Idea

 (del grec idea i εἶδος, eidos, la forma o aspecte visible, tots dos derivats d'un verb l'arrel del qual significa «veure»)

En general, allò que concebem amb la ment, l'objecte mental, ja sigui en forma de pensament, de percepció o de judici. Tradicionalment s'entén que una idea és un concepte, però, en l'actualitat, les anàlisis filosòfiques més rigorosos identifiquen «idea» amb contingut significatiu d'una oració, relegant l'expressió «concepte» per als termes individuals o generals. En el sentit tradicional, es refereix a l'existència en la ment humana d'una forma de representació mental d'un objecte del món exterior, la qual cosa correspon amb l'etimologia de la paraula grega (eidos o idea), significant tant el fet de veure alguna cosa (amb la ment) com l'aspecte o les característiques d'allò que es contempla.

Plató

Aristòtil

En Plató, eidos, a més de significar «característica comuna a diverses coses» i fins a «concepte», significa abans de res forma intel·ligible i model de les coses visibles, als quals dóna també el nom de «veritable realitat» o «el que les coses són en si», construint una autèntica i específica teoria de les idees separades. Per a Aristòtil, la idea és la forma, o causa formal, que juntament amb la matèria, constitueix la realitat substancial (ousía), i és també l'essència comuna a tota l'espècie, captable per la definició i, per aquesta raó, objecte de coneixement intel·lectual. Amb el neoplatonisme de sant Agustí les idees es converteixen en «idees divines», la qual cosa ve a ser com la síntesi de Plató i Aristòtil, ja que les idees són com els conceptes, immutables i eterns, de la ment divina d'acord amb els quals crea la naturalesa de les coses. L'Escolàstica els va donar el nom d'idees exemplars, però no va defugir referir-se a les idees quan meres semblances amb les coses concebudes en la ment i expressades mitjançant paraules. Entre les unes i les altres hi ha una certa comunitat o relació, perquè les idees exemplars no són una altra cosa que l'essència divina quan és participable de diverses maneres finites pels éssers creats. El nominalisme medieval va destruir aquesta relació, i va eliminar tant les idees divines com les essències de les coses, enteses com universals reals. L'un porta a l'altre: si no hi ha idees en Déu, no hi ha essències en les coses; només existeixen individus o coses individuals i, tocant a idees, només conceptes mentals, el «contingut dels quals» s'atribueix a moltes coses individuals. Desapareixen així les petjades que Plató i Aristòtil havien deixat en els conceptes o idees: no hi ha ja la referència (platònica) de les coses del món visible cap al món intel·ligible ni cap realitat comuna existent (la forma aristotèlica).

La filosofia moderna del s. XVII no accepta que els conceptes/idees siguin mers signes lingüístics i indaga en la relació entre idees i coses, però des d'una perspectiva merament natural, donant-los una entitat mental o psicològica: les idees es converteixen en «imatges o representacions mentals de les coses», o bé en els objectes propis de la ment. Aquesta és la «teoria clàssica de les idees», tal com la presenta, cadascú amb els seus matisos, el racionalisme (veure cita) o l'empirisme (veure cita). Pel racionalisme, algunes d'elles, les clares i distintes, són innates; per l' empirisme, tota idea prové d'alguna manera de l'experiència. Que l'empirisme convertís algunes de les idees fonamentals, com la de substància o la de causalitat, en meres associacions o relacions d'altres idees simples, va induir a Kant a fonamentar-les, no en Déu, garantia de les veritats innates (racionalisme) ni en la immediatesa de l'experiència (empirisme), sinó en la mateixa estructura de la ment humana, com a conceptes a priori o categories de l'enteniment, que ja no són còpies ni imatges del que es percep, sinó part constitutiva del que es coneix.

El nom d' «idees» ho va reservar Kant per a aquelles tendències de la raó humana que la indueixen a buscar constantment noves i més àmplies maneres d'entendre les coses, recorrent a conceptes als quals no correspon res en l'experiència: «Déu», «món» i «ànima» són meres idees reguladores.

En l' idealisme alemany, sobretot en l'idealisme absolut de Hegel, la idea és de nou constitutiva, però no dels objectes coneguts per l'experiència, sinó de tota la realitat, que no és més que el desenvolupament per fases de la «Idea», o Esperit, que es constitueix i coneix dialècticament al llarg d'el temps.

La filosofia contemporània planteja, sobre la postura tradicional sobre les idees i l' epistemologia fundada en una relació entre subjecte i objecte conegut mitjançant una representació mental, la sospita de psicologisme. Psicologisme és aquí la tendència a explicar els principals problemes de la filosofia recorrent a fenòmens i processos mentals, com es va fer als segles XVII i XVIII. Se suposa que aquest psicologisme ha estat font de confusions i tractament de temes que no són propis de la filosofia (que van donar lloc a un enfocament purament psicològic: l'associació d'idees i la idea de subjecte, per exemple), i s'ha intentat centrar l'estudi del coneixement en una perspectiva estrictament filosòfica, que primer es busca en la «forma lògica» del llenguatge, en ocasió del ressorgiment dels estudis de lògica matemàtica, i després en el anàlisi filosòfica, en les seves diverses versions, que situa el problema del coneixement, no ja en les idees, sinó en el llenguatge (en el significat i en l'oració), que és on el coneixement humà apareix objectivat.

---

La noció d'idea en Descartes:

Anomeno idea a tot el que l'esperit concep d'una manera immediata.

___________________________________

René Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Objecció cinquena, Resposta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 147).

D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquests solos convé amb propietat el nom d' «idea».

__________________________________

René Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).

D'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix. Doncs tenir la facultat de concebre el que és en general una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla procedir únicament de la meva pròpia naturalesa; però si sento ara un soroll, si veig el sol, si sento calor, he jutjat fins al present que aquests sentiments procedien de certes coses existents fos de mi; i, finalment, em sembla que les sirenes, els hipogrifos i altres quimeres d'aquest gènere, són ficcions i invencions del meu esperit.

___________________________________

René Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).

Classes d'idees segons Descartes

Les idees poden ser:

a) Innates (ex. substancia, Déu..)

b) adventícias (ex. sol, home, ...)

c) facticias (ex. quimera, sirena...)

---

Noció d'idea segons Locke

Allò en què s'ocupa la ment quan pensa J. Locke, Assaig sobre l'enteniment humà, llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 79)

Tot el que la ment percep en si mateixa, o tot el que és l'objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, és al que jo anomeno idea; i al poder de produir una idea qualsevol en la nostra ment ho anomeno qualitat del subjecte en el qual radica aquest poder. La bola de neu pot produir en nosaltres la idea de blanc, fred i rodó; a aquestes potències que produeixen en nosaltres aquestes idees, mentre es troben en la bola de neu, les anomeno qualitats; i quan són sensacions o percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; i si algunes vegades em refereixo a aquestes idees com si es trobessin en els mateixos objectes, vull que se m'entengui que em refereixo a aquestes qualitats en aquells objectes que ens produeixen aquestes idees. J. Locke, Assaig sobre l'enteniment humà, llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 205-206).

Classes d'idees segons Locke:

simples:

1. de sensació (ex. color, duresa)

2. de reflexió (ex. percebre, pensar)

3. de sensació i reflexió (ex. dolor, plaer)

complexes:

1. maneres simples i complexos (ex. triangle, gratitud)

2. substàncies singulars o col·lectives (ex. home, ramat)

3. relacions (ex. causa, efecte)

---

Noció d'idea segons Hume

Les idees [...] són representacions exactes de les impressions que he sentit.

___________________________________

David Hume, Tractat de la naturalesa humana, llibre 1, parteix 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)

Tota percepció de la ment és doble i apareix alhora com a impressió i idea

___________________________________

David Hume, Tractat de la naturalesa humana, llibre 1, parteix 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)

Classes d'idees segons Hume