Estoïcisme

 Corrent filosòfic del període hel·lenístic el nom del qual prové del lloc en què el seu fundador (Zenó de Cítion, 333-263 aC) va situar la seu de l'escola, que estava situada en un pòrtic o stoa (στοα ποιϰίλε, stoá poikile, «pòrtic pintat»).

Des de Zenó de Cítion i, especialment, des de Crisip (el sistematitzador de la stoa antiga), els estoics dividien la filosofia en tres parts: lògica, física i ètica.

1) La lògica, entesa inicialment com a ciència dels discursos (de fet Zenó va ser el primer que va utilitzar el terme «lògica» per a referir-se a l'estudi del pensament discursiu), es dividia en retòrica i dialèctica. Al seu torn, aquesta incloïa la lògica formal, la lògica material o teoria del coneixement, la gramàtica (introduïda per Crisip) i la semiòtica. La retòrica, en canvi, estudia el discurs continu.

Zenó de Cítion

La lògica formal estoica ha començat a ser valorada a partir del segle XX, ja que, enfront de la lògica de termes aristotèlica, es tracta d'una lògica de les proposicions i esbossa una important teoria semiòtica en dividir el signe entre significant i significat. L'anàlisi lògica descansa en una concepció de la veritat entesa a partir de la noció de representació catalèptica: comprensió conceptual prolepsi πρόληψις (prolepsi) de la sensació que implica un judici que, si és evident i no és contradictori, és considerat veritable. La sensació envia els seus senyals a la ment, la qual forma una representació mental o fantasia dels objectes, que poden ser jutjats i acceptats per l'enteniment en el moment de la katálepsis. La imatge reconeguda és la φαντασία χαταληπτιχή (fantasia catalèptica). Això va conduir a una elaborada teoria sobre l'evidència, desenvolupada especialment per Crisip.

Directament unit a la seva teoria sobre el criteri de veritat va ser l'estudi de les proposicions i els raonaments, fundat sobre la noció de λεχτόν (lekton): en tota proposició poden distingir-se tres aspectes:

a) el significant o la paraula;

b) la cosa significada i

c) el significat.

Mentre les paraules i les coses són materials, el significat és immaterial i actua d'enllaç entre ells. Solament el significat pot ser veritable o fals, originant les proposicions o unitats lògiques elementals, les possibles connexions de les quals establien les condicions formals de veritat lògica, l'estudi de la qual va conduir a la formulació dels anapodíctics o esquemes formals indemostrables d'inferència. A més, van estendre l'anàlisi lògica als raonaments hipotètics i als disjuntius. D'aquesta manera, creen les bases de la lògica entesa com a estudi regulatiu de les formes de raonament, a diferència de la lògica d'Aristòtil, per a qui la lògica tendeix més aviat a ser entesa com a manifestació de les maneres de ser l'ésser d'alguna cosa.

La seva teoria del coneixement és empirista i naturalista. Segons els estoics, el coneixement s'origina a partir de les impressions rebudes pels sentits, de manera que les sensacions són la font i origen de tot procés cognoscitiu. De manera semblant a com els objectes deixen les seves petjades en les tauletes de cera, així també ha d'entendre's la ment humana, en la qual no hi ha res escrit abans de les primeres sensacions comunicades pels sentits.

2) En física van desenvolupar una teoria corporeïsta o pansomatista (l'única cosa incorpòria és el buit que envolta al món, el lloc, el temps i els significats) i panteista d'influència heraclitiana, encara que amb molts elements pitagòrics, platònics i aristotèlics. Tots els cossos (inclosos el logos i l'ànima, que també són de tipus corporal) estan fets de dos principis inseparables: un de passiu: la matèria, i un altre actiu: el foc (Πύρ), raó (λόγος) o pneuma (πνεύμα) . Aquesta distinció entre matèria passiva i πνεύμα actiu és la que està a la base de les posteriors concepcions més espiritualistes, ja que el terme pneuma significa hàlit o buf, que en llatí és spiritus i va passar a designar la noció d'esperit. Per a ells la matèria (ὕλη) és merament inert, diferent, doncs, a la qualificació o determinació de la ὕλη aristotèlica i el pneuma és qui la dota d'animació. Tots dos, tant la matèria, com el pneuma, són concebuts com a cossos. (Noti's que el pneuma és corpori, encara que no material). Aquest foc i pneuma és, alhora, un λόγος (logos), raó divina i principi vital que forma el pneuma o substància subtil que ho interpenetra tot, donant cohesió al conjunt, i que posseeix les llavors intel·ligibles o λόγος σπερματικὸς (logoi spermatikoi) que intervenen en el desenvolupament de les coses. (En tant que el logos ho penetra tot, els estoics neguen la impenetrabilitat dels cossos o antitipia). El cosmos està envoltat pel foc pur que penetra en la matèria vitalitzant les coses: és la seva ànima (μεγάλη ψυχἠ, ànima del món). Aquesta vida consisteix en un canvi continu que segueix uns cicles eterns sempre idèntics, seguint un procés d'etern retorn, que acaba amb una conflagració universal o ἐϰπύροσις (ecpírosi), per la qual es compleix una gran purificació o χαθάρσις (catarsi), a partir de la qual torna a iniciar-se de nou el cicle regit pel logos o llei còsmica, que determina el procés regit per el destí.

3) L'ètica estoica es funda en el seu determinisme còsmic, ja que, per als estoics, la llei que regeix l'univers és el mateix foc intel·ligent o logos diví que toca la nostra ànima. Davant el determinisme còsmic, l'actitud del savi solament pot ser la d'acceptar el destí, ja que tot està regit per la providència del logos. En aquest sentit, ja que tot està sotmès a la providència, tot és racional i just. D'aquesta manera identifiquen destí (ιμαρμένη) i providència (προνοια), i sostenen una immortalitat relativa de l'ànima humana, que pot perviure fins a la fi d'un cicle còsmic. La mort és entesa com a separació de l'ànima i el cos. D'això s'infereix que l'ànima és també corpòria, ja que en cas contrari no podria donar-se tal separació.

Ja que la física és el fonament de l'ètica, la màxima moral dels estoics es resumeix amb la sentència: «viu d'acord amb la naturalesa» o, cosa que és el mateix, seguint el logos diví (veg. text). L'acatament d'aquesta llei separa als estoics de les concepcions hedonistes, com les defensades pels seus coetanis els epicuris, i crea les bases d'una ètica de l'haver d'entesa a la manera intel·lectualista, ja que el seguiment d'aquest haver de només és possible per part del savi, que és qui coneix el logos. Però, mitjançant l'acceptació del destí, pot aconseguir-se la tranquil·litat d'ànim pròpia del savi (veg. text). La intranquil·litat prové de les passions que fan errar a la raó, en desitjar que les coses siguin d'una manera oposada als designis de la providència-destí. Contra les passions (πάθος) proposen l'apatia ἀπάθεια (apatia, absència de πάθος o impertorbabilitat), que permet aconseguir la εὐθυμία (eutimia, alegria serena) i l'εὺδαιμονια (eudaimonia, felicitat). La virtut, que consisteix en l'eliminació de totes les passions i en l'acceptació de l'ordre de la naturalesa, ha de mantenir-se fins i tot a costa de la pròpia vida. Per això, els savis estoics aconsellaven (i varis van practicar tal consell) el suïcidi abans que veure's forçats a actuar en contra del deure. Malgrat aquesta ètica de la resignació, els estoics van participar en política i van defensar tesis oposades a la tradició. En sostenir que la naturalesa és el fonament de totes les lleis, van afirmar que per la seva physis tots els homes han d'estar regits per la mateixa llei, amb la qual cosa van propugnar l'abolició de l'esclavitud.

Solen distingir-se tres etapes en l'evolució de l'estoïcisme:

a) Estoïcisme antic (entre els segles III i II aC), fundat per Zenó de Cítion i els principals seguidors del qual van ser Aristó de Queos, Cleantes d'Assos (primer successor de Zenó com escolarca) i, especialment, Crisip de Sols (segon escolarca), que va sistematitzar les doctrines principals de l'escola, raó per la qual és considerat com un segon fundador d'aquesta.

b) Estoïcisme mitjà (s. II-I aC), representat per Paneci i Posidoni. En aquesta etapa l'estoïcisme tendeix al sincretisme i a l'eclecticisme, incorpora molts elements platònics, aristotèlics i es preocupa, sobretot, de l'ètica, mantenint un cert contacte amb concepcions religioses orientals.

c) Estoïcisme nou (s. I-III dC), més proper a l'estoïcisme antic, però centrat especialment en un pensament de tipus moral i religiós que va tenir una gran influència política i social. Els seus representants més característics en l'època imperial romana van ser Sèneca, Epictet i Marc Aureli.

Bibliografia