El sagrat i el profà

El sagrat designa tot allò que, pel fet de manifestar una transcendència ontològica, és venerat pels homes, és objecte de culte i palesa la consciència de la radical finitud de l'humà. Remet a alguna cosa última i secreta de l'ésser, i és d'índole divina o sobrenatural. És, pròpiament, l'objecte religiós.

El terme sagrat procedeix del llatí sacer, que comporta una noció de separació o de transcendència (el sacerdot és l'oficiant del culte al sagrat). Al seu torn, els termes sant, santuari i santificar també procedeixen de la mateixa arrel de la qual procedeix el terme llatí sacer. Aquesta separació o transcendència del sagrat és el que l'oposa al profà. El lloc sagrat o santuari és el temple (fanum), mentre que el que està més enllà del temple, és el profanum.

Segons el clàssic estudi de Rudolf Otto, Das Heilige (1917), el sagrat es caracteritza per una experiència terrorífica i irracional, en la qual es descobreix el sentiment d'espant davant el mysterium tremendum que emana d'un poder superior. Provoca el temor religiós davant el mysterium fascinans que desplega la plenitud de l'ésser. Al conjunt de totes aquestes experiències davant el sagrat, Otto les designa com numinoses i el numinós, o diví, apareix com alguna cosa absolutament altre, sense semblança amb res humà o còsmic. En l'experiència del numinós es mostra, doncs, el caràcter transcendent i separat del sagrat. Ve. text sobre el concepte del sagrat i el numinós

També Georges Bataille –que afirma que, davant el món de la immediatesa i de la immanència de l'animal, s'obre el món humà de la transcendència– assenyala aquest caràcter terrorífic de la separació que es manifesta en el sagrat, i destaca que és en les religions monoteistes, com la religió jueva o la cristiana, en les quals s'ha desenvolupat més la transcendència del sagrat. (veg. text). En aquest sentit, també Heidegger assenyala que el sagrat no ho és pel fet de ser diví, sinó que el diví és diví pel fet de ser sagrat, és a dir, separat.

Mircea Eliade

Per part seva, Mircea Eliade introdueix el terme hierofania per a designar la manifestació general del sagrat, que constitueix l'experiència fonamental de l'homo religiosus. (veg. text). El sagrat es manifesta també en objectes i, especialment en l'espai i el temps. Així, sorgeixen un espai sagrat i un temps sagrat que manifesten una transcendència ontològica i posseeixen propietats qualitativament diferents de l'espai i el temps profans, i es caracteritzen o assenyalen amb signes i símbols especials. Mentre l'espai profà és homogeni i isòtrop, l'espai sagrat, que es constitueix a partir d'un centre, posseeix propietats diferents (veg. text). D'igual manera, ocorre amb el temps sagrat, generalment concebut de manera cíclica, i escandit per les festes i els ritus que marquen els diferents temps. (veg. text). També Cassirer, en el seu estudi dels mites i dels símbols, efectuat en la seva Filosofia de les formes simbòliques, assenyala el paper diferencial de l'espai sagrat, qualitatiu, respecte de l'espai geomètric científic, isomorf i homogeni, i les diferències entre el temps sagrat i el profà.

La interpretació i comprensió del sagrat ha nodrit diverses polèmiques i teoritzacions en l'hermenèutica contemporània, i ocupa un lloc important en les concepcions de Paul Ricoeur.

Veg. text de Giorgio Agamben:sagrat, profà i dispositiu.