Llei

(del llatí lex, legis, llei o projecte de llei, que al seu torn ve de legere, reunir, escollir i també llegir; nomos)

En els seus diversos sentits, es refereix fonamentalment a l'àmbit jurídic, moral i científic.

En l'àmbit jurídic, la llei és la disposició coercitiva emanada de l'autoritat que regula la conducta dels ciutadans, i l'incompliment dels quals es castiga amb penes. També sol proposar-se com a definició de llei jurídica aquell enunciat que constitueix una predicció del que els jutges decidiran o de les sancions que seguiran en cas d'incompliment.

La llei moral és la imposició internament acceptada d'una conducta que obliga en consciència.

La llei científica, que amb freqüència equival a una llei de la naturalesa, és la descripció contrastada de les regularitats que s'observen en els fenòmens naturals.

Els enunciats amb què s'expressen les lleis jurídiques i morals corresponen a la funció prescriptiva del llenguatge amb la qual s'indica alguna cosa que ha de ser, i són, per això, enunciats prescriptius o imperatius. Les lleis científiques o de la naturalesa, en canvi, s'expressen mitjançant enunciats descriptius, amb els quals s'assenyala simplement el que és o succeeix; aquestes lleis expressen necessitat i universalitat; aquelles, obligatorietat. Les lleis jurídiques i morals, per la mateixa indicació de les penes o de les conseqüències que el seu incompliment implica, poden de fet no ser observades; les lleis de la naturalesa, en canvi, són de compliment i observança necessaris i universals. En l'àmbit de la llei jurídica i moral, a la filosofia li interessen les qüestions que solen concitar-se respecte del possible enfrontament entre legalitat i justícia, o si i fins a quin punt una llei jurídica que compleixi amb les condicions necessàries de legalitat (que procedeixi del cos legislatiu o de qui legalment posseeix el poder, que s'hagi promulgat solemnement i s'hagi publicat prou) pot arribar a prescriure alguna cosa en contra de la llei natural, moral o divina; o bé els problemes referents al raonament legal i a l'obligatorietat de les lleis.

Les primeres lleis apareixen, sens dubte, en l'àmbit social. Existeix la llei quan la societat per si mateixa o a través del seu representant sanciona les conductes que no s'ajusten als costums observats, d'acord amb el que pot considerar-se la consciència global de la societat. Les lleis assenyalen, doncs, les conductes esperades i d'alguna manera les fan necessàries: regulen i ordenen la vida en societat. Al món grec la paraula νόμος (nomos), llei, ús, costum, repartiment, procedeix de νέμω (nemo) repartir, distribuir, i té el significat d'«ordre que proporciona a cadascú el just», o «el que se li adjudica a cadascun», i s'ha demostrat que el seu significat és molt proper al de kosmos, també en el sentit d'«ordre i repartiment just». Quan les ciutats inicien el camí cap a la democràcia, les lleis van afirmant la isonomia –igualtat davant la llei– entre els ciutadans, de manera que entre ells s'imposa de forma creixent una justa distribució de drets i privilegis. Per la mateixa època, i en relació amb aquesta isonomia social produïda per les lleis, els milesis per boca d'Anaximandre conceben l'ordre del cosmos com una estructuració d'elements materials que es mantenen en un mutu equilibri, evitant el domini d'uns sobre altres i reparant-lo com es repara una injustícia (veg. citació).

Aquesta unió de nomos i kosmos, percebuda en el començament mateix de la filosofia, marca el punt de partida per a la concepció occidental de llei de la naturalesa: el món és ordenat, com l'ha de ser una ciutat. A partir d'aquest moment, la filosofia o la ciència occidental es representarà de diverses maneres, segons els reflexos de les èpoques, l'ordre cosmològic, però sempre ho farà des de l'exigència de la comprensió del món.

Vegeu termes relacionats ↓

llei biogenètica

llei científica

llei dels tres estats

llei de l'efecte

llei divina

llei eterna

llei natural

lleis de la naturalesa

lleis del pensament