Max Horkheimer



Filòsof alemany, nascut a Stuttgart, de família jueva de classe alta. Va estudiar a Munic, Friburg i Frankfurt, i va ser deixeble del neokantià Hans Cornelius, qui li va influir profundament; en les seves teories hi ha també influències de Kant, Schopenhauer, Dielthey, Nietzsche i Freud, per qui es va interessar abans de fer-ho per Hegel i Marx. Entre 1930 i 1958 va ser director de l'Institut per a la Investigació Social («Institut für Sozialforschung»), que durant uns anys va ser centre de la filosofia social a Alemanya, i un dels iniciadors de l'escola de Frankfurt.

En pujar Hitler al poder, abandona Alemanya i en 1934 marxa als EUA A Nova York refunda l'Institut per a la Investigació Social en l'exili, i col·laboren amb ell, entre d'altres, Herbert Marcuse i Th. W. Adorno. Els assajos que publica en la primera meitat dels anys trenta, per a la revista de caràcter interdisciplinari de l'Institut, la «Zeitschrift für Sozialforschung» [Revista d'investigació social], constitueixen el nucli del que es dirà «teoria crítica», que, juntament amb la Dialèctica de la Il·lustració (escrita en col·laboració amb Th. W. Adorno) i les aportacions psicoanalítiques d'H. Marcuse, representen la doctrina fonamental de l'escola de Frankfurt.

La «teoria crítica», a diferència del seu oposat, la filosofia i la teoria tradicionals, que pretenen la legitimació de la ideologia dominant, representa una crítica a totes les diverses formes de domini sobre l'home i d'irracionalitat, pròpies de la societat burgesa, amb l'objectiu de desvetllar les autèntiques necessitats de l'home i prendre consciència de les estructures socials que les reprimeixen (veg. text). La irracionalitat s'ha tornat un tret tan característic de la societat com ho és la seva racionalitat i la història d'aquesta mostra el caràcter instrumental de la raó. Sorgeix la racionalitat moderna amb la constitució, després del Renaixement, dels estats moderns, i la seva història és la mateixa que la de l'individu: la d'una integració, frustrada, de la llibertat individual amb les necessitats de la societat. Amb l'aparició del capitalisme, la societat es torna mercat, el principal valor del qual és el de canvi; tot es converteix en un mig -racionalitat i raó incloses- i el que ha de ser un mitjà, els diners, és el fi. La societat de mercat és només una aparença d'alliberament econòmic; en realitat se sacrifica a l'individu i les seves necessitats a les necessitats del mercat. El germen d'irracionalitat constant en la societat es manifesta aparentment en els moviments totalitaris i feixistes: són l'exemple clar del domini sobre l'home i de la submissió d'aquest als valors del grup. La vida social és una història inacabable d'una integració impossible de la subjectivitat i la universalitat, tal com reflexiona la filosofia de Hegel i de Marx, que no s'ha donat en la història ni és previsible que pugui donar-se en la història immediata: fracàs del socialisme, burocratització creixent de l'individu. Cal no fer-se cap il·lusió per aquesta història i aquesta societat. Només queda defensar-se contra tot tipus d'instrumentalització. Després de la Segona Guerra Mundial, i la seva tornada a Alemanya, i críticament desencantat de les reposades hegelianes i marxistes a la història, procura salvar el seu pessimisme dirigint la mirada cap a la filosofia kantiana. La societat racional del futur és només possible a manera de postulat de la raó pràctica, com un imperatiu moral. Però no hi ha subjecte històric cap d'aquest imperatiu ni hi ha garantia històrica alguna a priori de la seva possible posada en pràctica; hi ha només l'individu que busca alliberar-se de tota instrumentalització i que, fins i tot, ha de procurar no desaparèixer com a subjecte.

• Bibliografia:Obres de Max Horkheimer