Descripció definida

Bertrand Russell

Expressió denotativa, o sintagma denotatiu, que comença conel article determinat o definit «el», o un equivalent, que introdueix una expressió que s'aplica a un objecte i només a un, que posseeix tal o tal altra propietat: «L'autor de Waverley», o «el ser més perfecte» són exemples de descripció definida.

veg. exemple ↓

Exemples de «descripció indefinida», o ambigua, poden ser «un home just» (n'hi ha molts), «un cert sentit de l'humor» (n'hi ha diverses classes d'aquest), «un rei de la baralla» (n'hi ha quatre).

Mentre que si diem que «l'actual rei de França és calb», emprem una descripció definida com a sintagma denotatiu dins d'una oració amb sentit. És una noció filosòfica fonamental, fruit de l'anàlisi filosòfica desenvolupat per Bertrand Russell en els seus treballs de fonamentació lògica de la matemàtica, element central del seu atomisme lògic i exposada, per primera vegada, en «Sobre la denotació» (1905). (veg. text).

La teoria de les descripcions definides ve a resoldre l'antiga qüestió de si té sentit parlar de coses inexistents i de com se soluciona filosòficament el problema de dir que alguna cosa no existeix; dir que alguna cosa no existeix no és simplement afirmar que A no té la propietat de ser B, sinó dir que A no és A.

A vegades s'ha sostingut que les frases en què es nega l'existència de quelcom afirmen, al mateix temps, alguna espècie de subsistència d'aquest quelcom. Així, per exemple, Alexius Meinong (1853-1920), filòsof austríac, deixeble de Brentano, que defensa la distinció entre Sein (ser) i Sosein (característiques d'alguna cosa) i sosté que no és el mateix dir que «el cercle quadrat no existeix» i «la muntanya d'or no existeix», ja que un és un pensament impossible i l'altre simplement imaginari, però que, d'alguna manera, a tals expressions ha de correspondre alguna realitat o manera d'existència (subsistència), perquè tingui sentit dir que són falses. L'anàlisi filosòfic de Russell, fundat en la seva lògica dels Principia Mathematica, no admet que les descripcions definides, com les citades, tinguin per si mateixes denotació o referència, raó per la qual tampoc es refereixen a cap classe d'existència. La forma lògica de les descripcions revela que no són «noms propis»; aquests denoten un objecte; aquelles, no.

<

veg. exemple ↓

La forma lògica de «l'actual rei de França és calb» és «hi ha un i només un x tal que és actualment rei de França i x és calb» . L'afirmació problemàtica de la descripció definida, «l'actual rei de França», queda aclarida per l'anàlisi lògica: la seva forma lògica no és de cap manera problemàtica, sinó simplement falsa.

Segons això, les condicions que han de complir les descripcions definides són: 1) ha d'existir algun objecte que tingui la propietat en qüestió, i 2) no ha d'existir cap altre objecte que posseeixi aquesta propietat. Per tant, la frase «l'actual rei de França és calb» és falsa, perquè no existeix cap rei de França, però les simples expressions «el ser més perfecte» o «l'home de la màscara de ferro» no són ni veritables ni falses, i no són més que una construcció lògica incompleta.

I, encara que el seu ús els fa semblants, la seva funció lògica és clarament diferent. Un nom propi («Scott») és un terme singular que denota un objecte conegut del qual tenim coneixement directe (knowledge by acquaintance); una descripció definida («l'autor de Waverley») sembla un terme singular, però no ho és, i només són «símbols incomplets» que manquen de denotació pròpia i adquireixen la de l'enunciat del qual formen part, igual com adquireixen d'ell el seu significat, i d'ells només tenim coneixement indirecte (knowledge by description; veg. text).

El sentit de les descripcions definides el determina el seu ús dins de frases amb sentit, encara que tals frases resultin falses, justament perquè el seu sintagma denotatiu no es refereix a res, però el sentit real d'una descripció definida només el revela l'anàlisi lògica.

veg. exemple ↓

La frase «l'actual rei de França és calb» no és de cap manera comparable a la de, per exemple, «Sòcrates és calb», perquè «Sòcrates» és en veritat un nom propi i un terme singular, que pot analitzar-se simplement com a «S és P», o bé «Ca» (on C és la propietat de «ser calb» i a el subjecte, Sòcrates, que posseeix aquesta propietat) mentre que el primer exemple té en realitat la següent forma lògica:

[math]\displaystyle{ \exists{x}(Rx) \wedge \forall{i} (Ry \rightarrow{i=x} \wedge Cx) }[/math]

«Hi ha un x tal que x és l'actual rei de França i, per tot i, si i és l'actual rei de França, llavors i és idèntic a x, i x és calb».

.

P.F. Strawson va criticar en Sobre la referència (1950) aquestes idees de Russell, basant-se en el cas que el significat d'una expressió no el determina l'estructura d'aquesta, sinó el seu ús.

Vegeu operador iota.