Llum

Radiació electromagnètica visible per a l'ull humà i que ocupa longituds d'ona que van des dels 7x10^-5 centímetres (corresponent al color vermell) fins als 4x10^-5 (corresponent al color violeta). (Veg. llindars de la sensació). Però més enllà d'aquesta definició científica, la qüestió de la llum des del punt de vista de la filosofia i de la història del pensament importa perquè les discussions sobre la seva naturalesa o l'ús de metàfores basades en ella han estat molt freqüents.

Sobre la naturalesa de la llum

Des de la més remota antiguitat fins ben entrada l'edat moderna, la discussió sobre la naturalesa de la llum pot esquematitzar-se entorn d'aquestes dues qüestions: discussió sobre el seu caràcter material o no, i diferent atenció a les seves formes de translació (si atenent al seu caràcter difús o a la seva propagació rectilínia).

Pitàgores

Pitàgores, per exemple, va concebre el fenomen de la visió entenent que l'ull llançava rajos cap als objectes i d'aquesta manera els percebia. Seguia, doncs, un esquema similar al del sentit del tacte. Aquest model dels rajos partint de l'ull situava en el subjecte el factor actiu de la visió. El desenvolupament de l'òptica com a ciència segueix aquest esquema geomètric, només que inverteix el procés: els rajos partirien dels objectes i «tocarien» els òrgans de la visió. Per a Pitàgores la qüestió de la naturalesa material de la llum no era rellevant; sí que ho va ser per a Demòcrit, Epicur i tota l'escola atomista antiga. La llum i el procés de visió, com tota realitat, consistirien en desplaçaments d'àtoms, en aquest cas entre l'objecte emissor i el subjecte receptor. Els rajos serien cadenes rectilínies d'àtoms i, per tant, de naturalesa material.

Goethe

El debat antic sobre la llum i la visió com a fenomen actiu o passiu ha seguit sent tema recurrent. Un dels episodis més significatius és la crítica de Goethe a la física de Newton, crítica que Goethe va desenvolupar en la seva particular teoria dels colors i de la visió. Enfront del criteri científic modern que subratlla el caràcter passiu de la visió i la llum com a fenomen que emet l'objecte, Goethe va reivindicar el paper actiu del receptor. Malgrat que la ciència va desmentir els punts de vista de Goethe, les seves observacions han estat recuperades pels estudis més recents en el camp de la psicologia de la percepció.

El problema de la seva naturalesa material o no, al costat de la qüestió de la seva forma de translació, també han estat temes recurrents. L'auge del punt de vista materialista va conduir a un model corpuscular de la llum: aquesta estaria formada per petits corpuscles. No obstant això, la seva difusió, que no només és rectilínia, va conduir també a l'anomenat model ondulatori. En aquest cas, la imatge de referència és el moviment marí i el so: la llum seria una vibració ondulatòria. Històricament, la confrontació entre aquests models (corpuscular i ondulatori) té un moment àlgid: és la polèmica entre Newton i Huygens. Malgrat el prestigi de la física newtoniana, el model ondulatori de Huygens es va imposar. I aquesta discussió sobre la doble naturalesa de la llum es perllonga fins al s. XX. La física avui admet un comportament corpuscular (els anomenats fotons) i un comportament ondulatori.

D'altra banda, si la llum és una vibració, queda plantejada la qüestió de quina substància és la que vibra. Una de les respostes, també antiga i moderna, ha estat considerar a l'èter com a tal substància de la vibració. L'èter ha estat també objecte de discussió, si de naturalesa material o no, donant-se al llarg dels segles XVII a XIX les més variades i matisades opcions.

Consideració de l'oposició llum / foscor

Justament la consideració de l'èter ens condueix a conceptes o realitats propers a la llum. L'èter, que etimològicament significa la porció elevada i lluminosa de l'aire, és un d'ells. La llum com a èter mostra les valoracions simbòliques associades a aquesta realitat: la llum tindria un caràcter subtil, elevat, celeste o diví. També proper a la llum és el foc, entès en sentit ampli; el foc, a més, és l'agent productor de la llum, i el mateix Sol, que és la nostra font de llum primordial, seria un immens foc. En la classificació antiga dels quatre elements (terra, aigua, aire, foc), el foc ocupa també la posició més elevada i la seva constitució és la més subtil. Tot això explica el lloc privilegiat que ocupa la llum des del punt de vista de moltes mitologies i associacions simbòliques. Enfront de la llum, els seus oposats, Nit i Foscor, solen acumular connotacions negatives. Per exemple, en la cosmogonia d'Hesíode, la Nit és filla del Caos i mare dels Somnis. Tot allò que és informe, irracional, subterrani queda associat a aquestes figures contràries a la llum. En canvi, la llum, igual que l'èter i el foc, queda associada a raó o recte coneixement. Aquesta oposició típica pot veure's en innombrables mitologies i religions. El cas més significatiu seria el de la religió maniquea, on el principi fonamental és la lluita entre el regne de la llum i el regne de les tenebres. També ha de recordar-se que el terme «il·luminació» significa en els més diversos contextos religiosos “salvació”: adquirir la llum és aconseguir la veritat.

Metàfores de la llum en la història del pensament

Sòcrates

La comentada sinonímia entre llum i veritat o salvació és un motiu que també és recognoscible en la història de la filosofia. La metàfora del mètode socràtic com maièutica és una de les primeres a referir. La maièutica fa referència a la labor de la llevadora, la que ajuda a néixer. I parir és “donar a llum”. Extreure d'un mateix les veritats és donar-les a llum. Aquesta associació entre llum i veritat també és destacable en un dels textos més importants de la filosofia occidental, el mite de la caverna, en el qual Plató explica la seva teoria de les idees.

En l'Edat Moderna, l'exigència de “claredat i distinció” per a les idees veritables és una altra important metàfora. El clar i el diferent, com a criteri de veritat o evidència, remet implícitament a la llum.

Només la llum permet tals qualitats, mentre en la foscor regna la confusió i la inexactitud. Aquesta metàfora cartesiana es ramifica en un estil de pensament regit per l'ideal geomètric, i la geometria és ciència parent de l'òptica. Bé, Raó i Veritat remeten, doncs, a les imatges de la llum. Aquesta associació està present també en un dels textos fundacionals del pensament utòpic, La ciutat del Sol (1623) de Campanella.

Finalment, i potser la més important i evident, és l'associació entre la llum i un determinat corrent en la història del pensament. L'anomenat «segle de les llums” (s. XVIII) és el segle de la raó. El moviment de la Il·lustració (o els seus homònims, com l'Aufklärung o The Enlightenment) exemplifica al màxim aquestes connotacions positives de la llum. Enfront d'elles, termes com a «obscurantisme», «nit de l'Edat Mitjana”, etc., subratllen el contrast amb la falsedat, la superstició, l'irracional.

Però la llum també pot connotar als seus oposats negatius. L'excés de llum cega; un excés de llum pot ser un excés dogmàtic. Per aquest motiu expressions com «il·luminat» o «enllumenat» remetin a la idea del desvari. Exemple d'això és el moviment de Els Enllumenats, corrent espiritual heterodox que va ser perseguida en l'Espanya dels segles XVI i XVII.

Aquesta ambivalència podria recordar també a l'obra de Goya. L'il·lustrat i «afrancesat» Goya va produir obres lluminoses. Després, potser sota el lema d'un dels seus gravats («El somni de la raó produeix monstres»), produiria les seves famoses «pintures negres».

(Col·laboració d'Albert Ribas Masana)

Bibliografia