Percepció

 (del llatí perceptio, acció de recollir, coneixement; de percipere -de per i capere-, apoderar-se d'alguna cosa, percebre; la perceptio del llatí tradueix la κατάληψις, katálepsis del grec)

Consciència d'una sensació. És un procés psicofísic pel qual el subjecte transforma les diverses impressions sensorials (estímul), prèviament transportades als centres nerviosos, en objecte sensible conegut. És essencial a la percepció l'aprehensió de la realitat, no com una impressió sensorial aïllada o un feix d'impressions sensorials, sinó com un conjunt global organitzat, o una totalitat. Es percep un paisatge, per exemple, no volums, colors, matisos, saturacions, tonalitats, contrastos, distàncies i sons dispersos o simplement sumats. Es distingeix de la sensació, entesa com a procés merament fisiològic, amb finalitats didàctiques o d'investigació, però sensació i percepció constitueixen, en l'home, el mateix procés del coneixement sensible i cap d'elles és merament activa o passiva en aquest procés, sinó que ambdues són receptores i efectoras.

Els factors que influeixen en la percepció no són merament les impressions sensorials transportades als centres nerviosos, sinó tots aquells elements que, pertanyent al subjecte conscient, col·laboren en la constitució de l'objecte: els records de la memòria, l'experiència anterior, conceptes previs, l'aprenentatge, etc., que serveixen per al reconeixement de l'objecte, però a més, i sobretot, les lleis estructurals de la percepció o de la configuració d'un objecte, denominades lleis de la forma, o lleis de la Gestalt, pròpies de la ment o consciència; l'enfocament, o la pròpia perspectiva del subjecte davant les coses, així com les seves expectatives, i fins als condicionaments socials i culturals, influeixen també en la conformació de l'objecte.

El punt d'arrencada de la psicologia moderna el constitueixen les investigacions sobre la percepció, dutes a terme sobretot pels estudis de la psicologia de la forma.

És aquesta una reacció directa contra l'associacionisme, o la teoria empirista basada en l'associació d'idees o de sensacions, fundada en els ensenyaments dels empiristes britànics, Hume i J. Stuart Mill , sobretot, i difosa en psicologia pel conductisme. Enfront d'aquesta interpretació de la percepció com una associació d'impressions sensibles segons lleis determinades, va sorgir primer la psicologia inspirada en, o hereva de, la filosofia transcendental de Kant, que explica el coneixement sensible com una elaboració de la matèria del coneixement mitjançant formes a priori de la sensibilitat; es tracta d'escoles psicològiques directament inspirades en la fenomenologia de Husserl i en la psicologia de la comprensió, de Dilthey, que insisteixen en la necessitat d'introduir la idea de totalitat i de subjecte actiu per a explicar els fenòmens mentals. Després d'elles –adobat el terreny, a més, pels suggeriments d'Ernst Mach sobre l'existència de sensacions espacials i temporals, com a figures geomètriques i melodies, per exemple, independents dels elements que les componen–, la psicologia de la Gestalt, per obrade Wertheimer, Köhler i Koffka, principalment, introdueix el concepte d'«organització», que intervé entre estímul i resposta, pròpia del conductisme. Inspirant-se en la fenomenologia, els psicòlegs de la Gestalt parlen d'objectes de l'experiència i no d'estímuls independents i sumats; la unitat d'experiència –de percepció– és un objecte, no una impressió sensorial. L'organització de la qual parlen els psicòlegs de la Gestalt es refereix a la forma o configuració amb què es perceben els estímuls sensorials. Aquestes formes i configuracions –es plantegen– o estan en la naturalesa o són a priori. La resposta d'aquests psicòlegs va ser que hi ha formes tant en la naturalesa com en la ment humana. La indagació de quins són aquestes formes va constituir el programa d'investigació empírica de la psicologia de la forma.

Tradicionalment, el problema que la percepció planteja a la filosofia es refereix a la relació existent entre les nostres experiències internes i el món exterior. A això fonamentalment responen tres teories: realisme directe, realisme indirecte i fenomenisme (l'idealisme és un cas especial d'aquest últim).

El realisme perceptiu sosté que els objectes percebuts posseeixen una existència independent de la nostra sensació i que conserven les seves propietats encara que no siguin percebuts. Es diu «directe» a aquest realisme quan entre l'objecte percebut i el subjecte que percep no existeix cap intermediari, i «indirecte» si tal intermediari existeix. El realisme indirecte sosté que, encara que els objectes percebuts existeixen realment, no són percebuts directament, sinó que són captats a través d'un intermediari, que pot ser la idea, els sense data, el percepte, etc. (veg. text).

El fenomenisme, o fenomenalisme, que és una teoria perceptiva antirrealista, no admet l'existència d'un món físic real i independent de la percepció; fora de l'experiència pròpia no existeix res més, i aquesta és percebuda directament sense intervenció de cap mitjà diferent.

Per a l'idealisme els objectes físics no són sinó un conjunt d'idees; pot negar simplement l'existència dels objectes físics o pot reduir els objectes físics a experiència (Berkeley): en aquest cas, es confon amb el fenomenalisme.

Durant la primera meitat del s. XX, la majoria de filòsofs tendia a defensar el realisme indirecte; a partir de la segona meitat, es tendeix al realisme directe (veg. citació) (en el quadre, el color granat indica l'opinió més difosa).

Qualsevol teoria de la percepció ha de relacionar aquesta amb el procés general del coneixement de la realitat, entenent per tal la «reconstrucció (interna) adequada i una identificació dels objectes externs en el subjecte cognoscent» (vegeu el text). En aquest procés, es poden distingir les etapes successives de: sensació, percepció, experiència o coneixement quotidià precientífic i coneixement teòric, o ciència.

Vegeu al·lucinació, percepció subliminal.