatus com a treball per al doctorat, que obté en Cambridge. Fa classes durant uns anys en Cambridge i escriu Anotacions filosòfiques i Gramàtica filosòfica, i del treball intel·lectual d'aquesta època sorgeixen nous enfocaments filosòfics que cristal·litzen en Els quaderns blau i marró (publicats després de la seva mort, en 1958, i així anomenats pel color de les tapes dels quaderns de notes). Després d'un viatge a Rússia, amb la intenció potser d'establir-se allí, es dirigeix de nou en 1936 a Noruega, on roman nou mesos i inicia la redacció d'Investigacions filosòfiques, la seva obra més important, que suposa a més, un canvi d'orientació en la seva filosofia. Torna a Cambridge i, després de l'annexió d'Àustria per Alemanya, en 1938, adquireix la nacionalitat britànica, se li concedeix la càtedra de filosofia, en Cambridge, com a successor de G.I. Moore, que no ocupa per haver de prestar serveis com a ajudant d'hospital durant la Segona Guerra mundial. Acabada la guerra, reprèn la seva activitat com a professor en Cambridge, que abandona en 1947, ara definitivament. Passa un temps a Irlanda, on retirat de tota activitat acadèmica acaba la redacció d'Investigacions filosòfiques (que es publica en 1953), i ocupa part del seu temps en ensinistrar ocells. En 1949 se li manifesta un càncer i passa els seus últims anys amb els seus amics a Cambridge i Oxford, conversant i treballant en la mesura del possible en qüestions de teoria del coneixement. La seva obra De la certesa correspon a anotacions d'aquests últims temps.

En el seu pensament filosòfic es distingeixen clarament dues etapes: la que correspon a la redacció de Tractatus Logico-philosophicus i la que s'inicia a partir de 1929 i culmina amb la redacció de la seva obra més important, Investigacions filosòfiques (cap de les obres d'aquest segon període es va publicar en vida de Wittgenstein); ambdues tenen la seva corresponent influència posterior, sobre el Cercle de Viena la primera i sobre la filosofia analítica la segona.

El Tractatus, obra escrita en forma d'aforismes enumerats segons el sistema decimal de classificació, conté set proposicions fonamentals. D'elles, les dues primeres –«El món és tot el que esdevé»; «El que esdevé, el fet, és l'existència dels fets atòmics»– es refereixen al món i a la realitat, mentre que les quatre següents són el desenvolupament de la seva lògica i de la seva teoria del llenguatge; l'última proposició, la coneguda i enigmàtica frase «Del que no es pot parlar, millor és callar», tanca el llibre marcant el límit del que es pot pensar i dir (la proposició).

Encara que la major part del Tractatus parla de lògica i llenguatge (de la proposició), els paràgrafs inicials tracten del món i de la visió metafísica del món, en termes del que Russell anomena atomisme lògic. Món –totalitat dels fets (veg. citació)– i llenguatge –totalitat de les proposicions (veg. citació)– comparteixen una mateixa estructura lògica comuna i Wittgenstein relaciona realitat, lògica i llenguatge mitjançant tres conceptes fonamentals: fet atòmic, figura lògica i proposició.

3749.PNG

El constituent últim del món són els objectes, o coses, les entitats que percebem amb els sentits; els objectes són simples i formen part dels fets atòmics. El fet atòmic (en alemany, Sachverhalt; en anglès, atomic fact) és la combinació o relació d'objectes o coses; aquests són la substància que està fet el món, el seu constituent bàsic. Però el que pot conèixer-se de les coses del món és només «el que esdevé», és a dir, les combinacions o relacions de coses i objectes: els fets atòmics, o fets simples i els fets composts de simples, o simplement fets, el conjunt dels quals constitueix la realitat. (veg. citació).

Paral·lelament, el llenguatge oposa, a les coses del món, noms; als fets atòmics, proposicions simples i als fets complexos, proposicions compostes. El llenguatge té la propietat de representar, com en un mirall, la realitat del món; el llenguatge és imatge del món perquè té capacitat pictòrica, o capacitat de representació o configuració (Abbildung); quan per mitjà de proposicions descriu fets, els seus elements «reprodueixen» i «representen» la mateixa relació que estableixen els objectes en els fets atòmics. El que fa possible aquest isomorfisme entre llenguatge i realitat és la participació en una mateixa figura lògica, o estructura, comuna.

La proposició –el signe amb què expressem el pensament– representa un estat de coses (=fet atòmic); si aquest estat de coses és real, la proposició és veritable, i el conjunt de totes elles descriu el món (veg. citació).

Només les proposicions, i no els noms, són significatives i mostren la forma lògica de la realitat (veg. citació); perquè són «com fletxes orientades a les coses» les proposicions tenen sentit, àdhuc en el cas que siguin falses, perquè sempre descriuen el que esdevé al món. I només descrivint el que esdevé pot una proposició tenir sentit. Les que no descriuen fets, manquen de sentit (encara que puguin ser veritables). Aquestes són de dues classes: la primera classe comprèn les tautologies, o enunciats necessàriament veritables, que res diuen respecte del món (o les seves negacions, les contradiccions); la segona classe comprèn aquelles proposicions que no comparteixen la figura lògica amb la realitat que pretenen representar. I això últim succeeix de dues maneres: perquè es dóna «a un signe un sentit fals», una mala orientació, construint enunciats que contenen signes mancat de significat (veg. citació), com succeeix amb les proposicions mal construïdes o amb les de caràcter metafísic, o, simplement, perquè apunten a objectes que queden fora del món, transcendeixen el món, volent expressar l'inexpressable, com a passa amb les proposicions sobre ètica (veg. citació), i aquelles que volen esclarir el sentit del món (veg. citació).

En resum, només les proposicions de les ciències empíriques tenen sentit; la lògica consta únicament de tautologies, i tota proposició sobre ètica o metafísica és mancada de sentit. L'anàlisi filosòfica ajuda a esclarir el sentit de les proposicions del llenguatge ordinari; les del llenguatge filosòfic, en canvi, les declara mancats de sentit; àdhuc les del mateix Tractatus, una vegada compreses i aplicades, han de rebutjar-se com a mancades de sentit (veg. citació).

La segona etapa filosòfica, aquella que permet parlar d'un «segon Wittgenstein», es polaritza entorn d'Investigacions filosòfiques i algunes obres o anotacions d'obres que les preparen, com Els quaderns blau i marró (de 1933-1935).

Mentre el primer Wittgenstein (el del Tractatus) va ser un dels fonaments del paradigma positivista i analític, obsedit en la clarificació de conceptes i proposicions, però que deixava fora els aspectes més interessants del pensament: el desig, l'ambició, la venjança o la ira, el segon Wittgenstein va abandonar la seva primera filosofia i es va centrar en un pensament més humanista i en el caràcter obert, plural i il·limitat dels llenguatges humans. Wittgenstein renuncia a la concepció especular del llenguatge; el llenguatge no reflecteix el món ni té com a únic objectiu descriure el món: no és sinó una forma de conducta entre unes altres, amb pluralitat de funcions: ordenar, descriure, informar, fer conjectures, explicar històries, fer teatre, explicar acudits, endevinar enigmes, etc., cadascuna de les quals pot descriure's com un «joc de llenguatge» (Sprachspiel). Les proposicions són significatives no perquè són (només) «figures» de la realitat, sinó perquè són expressions d'aquests «jocs de llenguatge»: els diversos i variats usos a què serveix el llenguatge, que, igual com succeeix amb els jocs, manifesten com a característica comuna un cert aire de família que els fa semblants, a saber, se sotmeten a regles, però cadascú a les seves pròpies. Per això, el significat cal buscar-lo, no en la verificabilitat del que es diu, sinó en l'«ús» que es fa de les paraules: «El significat d'una paraula és l'ús que de la mateixa es fa en el llenguatge» (Investigacions, § 43). En definitiva, és el context el que dóna sentit a les paraules. La majoria d'errors filosòfics provenen de confondre els contextos o de jutjar un context per les regles d'un altre (com en els jocs, les regles es respecten; canviar-les és canviar de joc). Tot el llenguatge consisteix en multitud de jocs de llenguatge, i el llenguatge correcte és aquell que observa el recte ús de les regles. Però tota paraula té sentit, si és emprada en el seu context. El sentit el donen les regles d'ús, tal com, en els escacs, el sentit de cadascuna de les peces el donen les regles que descriuen els seus moviments.

Wittgenstein abandona la posició del Tractatus, que enfoca el llenguatge com a representació de la realitat, entesa des de la perspectiva metafísica de l'atomisme lògic, per a explicar-ho, en l'etapa de les Investigacions lògiques, com un producte de la conducta humana, que ha d'interpretar-se gramaticalment, això és, des de la pragmàtica; com a tal producte, els «jocs de llenguatge» són part d'una activitat humana o d'una «forma de vida» (Investigacions, § 23).

Molts autors creuen que no s'interromp una continuïtat de base entre una i una altra etapa. La primera insistiria en la clarificació del llenguatge mitjançant l'anàlisi de l'estructura lògica oculta de les frases del llenguatge ordinari; la segona, a descobrir i descriure quins són els jocs de llenguatge, això és, els contextos, que suposen les diverses proposicions. En tots dos casos desapareixen els problemes filosòfics; en el primer com a resultat d'una activitat terapèutica que consisteix a aclarir les proposicions a través d'un llenguatge lògic ideal (veg. text); en el segon, aclarint el significat recorrent al context. Desapareixen en el Tractatus, perquè el metafísic ha de percebre que usa paraules sense sentit determinat; en les Investigacions, perquè s'obliga al metafísic a usar les seves paraules d'acord amb els contextos originaris del llenguatge comú: «Quan els filòsofs usen una paraula –«saber», «ser», «objecte», «jo», «proposició», «nom»– i procuren captar l'essència de la cosa, cal preguntar-se sempre: s'usa realment així, en algun cas, en el llenguatge d'on pren origen?» (Investigacions, §116).

Per altra part, en certs aspectes de la filosofia de Wittgenstein també hi ha un fons d'irracionalisme, entès en el sentit d'insuficiència de la raó, ja que no es pot aconseguir una demostrabilitat dels judicis de valor i també hi ha una inefabilitat mística del món que no es pot reduir a cap sintaxi, a cap semàntica ni a cap joc de llenguatge. Wittgenstein diu «El sentiment del món com un tot limitat és el sentiment místic» (Tractatus, 6.45), en una manifestació que s'ha conceptualitzat (per part de Popper) com una forma d'irracionalisme holista i universalista. Davant aquesta forma d'irracionalisme Popper defensa el que ell anomena racionalisme crític. Ara bé, el que Wittgenstein indica, especialment l'anomenat segon Wittgenstein, és que la realitat és plural i que hi ha també una pluralitat d'experiències, de manera que, segons ell, hi ha tantes racionalitats com enfocaments diferents que donen sentit a l'experiència individual o col·lectiva. Això no suposa, doncs, abraçar una irracionalitat radical (com la de Schopenhauer o Nietzsche), sinó que, segons els wittgenstenians, es tracta d'exercir una racionalitat moderada. No és doncs, tampoc la irracionalitat de certes formes del pensament postmodern que posen exactament al mateix nivell el coneixement científic de la física relativista, per exemple, amb els mites primitius sobre l'origen del món a partir d'un ou còsmic, per exemple [1]


  1. Paul Boghossian, La por al coneixement, Obrador Edendum, Santa Coloma de Queralt, 2007.