Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Parmènides d'Elea»

De Wikisofia

m (bot: - del com parla + del qual parla)
m (Text de reemplaçament - "el ser" a "l'ésser")
 
(30 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 5: Línia 5:
 
<small>([[Grec::Παρμενίδης]] ὁ [[Grec::Ἐλεάτης]])</small>
 
<small>([[Grec::Παρμενίδης]] ὁ [[Grec::Ἐλεάτης]])</small>
  
Filòsof grec [[presocràtics|presocràtic]]. Originari d'Elea, va néixer cap a l'any 515 o 510 a. de C. Sembla que va ser deixeble de [[Autor:Xenòfanes de Colofó|Xenòfanes]] de Colofó (del que va ampliar el seu [[panteisme|panteisme ]] i ho va convertir en un [[panlogisme|panlogisme]]) i, segons [[Autor:Teofrast|Teofrast,]] va ser deixeble d'[[Autor:Anaxímenes|Anaxímenes]]. També va mantenir contacte amb els pitagòrics, sent deixeble d'Aminias i de Dioquetas (personatges sobre els quals res o gairebé res se sap). Però, en qualsevol cas, va reaccionar vigorosament contra el [[pitagorisme|pitagorisme]]. Segons Guthrie, la gran influència de Parmènides permet dividir la filosofia presocràtica en dues: així, cronològicament, és posterior a [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]]; mentre que [[Autor:Empèdocles|Empèdocles]], [[Autor:Anaxàgores|Anaxàgores]], [[Autor:Leucip|Leucip]] i [[Autor:Demòcrit|Demòcrit]] són, tant cronològica com filosòficament, post-parmenídeos. És a dir, la seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant  l'[[ontologia|ontologia]] i la [[metafísica|metafísica]].
+
Filòsof grec [[presocràtics|presocràtic]]. Originari d'Elea, va néixer cap a l'any 515 o 510 aC. Sembla que va ser deixeble de [[Autor:Xenòfanes de Colofó|Xenòfanes]] de Colofó (del que va ampliar el seu [[panteisme|panteisme ]] i ho va convertir en un [[panlogisme|panlogisme]]) i, segons [[Autor:Teofrast|Teofrast,]] va ser deixeble d'[[Autor:Anaxímenes|Anaxímenes]]. També va mantenir contacte amb els pitagòrics, sent deixeble d'Aminias i de Dioquetes (personatges sobre els quals res o gairebé res se sap). Però, en qualsevol cas, va reaccionar vigorosament contra el [[pitagorisme|pitagorisme]]. Segons Guthrie, la gran influència de Parmènides permet dividir la filosofia presocràtica en dues: així, cronològicament, és posterior a [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]]; mentre que [[Autor:Empèdocles|Empèdocles]], [[Autor:Anaxàgores|Anaxàgores]], [[Autor:Leucip|Leucip]] i [[Autor:Demòcrit|Demòcrit]] són, tant cronològicament com filosòficament, post-parmenidis. És a dir, la seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant  l'[[ontologia|ontologia]] i la [[metafísica|metafísica]].
  
Parmènides va escriure un extens poema de 154 versos hexamétricos dividit en dues parts i un ''proemi''. A més d'aquest ''proemi'' (compost per 32 versos), la primera part es titulava ''via de la veritat'' i la segona, ''via de l'opinió'' ([[Recurs:Fragments de Parmènides|veg. text]]).
+
Parmènides va escriure un extens poema de 154 versos hexamètrics dividit en dues parts i un ''proemi''. A més d'aquest ''proemi'' (compost per 32 versos), la primera part es titulava ''via de la veritat'' i la segona, ''via de l'opinió'' ([[Recurs:Fragments de Parmènides|veg. text]]).
  
El ''proemi'' descriu com Parmènides va ser raptat per ens divins que li condueixen mitjançant un carro tirat per egües i guiat per les filles del Sol cap a la presència d'una deessa benvolent, més enllà de les portes del dia i de la nit. Aquests aurigues immortals franquegen la porta guardada per ''Diké'' (la justícia) fins a arribar davant la deessa que li comunicarà la veritat ([[aletheia]], [[Grec::ἀλήθεια]]). La deessa li acull assenyalant-li que ha estat l'amor a la justícia i a la saviesa els qui li han portat a la seva presència i a l'autèntic camí del coneixement. Ara, ha d'escoltar i entendre ja que és necessari que aprengui a conèixer-ho tot, «tant l'incommovible cor de la arrodonida veritat, com les opinions dels homes», a les quals «no ha de concedir-los cap convicció veritable». No obstant això, ha de conèixer-les per saber què judici li han de merèixer aquestes falses opinions. El discurs de la deessa referent a la «ben arrodonida veritat» constitueix la ''via de la veritat''; el discurs sobre les falses opinions dels homes constitueix la ''via de l'opinió'' ([[doxa]], [[Grec::δόξα]]). Aquest ''proemi'' pot interpretar-se de diverses maneres complementàries. D'una banda podria ser realment l'expressió d'una vivència mística de Parmènides que ens narra, a la manera de l'antiga tradició religiosa, la seva experiència d'accés a una veritat suprema. D'altra banda, aquest accés a la veritat ha d'entendre's en clau [[epistemologia|epistemològica]]: el viatge de la nit al dia, cap a l'estatge de la veritat és una al·legoria del procés del coneixement. En aquest sentit, el [[mite de la caverna|mite de la caverna]] de [[Autor:Plató|Plató]] ([[Recurs:Plató: el mite de la caverna|veg. text]]), en el qual el presoner del fons de la caverna és raptat i obligat per força a sortir cap a l'exterior i enfrontar-se a una realitat més veritable que la de les ombres projectades en el fons de la cova, podria entendre's, en certa forma, com un homenatge al poema de Parmènides. L'ésser es correspon amb la veritat, que és intemporal, mentre que la nit o la foscor representaria el fals coneixement sotmès a la variació, al canvi i la multiplicitat.
+
El ''proemi'' descriu com Parmènides va ser raptat per ens divins que li condueixen mitjançant un carro tirat per egües i guiat per les filles del Sol cap a la presència d'una deessa benvolent, més enllà de les portes del dia i de la nit. Aquests aurigues immortals franquegen la porta guardada per ''Diké'' (la justícia) fins a arribar davant la deessa que li comunicarà la veritat ([[aletheia]], [[Grec::ἀλήθεια]]). La deessa li acull assenyalant-li que ha estat l'amor a la justícia i a la saviesa els qui li han portat a la seva presència i a l'autèntic camí del coneixement. Ara, ha d'escoltar i entendre, ja que és necessari que aprengui a conèixer-ho tot, «tant l'incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes», a les quals «no ha de concedir-los cap convicció veritable». No obstant això, ha de conèixer-les per a saber quin judici li han de merèixer aquestes falses opinions. El discurs de la deessa referent a la «ben arrodonida veritat» constitueix la ''via de la veritat''; el discurs sobre les falses opinions dels homes constitueix la ''via de l'opinió'' ([[doxa]], [[Grec::δόξα]]). Aquest ''proemi'' pot interpretar-se de diverses maneres complementàries. D'una banda podria ser realment l'expressió d'una vivència mística de Parmènides que ens narra, a la manera de l'antiga tradició religiosa, la seva experiència d'accés a una veritat suprema. D'altra banda, aquest accés a la veritat ha d'entendre's en clau [[epistemologia|epistemològica]]: el viatge de la nit al dia, cap a l'estatge de la veritat és una al·legoria del procés del coneixement. En aquest sentit, el [[mite de la caverna|mite de la caverna]] de [[Autor:Plató|Plató]] ([[Recurs:Plató: el mite de la caverna|veg. text]]), en el qual el presoner del fons de la caverna és raptat i obligat per força a sortir cap a l'exterior i enfrontar-se a una realitat més veritable que la de les ombres projectades en el fons de la cova, podria entendre's, en certa forma, com un homenatge al poema de Parmènides. L'ésser es correspon amb la veritat, que és intemporal, mentre que la nit o la foscor representaria el fals coneixement sotmès a la variació, al canvi i la multiplicitat.
  
La '''''via de la veritat''''' es mostra com l'únic camí realment practicable per al filòsof, doncs, com diu la deessa, els dos únics camins d'investigació que es poden concebre són: «L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, doncs no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. Perquè el mateix és pensar i ser. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l'ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé.» D'aquesta afirmació de la deessa es deriven tot un seguit de conseqüències:
+
La '''''via de la veritat''''' es mostra com l'únic camí realment practicable per al filòsof, doncs, com diu la deessa, els dos únics camins d'investigació que es poden concebre són: «L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules. Perquè el mateix és pensar i ser. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l'ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé.» D'aquesta afirmació de la deessa es deriven tot un seguit de conseqüències:
* '''''a)''''' L'ésser és únic. Només hi ha un ésser, doncs caso que no fos així, què els diferenciaria?. No podria diferenciar-los alguna cosa que és, ja que, en tant que aquesta diferència és, és (continua sent ser i, per tant, no és diferent del ser). Ni menys encara podria diferenciar-los el que no és, ja que el que no és no és. Així, mitjançant un procés de raonament per [[reducció a l'absurd|reducció a l'absurd,]] Parmènides assenyala la unicitat de l'ésser.
+
* '''''a)''''' L'ésser és únic. Només hi ha un ésser, perquè en cas que no fos així, què els diferenciaria? No podria diferenciar-los alguna cosa que és, ja que, en tant que aquesta diferència és, és (continua sent ser i, per tant, no és diferent del ser). Ni menys encara podria diferenciar-los el que no és, ja que el que no és no és. Així, mitjançant un procés de raonament per [[reducció a l'absurd|reducció a l'absurd,]] Parmènides assenyala la unicitat de l'ésser.
* '''''b)''''' L'ésser és [[eternitat|etern]]: «No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l'instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més ràpid o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.» No pot, doncs, haver tingut origen ni pot tenir fi. Si tingués origen, d'on procediria? No pot procedir del que és, ja que llavors no pot parlar-se d'origen (ja és el ser), no pot procedir del no ser, ja que el no ser no és.
+
* '''''b)''''' L'ésser és [[eternitat|etern]]: «No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l'instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més d'hora o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.» No pot, doncs, haver tingut origen ni pot tenir fi. Si tingués origen, d'on procediria? No pot procedir del que és, ja que llavors no pot parlar-se d'origen (ja és el ser), no pot procedir del no ser, ja que el no ser no és.
* '''''c)''''' Igualment ha de ser immòbil i immutable. Si el ser fos mòbil hauria de moure's en alguna cosa, però aquest alguna cosa, és o no és?. Si és, l'ésser és en l'ésser i no pot ser mòbil. D'altra banda no pot no ser ja que el que no és no és. A més, la mutabilitat o el [[canvi, moviment|canvi]] consisteix a deixar de ser per ser un altre. Però el deixar de ser no és possible ja que seria acceptar el no ser.
+
* '''''c)''''' Igualment ha de ser immòbil i immutable. Si el ser fos mòbil hauria de moure's en alguna cosa, però aquesta ''alguna cosa'', és o no és? Si és, l'ésser és en l'ésser i no pot ser mòbil. D'altra banda, no pot no ser, ja que el que no és no és. A més, la mutabilitat o el [[canvi, moviment|canvi]] consisteix a deixar de ser per ser un altre. Però deixar de ser no és possible, ja que seria acceptar el no ser.
 
* '''''d)''''' Per les mateixes raons, no pot tenir principi ni fi.
 
* '''''d)''''' Per les mateixes raons, no pot tenir principi ni fi.
 
* '''''i)''''' Es dóna una identitat entre el pensar i l'ésser. Només el ser pot ser pensat, ja que el no ser, en tant que no és, no pot ni tan sols ser concebut. Aquesta identificació entre pensar i ser ha estat interpretada també com una identificació d'origen màgic entre el símbol i el simbolitzat; entre el pensar i el dir; entre les paraules i les coses (com en la màgia simpàtica, per exemple). Però també pot entendre's com una tesi [[panlogisme|panlogista]]: el pensar determina què és real en la mesura en què el pensar també és ja ser.
 
* '''''i)''''' Es dóna una identitat entre el pensar i l'ésser. Només el ser pot ser pensat, ja que el no ser, en tant que no és, no pot ni tan sols ser concebut. Aquesta identificació entre pensar i ser ha estat interpretada també com una identificació d'origen màgic entre el símbol i el simbolitzat; entre el pensar i el dir; entre les paraules i les coses (com en la màgia simpàtica, per exemple). Però també pot entendre's com una tesi [[panlogisme|panlogista]]: el pensar determina què és real en la mesura en què el pensar també és ja ser.
  
D'aquesta manera, partint de l'afirmació: l'ésser és i el no ser no és, presa com si d'un [[axioma|axioma]] es tractés, s'arriba a la [[deducció|deducció]] d'aquestes propietats. I el moviment, la pluralitat, la temporalitat, la generació i la destrucció «no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat». En tant que exercici deductiu, s'ha considerat el Poema de Parmènides com un acta de fundació de la [[lògica|lògica]], ja que, a més, segons aquesta interpretació, la veritat de la qual parla Parmènides seria la mera [[veritat lògica|veritat lògica]] derivada dels [[principi de no contradicció|principis de no contradicció]] i del [[principi del tercer exclòs|tercer exclòs]]. En aquest cas, l'ésser del que parla seria l'ésser del [[judici|judici]].
+
D'aquesta manera, partint de l'afirmació: l'ésser és i el no ser no és, presa com si es tractés d'un [[axioma|axioma]], s'arriba a la [[deducció|deducció]] d'aquestes propietats. I el moviment, la pluralitat, la temporalitat, la generació i la destrucció «no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat». En tant que exercici deductiu, s'ha considerat el Poema de Parmènides com una acta de fundació de la [[lògica|lògica]], ja que, a més, segons aquesta interpretació, la veritat de la qual parla Parmènides seria la mera [[veritat lògica|veritat lògica]] derivada dels [[principi de no contradicció|principis de no contradicció]] i del [[principi del tercer exclòs|tercer exclòs]]. En aquest cas, l'ésser del que parla seria l'ésser del [[judici|judici]].
  
En la '''''via de l'opinió''''', que és la part pitjor conservada del poema, Parmènides elabora una filosofia de la naturalesa i una [[cosmologia|cosmologia]] basada en dos principis: el foc i la nit fosca. S'ha discutit molt el significat d'aquesta tercera part del poema: com es relaciona amb la via de la veritat?, quin significat té?. Per a uns, és una part merament negativa en la qual Parmènides exposa una cosmologia per criticar i ridiculitzar l'especulació dels seus predecessors, especialment els [[pitagorisme|pitagòrics]]. Per a uns altres, més aviat es tracta d'un intent de racionalització del món en què vam viure tal com ens ho mostren els sentits. Si per la raó hem d'acceptar que l'ésser és únic, mitjançant els sentits i l'experiència immediata hem d'acceptar que, encara que il·lusori en cert sentit (abstracte), el món físic (concret) presenta canvi, multiplicitat i alteració. En aquesta part, Parmènides oferiria una via d'explicació de la realitat aparencial dels sentits i de l'opinió. En aquest sentit podria entendre's com una explicació del saber humà que, no obstant això, ha de ser superada a un nivell superior per l'autèntic coneixement que ens ofereix la via de la veritat. De ser certa aquesta interpretació, Parmènides oferiria una distinció entre el [[ser|ser]] i l'[[ens|ens]]. L'ésser, doncs, seria un principi ontològic que no hauria de confondre's amb els ens. Des d'aquesta perspectiva no hi ha contradicció a dir que l'ésser és únic, etern i immòbil i dir-ho mentre s'està caminant, ja que el discurs sobre l'ésser i el discurs sobre els ens es realitza en plànols diferents. Parmènides, segons aquesta interpretació, no diu que ho ens no canvia; és el ser qui és immutable, ja que ho concep de forma purament conceptual, no com a ens ni com a cos espaciotemporal. Per això, en l'ésser, l'[[espai|espai]] i el [[temps|temps]] queden abolits. Una posterior interpretació religiosa del ser parmenidi la identificarà amb el Déu del monoteisme. Com en el cas de Parmènides, i usant els seus mateixos arguments, es defensarà que [[Déu|Déu]] ha de ser únic, etern, immutable i imperible.
+
En la '''''via de l'opinió''''', que és la part pitjor conservada del poema, Parmènides elabora una filosofia de la naturalesa i una [[cosmologia|cosmologia]] basada en dos principis: el foc i la nit fosca. S'ha discutit molt el significat d'aquesta tercera part del poema: com es relaciona amb la via de la veritat?, quin significat té? Per a uns, és una part merament negativa en la qual Parmènides exposa una cosmologia per a criticar i ridiculitzar l'especulació dels seus predecessors, especialment els [[pitagorisme|pitagòrics]]. Per a uns altres, més aviat es tracta d'un intent de racionalització del món en què vam viure tal com ens el mostren els sentits. Si per la raó hem d'acceptar que l'ésser és únic, mitjançant els sentits i l'experiència immediata hem d'acceptar que, encara que il·lusori en cert sentit (abstracte), el món físic (concret) presenta canvi, multiplicitat i alteració. En aquesta part, Parmènides oferiria una via d'explicació de la realitat aparencial dels sentits i de l'opinió. En aquest sentit podria entendre's com una explicació del saber humà que, no obstant això, ha de ser superada a un nivell superior per l'autèntic coneixement que ens ofereix la via de la veritat. En cas de ser certa aquesta interpretació, Parmènides oferiria una distinció entre l'[[Ésser_/_Ser|ésser]] i l'[[ens|ens]]. L'ésser, doncs, seria un principi ontològic que no hauria de confondre's amb els ens. Des d'aquesta perspectiva no hi ha contradicció a dir que l'ésser és únic, etern i immòbil i dir-ho mentre s'està caminant, ja que el discurs sobre l'ésser i el discurs sobre els ens es realitza en plans diferents. Parmènides, segons aquesta interpretació, no diu que l'ens no canvia; és l'ésser qui és immutable, ja que el concep de forma purament conceptual, no com a ens ni com a cos espaciotemporal. Per això, en l'ésser, l'[[espai|espai]] i el [[temps|temps]] queden abolits. Una posterior interpretació religiosa del ser parmenidi la identificarà amb el Déu del monoteisme. Com en el cas de Parmènides, i usant els seus mateixos arguments, es defensarà que [[Déu|Déu]] ha de ser únic, etern, immutable i imperible.
  
 
No obstant això, totes les interpretacions del poema de Parmènides xoquen amb l'ambigüitat de l'ús del terme ''és'' («esti» en grec) en les expressions «el que és és, el que no és no és», ja que ''esti'' pot tenir tres accepcions:
 
No obstant això, totes les interpretacions del poema de Parmènides xoquen amb l'ambigüitat de l'ús del terme ''és'' («esti» en grec) en les expressions «el que és és, el que no és no és», ja que ''esti'' pot tenir tres accepcions:
Línia 27: Línia 27:
 
* '''c)''' una accepció de verificació, en el sentit de «és veritat».
 
* '''c)''' una accepció de verificació, en el sentit de «és veritat».
  
Molts autors que han destacat la possibilitat d'aquestes confusions han interpretat que tot el Poema de Parmènides és fruit d'un equívoc derivat de la confusió entre aquestes accepcions, de manera que Parmènides, segons aquesta interpretació, hauria arribat a la conclusió que no és possible realitzar predicacions negatives. És a dir, ja que el no ser no és, no és possible dir que «l'arbre no és verd», ja que el «no és» és absurd. D'aquí se seguiria que no hi ha possibilitat de cap distinció, ja que si alguna cosa X és diferent d'alguna cosa I, llavors, s'hauria de X no és I però, ja que no és possible dir ni pensar el que no és, no hi hauria distinció entre X i I i tot formaria una única unitat idèntica, homogènia i indivisible. Contra aquest equívoc s'hauria alçat [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], per qui en tot procés de [[canvi, moviment|canvi]] hi ha alguna cosa que sempre roman (el [[substrat|substrat]]), una [[forma|forma]] i una privació ([[Recurs:Aristòtil: la definició del moviment|veg. text]]). D'aquesta manera un substrat S que és P pot canviar, ja que canviar no és passar de S a no-S, sinó que és el procés pel qual un S que és P passa a ser un S que és no-P (que s'ha privat de la propietat P). Així, el canvi sempre suposa un substrat que no canvia. Aquest substrat, en última instància, és la [[matèria primera|matèria primera]]. Però, si bé és cert que Aristòtil supera el problema plantejat per les ambigüitats del significat del verb ''esti ''i ofereix una important elaboració de la noció de canvi a partir de les nocions d'[[acte i potencia|acte i potència]] ([[Recurs:Aristòtil: acte i potencia|veg. text]]), no és clar que conceptualment vagi molt més allà de l'assenyalat per Parmènides, doncs el ''esti'' del qual parla aquest autor podria referir-se directament al substrat últim que, també per a Aristòtil, sempre roman. Per part seva, [[Autor:Plató|Plató]], que havia criticat la concepció parmenídea del ser ([[Recurs:Plató: l'ésser i el no ser, crítica de Parmènides|veg. text]]), va substituir la dicotomia eleàtica entre ser i no ser per una tricotomia: ser/no ser/esdevenir, classificant el món sensible com una baula intermèdia entre el no ser i l'ésser, i classificant de la mateixa manera al coneixement, atribuint el coneixement a la regió de l'ésser, la ignorància a la del no ser, i la creença a la regió intermèdia de l'[[esdevenir|esdevenir]] ([[Recurs:Plató: el coneixement, la ignorància i l'opinió|veg. text]]).
+
Molts autors que han destacat la possibilitat d'aquestes confusions han interpretat que tot el Poema de Parmènides és fruit d'un equívoc derivat de la confusió entre aquestes accepcions, de manera que Parmènides, segons aquesta interpretació, hauria arribat a la conclusió que no és possible realitzar predicacions negatives. És a dir, ja que el no ser no és, no és possible dir que «l'arbre no és verd», ja que el «no és» és absurd. D'aquí se seguiria que no hi ha possibilitat de cap distinció, ja que si alguna cosa X és diferent d'alguna cosa Y, llavors, es tindria que X no és Y però, ja que no és possible dir ni pensar el que no és, no hi hauria distinció entre X i I i tot formaria una única unitat idèntica, homogènia i indivisible. Contra aquest equívoc s'hauria alçat [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], per a qui en tot procés de [[canvi, moviment|canvi]] hi ha alguna cosa que sempre roman (el [[substrat|substrat]]), una [[forma|forma]] i una privació ([[Recurs:Aristòtil: la definició del moviment|veg. text]]). D'aquesta manera un substrat S que és P pot canviar, ja que canviar no és passar de S a no-S, sinó que és el procés pel qual un S que és P passa a ser un S que és no-P (que s'ha privat de la propietat P). Així, el canvi sempre suposa un substrat que no canvia. Aquest substrat, en última instància, és la [[matèria primera|matèria primera]]. Però, si bé és cert que Aristòtil supera el problema plantejat per les ambigüitats del significat del verb ''esti ''i ofereix una important elaboració de la noció de canvi a partir de les nocions d'[[acte i potencia|acte i potència]] ([[Recurs:Aristòtil: acte i potencia|veg. text]]), no és clar que conceptualment vagi molt més enllà de l'assenyalat per Parmènides, doncs el ''esti'' del qual parla aquest autor podria referir-se directament al substrat últim que, també per a Aristòtil, sempre roman. Per part seva, [[Autor:Plató|Plató]], que havia criticat la concepció parmenídea del ser ([[Recurs:Plató: l'ésser i el no ser, crítica de Parmènides|veg. text]]), va substituir la dicotomia eleàtica entre ser i no ser per una tricotomia: ser/no ser/esdevenir, classificant el món sensible com una baula intermèdia entre el no ser i l'ésser, i classificant de la mateixa manera al coneixement, atribuint el coneixement a la regió de l'ésser, la ignorància a la del no ser, i la creença a la regió intermèdia de l'[[esdevenir|esdevenir]] ([[Recurs:Plató: el coneixement, la ignorància i l'opinió|veg. text]]).
  
De vegades s'ha contraposat la filosofia de Parmènides amb la de [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]], assenyalant que mentre el primer destaca el caràcter immutable de l'ésser, el segon elabora una filosofia del pur esdevenir, i fins i tot s'ha dit que la frase del poema parmenídi que acusa als homes bicèfals o de doble cara («per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara») es referia a Heràclit, ja que aquest, en defensar l'esdevenir, estaria afirmant que tot quant és, en la mesura en què està contínuament canviant, és en tant que no és. Però, deixant aparti que sigui dubtosa l'atribució d'aquesta frase a una crítica a Heràclit, ha de destacar-se que, en certa mesura, la confrontació entre Heràclit i Parmènides no és tan radical com pot semblar a simple vista, ja que també Heràclit va fer una crítica a les meres dades sensorials i va negar dignitat ontològica a la multiplicitat canviant, en reivindicar la necessitat d'un punt de vista superior representat pel [[logos|''logos'']].
+
De vegades s'ha contraposat la filosofia de Parmènides amb la d'[[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]], assenyalant que mentre el primer destaca el caràcter immutable de l'ésser, el segon elabora una filosofia del pur esdevenir, i fins i tot s'ha dit que la frase del poema parmenídi que acusa els homes bicèfals o de doble cara («per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara») es referia a Heràclit, ja que aquest, en defensar l'esdevenir, estaria afirmant que tot el que és, en la mesura en què està contínuament canviant, és en tant que no és. Però, deixant apart que sigui dubtosa l'atribució d'aquesta frase a una crítica a Heràclit, ha de destacar-se que, en certa mesura, la confrontació entre Heràclit i Parmènides no és tan radical com pot semblar a simple vista, ja que també Heràclit va fer una crítica a les meres dades sensorials i va negar dignitat ontològica a la multiplicitat canviant, en reivindicar la necessitat d'un punt de vista superior representat pel [[logos|''logos'']].
  
 
L'obra de Parmènides va ser continuada pels altres [[eleàtica, escola|eleates]]: [[Autor:Zenó d'Elea|Zenó d'Elea]] i [[Autor:Melissos de Samos|Melissos de Samos]].
 
L'obra de Parmènides va ser continuada pels altres [[eleàtica, escola|eleates]]: [[Autor:Zenó d'Elea|Zenó d'Elea]] i [[Autor:Melissos de Samos|Melissos de Samos]].

Revisió de 14:52, 9 maig 2020



Parmeni3.gif

Avís: El títol a mostrar «Parmènides d'Elea» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Parmènides d&#39;Elea». (Παρμενίδης ὁ Ἐλεάτης)

Filòsof grec presocràtic. Originari d'Elea, va néixer cap a l'any 515 o 510 aC. Sembla que va ser deixeble de Xenòfanes de Colofó (del que va ampliar el seu panteisme i ho va convertir en un panlogisme) i, segons Teofrast, va ser deixeble d'Anaxímenes. També va mantenir contacte amb els pitagòrics, sent deixeble d'Aminias i de Dioquetes (personatges sobre els quals res o gairebé res se sap). Però, en qualsevol cas, va reaccionar vigorosament contra el pitagorisme. Segons Guthrie, la gran influència de Parmènides permet dividir la filosofia presocràtica en dues: així, cronològicament, és posterior a Heràclit; mentre que Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit són, tant cronològicament com filosòficament, post-parmenidis. És a dir, la seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant l'ontologia i la metafísica.

Parmènides va escriure un extens poema de 154 versos hexamètrics dividit en dues parts i un proemi. A més d'aquest proemi (compost per 32 versos), la primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de l'opinió (veg. text).

El proemi descriu com Parmènides va ser raptat per ens divins que li condueixen mitjançant un carro tirat per egües i guiat per les filles del Sol cap a la presència d'una deessa benvolent, més enllà de les portes del dia i de la nit. Aquests aurigues immortals franquegen la porta guardada per Diké (la justícia) fins a arribar davant la deessa que li comunicarà la veritat (aletheia, ἀλήθεια). La deessa li acull assenyalant-li que ha estat l'amor a la justícia i a la saviesa els qui li han portat a la seva presència i a l'autèntic camí del coneixement. Ara, ha d'escoltar i entendre, ja que és necessari que aprengui a conèixer-ho tot, «tant l'incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes», a les quals «no ha de concedir-los cap convicció veritable». No obstant això, ha de conèixer-les per a saber quin judici li han de merèixer aquestes falses opinions. El discurs de la deessa referent a la «ben arrodonida veritat» constitueix la via de la veritat; el discurs sobre les falses opinions dels homes constitueix la via de l'opinió (doxa, δόξα). Aquest proemi pot interpretar-se de diverses maneres complementàries. D'una banda podria ser realment l'expressió d'una vivència mística de Parmènides que ens narra, a la manera de l'antiga tradició religiosa, la seva experiència d'accés a una veritat suprema. D'altra banda, aquest accés a la veritat ha d'entendre's en clau epistemològica: el viatge de la nit al dia, cap a l'estatge de la veritat és una al·legoria del procés del coneixement. En aquest sentit, el mite de la caverna de Plató (veg. text), en el qual el presoner del fons de la caverna és raptat i obligat per força a sortir cap a l'exterior i enfrontar-se a una realitat més veritable que la de les ombres projectades en el fons de la cova, podria entendre's, en certa forma, com un homenatge al poema de Parmènides. L'ésser es correspon amb la veritat, que és intemporal, mentre que la nit o la foscor representaria el fals coneixement sotmès a la variació, al canvi i la multiplicitat.

La via de la veritat es mostra com l'únic camí realment practicable per al filòsof, doncs, com diu la deessa, els dos únics camins d'investigació que es poden concebre són: «L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules. Perquè el mateix és pensar i ser. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l'ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé.» D'aquesta afirmació de la deessa es deriven tot un seguit de conseqüències:

  • a) L'ésser és únic. Només hi ha un ésser, perquè en cas que no fos així, què els diferenciaria? No podria diferenciar-los alguna cosa que és, ja que, en tant que aquesta diferència és, és (continua sent ser i, per tant, no és diferent del ser). Ni menys encara podria diferenciar-los el que no és, ja que el que no és no és. Així, mitjançant un procés de raonament per reducció a l'absurd, Parmènides assenyala la unicitat de l'ésser.
  • b) L'ésser és etern: «No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l'instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més d'hora o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.» No pot, doncs, haver tingut origen ni pot tenir fi. Si tingués origen, d'on procediria? No pot procedir del que és, ja que llavors no pot parlar-se d'origen (ja és el ser), no pot procedir del no ser, ja que el no ser no és.
  • c) Igualment ha de ser immòbil i immutable. Si el ser fos mòbil hauria de moure's en alguna cosa, però aquesta alguna cosa, és o no és? Si és, l'ésser és en l'ésser i no pot ser mòbil. D'altra banda, no pot no ser, ja que el que no és no és. A més, la mutabilitat o el canvi consisteix a deixar de ser per ser un altre. Però deixar de ser no és possible, ja que seria acceptar el no ser.
  • d) Per les mateixes raons, no pot tenir principi ni fi.
  • i) Es dóna una identitat entre el pensar i l'ésser. Només el ser pot ser pensat, ja que el no ser, en tant que no és, no pot ni tan sols ser concebut. Aquesta identificació entre pensar i ser ha estat interpretada també com una identificació d'origen màgic entre el símbol i el simbolitzat; entre el pensar i el dir; entre les paraules i les coses (com en la màgia simpàtica, per exemple). Però també pot entendre's com una tesi panlogista: el pensar determina què és real en la mesura en què el pensar també és ja ser.

D'aquesta manera, partint de l'afirmació: l'ésser és i el no ser no és, presa com si es tractés d'un axioma, s'arriba a la deducció d'aquestes propietats. I el moviment, la pluralitat, la temporalitat, la generació i la destrucció «no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat». En tant que exercici deductiu, s'ha considerat el Poema de Parmènides com una acta de fundació de la lògica, ja que, a més, segons aquesta interpretació, la veritat de la qual parla Parmènides seria la mera veritat lògica derivada dels principis de no contradicció i del tercer exclòs. En aquest cas, l'ésser del que parla seria l'ésser del judici.

En la via de l'opinió, que és la part pitjor conservada del poema, Parmènides elabora una filosofia de la naturalesa i una cosmologia basada en dos principis: el foc i la nit fosca. S'ha discutit molt el significat d'aquesta tercera part del poema: com es relaciona amb la via de la veritat?, quin significat té? Per a uns, és una part merament negativa en la qual Parmènides exposa una cosmologia per a criticar i ridiculitzar l'especulació dels seus predecessors, especialment els pitagòrics. Per a uns altres, més aviat es tracta d'un intent de racionalització del món en què vam viure tal com ens el mostren els sentits. Si per la raó hem d'acceptar que l'ésser és únic, mitjançant els sentits i l'experiència immediata hem d'acceptar que, encara que il·lusori en cert sentit (abstracte), el món físic (concret) presenta canvi, multiplicitat i alteració. En aquesta part, Parmènides oferiria una via d'explicació de la realitat aparencial dels sentits i de l'opinió. En aquest sentit podria entendre's com una explicació del saber humà que, no obstant això, ha de ser superada a un nivell superior per l'autèntic coneixement que ens ofereix la via de la veritat. En cas de ser certa aquesta interpretació, Parmènides oferiria una distinció entre l'ésser i l'ens. L'ésser, doncs, seria un principi ontològic que no hauria de confondre's amb els ens. Des d'aquesta perspectiva no hi ha contradicció a dir que l'ésser és únic, etern i immòbil i dir-ho mentre s'està caminant, ja que el discurs sobre l'ésser i el discurs sobre els ens es realitza en plans diferents. Parmènides, segons aquesta interpretació, no diu que l'ens no canvia; és l'ésser qui és immutable, ja que el concep de forma purament conceptual, no com a ens ni com a cos espaciotemporal. Per això, en l'ésser, l'espai i el temps queden abolits. Una posterior interpretació religiosa del ser parmenidi la identificarà amb el Déu del monoteisme. Com en el cas de Parmènides, i usant els seus mateixos arguments, es defensarà que Déu ha de ser únic, etern, immutable i imperible.

No obstant això, totes les interpretacions del poema de Parmènides xoquen amb l'ambigüitat de l'ús del terme és («esti» en grec) en les expressions «el que és és, el que no és no és», ja que esti pot tenir tres accepcions:

  • a) una accepció copulativa, com en la frase «això és una taula».
  • b) una accepció existencial, com en la frase «existeix alguna cosa».
  • c) una accepció de verificació, en el sentit de «és veritat».

Molts autors que han destacat la possibilitat d'aquestes confusions han interpretat que tot el Poema de Parmènides és fruit d'un equívoc derivat de la confusió entre aquestes accepcions, de manera que Parmènides, segons aquesta interpretació, hauria arribat a la conclusió que no és possible realitzar predicacions negatives. És a dir, ja que el no ser no és, no és possible dir que «l'arbre no és verd», ja que el «no és» és absurd. D'aquí se seguiria que no hi ha possibilitat de cap distinció, ja que si alguna cosa X és diferent d'alguna cosa Y, llavors, es tindria que X no és Y però, ja que no és possible dir ni pensar el que no és, no hi hauria distinció entre X i I i tot formaria una única unitat idèntica, homogènia i indivisible. Contra aquest equívoc s'hauria alçat Aristòtil, per a qui en tot procés de canvi hi ha alguna cosa que sempre roman (el substrat), una forma i una privació (veg. text). D'aquesta manera un substrat S que és P pot canviar, ja que canviar no és passar de S a no-S, sinó que és el procés pel qual un S que és P passa a ser un S que és no-P (que s'ha privat de la propietat P). Així, el canvi sempre suposa un substrat que no canvia. Aquest substrat, en última instància, és la matèria primera. Però, si bé és cert que Aristòtil supera el problema plantejat per les ambigüitats del significat del verb esti i ofereix una important elaboració de la noció de canvi a partir de les nocions d'acte i potència (veg. text), no és clar que conceptualment vagi molt més enllà de l'assenyalat per Parmènides, doncs el esti del qual parla aquest autor podria referir-se directament al substrat últim que, també per a Aristòtil, sempre roman. Per part seva, Plató, que havia criticat la concepció parmenídea del ser (veg. text), va substituir la dicotomia eleàtica entre ser i no ser per una tricotomia: ser/no ser/esdevenir, classificant el món sensible com una baula intermèdia entre el no ser i l'ésser, i classificant de la mateixa manera al coneixement, atribuint el coneixement a la regió de l'ésser, la ignorància a la del no ser, i la creença a la regió intermèdia de l'esdevenir (veg. text).

De vegades s'ha contraposat la filosofia de Parmènides amb la d'Heràclit, assenyalant que mentre el primer destaca el caràcter immutable de l'ésser, el segon elabora una filosofia del pur esdevenir, i fins i tot s'ha dit que la frase del poema parmenídi que acusa els homes bicèfals o de doble cara («per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara») es referia a Heràclit, ja que aquest, en defensar l'esdevenir, estaria afirmant que tot el que és, en la mesura en què està contínuament canviant, és en tant que no és. Però, deixant apart que sigui dubtosa l'atribució d'aquesta frase a una crítica a Heràclit, ha de destacar-se que, en certa mesura, la confrontació entre Heràclit i Parmènides no és tan radical com pot semblar a simple vista, ja que també Heràclit va fer una crítica a les meres dades sensorials i va negar dignitat ontològica a la multiplicitat canviant, en reivindicar la necessitat d'un punt de vista superior representat pel logos.

L'obra de Parmènides va ser continuada pels altres eleates: Zenó d'Elea i Melissos de Samos.