Ousía

 (de grec οὺσία, ousía, derivat d'una substantivació del participi ὠν del verb einai, ser. Al seu torn, aquest verb procedeix de l'indoeuropeu asmi, l'arrel del qual as significava vida o existència present. Per això es confon ser amb existir, entès com a presència. D'aquesta manera la οὺσία seria el ser present. En el grec arcaic el terme ousía també significava «quelcom propi», una «riquesa», allò que li «pertany» a un com a propi, com un terreny, una casa o una barca)

En tant que substantivació de l'esmentat participi, etimològicament significa «entitat donada en la presència». No obstant això, des de l'edat mitjana es tradueix normalment com a substància, encara que aquest últim terme es correspon més aviat amb el grec hipòstasi (ὑπόστασις). En la història de la filosofia, a partir del poema de Parmènides i, especialment, a partir de Plató, designa «el que és propi de l'ésser», o «ser per a si mateix».

Aristòtil

Però es deuen a Aristòtil els posteriors usos d'aquest terme. Distingeix entre la prote ousía (ὄντος οὺσία) i la deutera ousía (δευτέρα οὺσία), termes que s'han traduït com a substància primera o entitat concreta, i substància segona, essència o entitat abstracta, respectivament. En la seva teoria de les categories la prote ousía (ὄντος οὺσία) és la primera de les categories, i és l'entitat concreta (és el τόδε τι, l'«això concret») o el que pròpiament és, mentre que la deutera ousía (δευτέρα οὺσία), es correspon amb el εἶδος o γένος , i designa l'entitat abstracta o essència, que es correspon amb el què és el que és. Mentre que el que és (la prote ousía) mai pot ser predicat, allò que el determina (allò en què consisteix el que és), sempre és el primer predicat: Corisc, Sòcrates o aquest cavall que està aquí, són prote ousía, és a dir, són individus, són subjectes, mai poden ser predicats. En canvi, home o animal són deutera ousía, és a dir, són les espècies o els gèneres als quals pertanyen els individus i que poden predicar-se d'aquests (veg. text).