Diferència entre revisions de la pàgina «Adorno, Theodor Wiesengrund»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "adorn5.gif" a "adorno5.gif") |
m (Text de reemplaçament - "Francfort" a "Frankfurt") |
||
(12 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 4: | Línia 4: | ||
|Cognom=Adorno | |Cognom=Adorno | ||
}} | }} | ||
− | Filòsof alemany [[marxismes|postmarxista]], sociòleg, crític literari i musicòleg i fins a compositor, un dels principals representants, juntament amb [[Autor:Horkheimer, Max|Horkheimer]] i [[Autor:Marcuse, Herbert|Marcuse]], de la primera generació de l'[[escola de | + | Filòsof alemany [[marxismes|postmarxista]], sociòleg, crític literari i musicòleg i fins a compositor, un dels principals representants, juntament amb [[Autor:Horkheimer, Max|Horkheimer]] i [[Autor:Marcuse, Herbert|Marcuse]], de la primera generació de l'[[escola de Frankfurt|Escola de Frankfurt]], o de la [[teoria crítica|teoria crítica]]. Va estudiar a la universitat de Frankfurt i, de 1928 a 1938, es va associar a l'«Institut für Sozialforschung», del que va ser sempre un dels seus membres més actius, si no el que més. En 1934, fugint del nazisme, marxa a Oxford i, quatre anys més tard, als EUA Després d'unes primeres obres de sociologia de la música, en les quals analitza les contradiccions de la societat en la mesura en que es reflecteixen ja en el mateix fenomen musical (addueix la música de Schönberg, veí seu a Los Angeles, com a exemple d'independència de l'influx social i de la indústria cultural, que tendeix a «cohesionar» a la gent amb el sistema vigent), instal·lat ja a Amèrica, publica ''Fragments filosòfics ''(1944), reeditats com a ''Dialèctica de la Il·lustració ''(1947) i ''Minima Moralia ''(1951), obra feta d'[[aforismes|aforismes]], per a oposar-se a l'esperit de sistema de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], i pren part en investigacions empíriques fetes sobre la [[personalitat autoritària|personalitat autoritària]] (1950). En 1953, torna a Frankfurt i a l'any següent es fa càrrec de la direcció de l'Institut d'Investigacions Socials, que de nou s'ha instal·lat a Alemanya. En aquesta època pren part en la segona fase del debat sobre la lògica de les ciències socials, o sobre el mètode de les [[ciències humanes |ciències socials]], genèricament denominat ''Methodenstreit'' i publica ''Dialèctica negativa ''(1966). Mor a Suïssa sense acabar la que pogués haver estat la seva millor obra, ''Teoria estètica'' (1970). En les seves obres es mostra crític respecte de la [[dialèctica|dialèctica]] de Hegel, del [[marxisme|marxisme]] i de les filosofies –que denomina ontològiques– de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]] i [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]]. |
[[File:adorno5.gif|thumb]] | [[File:adorno5.gif|thumb]] | ||
− | La primera de les seves obres importants, l'esmentada ''Dialèctica de la Il·lustració'', escrita en col·laboració amb Horkheimer, durant la guerra, és una crítica a la ''raó instrumental'', concepte fonamental d'aquest últim autor, o, | + | La primera de les seves obres importants, l'esmentada ''Dialèctica de la Il·lustració'', escrita en col·laboració amb Horkheimer, durant la guerra, és una crítica a la ''raó instrumental'', concepte fonamental d'aquest últim autor, o, cosa que és el mateix, una crítica, fundada en una interpretació pessimista de la [[Il·lustració|Il·lustració]], a la civilització tècnica i a la cultura del sistema capitalista (que anomena «indústria cultural»), o de la societat de mercat, que no persegueix una altra fi que el progrés tècnic. L'actual civilització tècnica, sorgida de l'esperit de la Il·lustració i del seu concepte de [[raó|raó]], no representa més que un domini racional sobre la naturalesa, que implica paral·lelament un domini (irracional) sobre l'home; els diversos fenòmens de barbàrie moderna (feixisme i nazisme) no serien sinó mostres, i la vegada les pitjors manifestacions, d'aquesta actitud autoritària de domini. |
− | En ''Dialèctica negativa ''intenta mostrar el camí d'una reforma de la raó, amb la finalitat d'alliberar-la d'aquest llast del domini autoritari sobre les coses i els homes, que arrossega des que és raó il·lustrada. Oposa a la filosofia dialèctica inspirada en [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] | + | En ''Dialèctica negativa ''intenta mostrar el camí d'una reforma de la raó, amb la finalitat d'alliberar-la d'aquest llast del domini autoritari sobre les coses i els homes, que arrossega des que és raó il·lustrada. Oposa a la filosofia dialèctica inspirada en [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] –i, per tant, al marxisme–, que redueix a identitat o a sistema de les coses a través del pensament, superant les seves contradiccions (i al mateix [[positivisme lògic|positivisme lògic]], que creu ensenyorir-se de la naturalesa mitjançant les teories científiques), el mètode dialèctic de la «no identitat», de respectar la negació, les contradiccions, el diferent, el dissonant, a la qual cosa anomena també inexpresable: el respecte de l'objecte, en fi, i el rebuig del pensament sistemàtic. La raó només deixa de ser dominadora si accepta la dualitat de subjecte i objecte, interrogant i interrogant-se sempre el subjecte davant l'objecte, sense saber ni tan sols si pot arribar a comprendre-ho. |
− | Aquest aspecte d'admissió de l'[[irracional|irracional]] (diu que l'irracional és justament pensar segons les categories tradicionals que suposen una reafirmació de les estructures socials injustes i irracionals de la societat) li porta a valorar l' [[art, arts|art]], sobretot l'avantguardista, ja | + | Aquest aspecte d'admissió de l'[[irracional|irracional]] (diu que l'irracional és justament pensar segons les categories tradicionals que suposen una reafirmació de les estructures socials injustes i irracionals de la societat) li porta a valorar l'[[art, arts|art]], sobretot l'avantguardista, ja per si mateix problemàtic –la música «atonal» de Schönberg, per exemple–, perquè suposa una independència total respecte del que representa la raó instrumental. En l'art veu un reflex del món real. |
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
Línia 25: | Línia 25: | ||
|Final= | |Final= | ||
|Epoca2= | |Epoca2= | ||
− | |Lloc= | + | |Lloc=Frankfurt |
|Incert=No | |Incert=No | ||
}} | }} | ||
Línia 44: | Línia 44: | ||
|Final= | |Final= | ||
|Epoca2= | |Epoca2= | ||
− | |Lloc= | + | |Lloc=Frankfurt |
|Incert=No | |Incert=No | ||
}} | }} |
Revisió de 14:56, 27 oct 2018
Avís: El títol a mostrar «Theodor Wiesengrund Adorno» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Adorno, Theodor Wiesengrund».
Filòsof alemany postmarxista, sociòleg, crític literari i musicòleg i fins a compositor, un dels principals representants, juntament amb Horkheimer i Marcuse, de la primera generació de l'Escola de Frankfurt, o de la teoria crítica. Va estudiar a la universitat de Frankfurt i, de 1928 a 1938, es va associar a l'«Institut für Sozialforschung», del que va ser sempre un dels seus membres més actius, si no el que més. En 1934, fugint del nazisme, marxa a Oxford i, quatre anys més tard, als EUA Després d'unes primeres obres de sociologia de la música, en les quals analitza les contradiccions de la societat en la mesura en que es reflecteixen ja en el mateix fenomen musical (addueix la música de Schönberg, veí seu a Los Angeles, com a exemple d'independència de l'influx social i de la indústria cultural, que tendeix a «cohesionar» a la gent amb el sistema vigent), instal·lat ja a Amèrica, publica Fragments filosòfics (1944), reeditats com a Dialèctica de la Il·lustració (1947) i Minima Moralia (1951), obra feta d'aforismes, per a oposar-se a l'esperit de sistema de Hegel, i pren part en investigacions empíriques fetes sobre la personalitat autoritària (1950). En 1953, torna a Frankfurt i a l'any següent es fa càrrec de la direcció de l'Institut d'Investigacions Socials, que de nou s'ha instal·lat a Alemanya. En aquesta època pren part en la segona fase del debat sobre la lògica de les ciències socials, o sobre el mètode de les ciències socials, genèricament denominat Methodenstreit i publica Dialèctica negativa (1966). Mor a Suïssa sense acabar la que pogués haver estat la seva millor obra, Teoria estètica (1970). En les seves obres es mostra crític respecte de la dialèctica de Hegel, del marxisme i de les filosofies –que denomina ontològiques– de Husserl i Heidegger.
La primera de les seves obres importants, l'esmentada Dialèctica de la Il·lustració, escrita en col·laboració amb Horkheimer, durant la guerra, és una crítica a la raó instrumental, concepte fonamental d'aquest últim autor, o, cosa que és el mateix, una crítica, fundada en una interpretació pessimista de la Il·lustració, a la civilització tècnica i a la cultura del sistema capitalista (que anomena «indústria cultural»), o de la societat de mercat, que no persegueix una altra fi que el progrés tècnic. L'actual civilització tècnica, sorgida de l'esperit de la Il·lustració i del seu concepte de raó, no representa més que un domini racional sobre la naturalesa, que implica paral·lelament un domini (irracional) sobre l'home; els diversos fenòmens de barbàrie moderna (feixisme i nazisme) no serien sinó mostres, i la vegada les pitjors manifestacions, d'aquesta actitud autoritària de domini.
En Dialèctica negativa intenta mostrar el camí d'una reforma de la raó, amb la finalitat d'alliberar-la d'aquest llast del domini autoritari sobre les coses i els homes, que arrossega des que és raó il·lustrada. Oposa a la filosofia dialèctica inspirada en Hegel –i, per tant, al marxisme–, que redueix a identitat o a sistema de les coses a través del pensament, superant les seves contradiccions (i al mateix positivisme lògic, que creu ensenyorir-se de la naturalesa mitjançant les teories científiques), el mètode dialèctic de la «no identitat», de respectar la negació, les contradiccions, el diferent, el dissonant, a la qual cosa anomena també inexpresable: el respecte de l'objecte, en fi, i el rebuig del pensament sistemàtic. La raó només deixa de ser dominadora si accepta la dualitat de subjecte i objecte, interrogant i interrogant-se sempre el subjecte davant l'objecte, sense saber ni tan sols si pot arribar a comprendre-ho.
Aquest aspecte d'admissió de l'irracional (diu que l'irracional és justament pensar segons les categories tradicionals que suposen una reafirmació de les estructures socials injustes i irracionals de la societat) li porta a valorar l'art, sobretot l'avantguardista, ja per si mateix problemàtic –la música «atonal» de Schönberg, per exemple–, perquè suposa una independència total respecte del que representa la raó instrumental. En l'art veu un reflex del món real.