Autor:Freud, Sigmund



Metge neuròleg, inventor del psicoanàlisi. Nascut a Freiberg (Moravia) en 1856, primer fill del segon matrimoni del seu pare, Jakob, un comerciant en llanes jueu. Es va traslladar amb la seva família a Viena en el 1959 on va viure fins a 1938, moment en què es va exiliar a Londres fugint de la persecució nazi. Entre 1860 i 1872 va realitzar els estudis primaris i secundaris, interessant-se més per les relacions humanes que pels estudis científics. Arran d'una conferència sobre el poema de Tobler «Sobre la naturalesa» (atribuït a Goethe), decidio inscriure's en la facultat de medicina (1873), interessant-se particularment en les Ciències de la Naturalesa d'orientació darwiniana, en aquells dies molt en voga. Sota la direcció dels seus mestres Ernst Brücke i Theodor Meynert va realitzar treballs de recerca en fisiologia i va publicar alguns articles en el butlletí de l'Acadèmia de Ciències, canviant definitivament el seu nom Sigismund per Sigmund. En 1881 va obtenir el seu títol de doctor en medicina, especialitzant-se en neuropatología. En aquest període es va interessar pels efectes terapèutics de la cocaïna (1884 - 1885). En 1885 vas agafar a l'hospital de la Salpétrière (París) al tractament de la histèria per la hipnosis, que realitzava el doctor Charcot.

Els efectes espectaculars d'aquest tractament, que afectava a les capes profundes del psiquisme dels malalts, li orienten cap al descobriment de l'inconscient (veure text).

Casat en 1886 amb Martha Bernays, va haver de renunciar a la carrera universitària i guanyar-se la vida com a metge en la seva consulta privada i com a director del servei de neurologia de la clínica de Nens Malalts, però continua les seves investigacions sobre les causes psíquiques de la histèria. Les seves investigacions, realitzades en estreta col·laboració amb el seu amic Breuer (1842 - 1925), donen com resultat els seus primers escrits psicoanalítics, Estudis sobre la histèria» publicats en 1893 - 1895. El cas d'Anna O. (Bertha Pappenheim), tractada per Breuer en 1880 - 1882 es presenta com l'acta fundacional de la clínica analítica. Si les «histèriques sofreixen essencialment de reminiscències», com estableix en els seus Estudis, el mètode terapèutic ha de desvetllar el trauma que ocasiona el símptoma mitjançant preguntes al pacient o el mecanisme de la lliure associació.

La ruptura amb Breuer es realitza com a conseqüència de l'etiologia sexual de la neurosi plantejada per Freud. La importància de la sexualitat com a causa material de la neurosi i, sobretot, com a posada en escena de la representació d' «els fantasmes del desig» encaminen a Freud cap a un dels seus principals descobriments: el complex d'Èdip. Complex nuclear de l'inconscient que es constitueix per un conflicte de sentiments, originats per la intervenció del pare en la relació del nen amb la mare. Iniciant, d'aquesta manera, el descobriment de l'inconscient.

Freud és relegat de la vida acadèmica i de la societat científica, explicant tan sols amb l'ajuda del seu amic metge Wilhelm Fliess, amb qui manté una extensa correspondència entre 1887 i 1914.

Els fonaments de la nova disciplina ja estan assentats a partir de La interpretació dels somnis (1899), obra en la qual s'afirma la realitat del complex d'Èdip i l'estructura tripartida del psiquisme, però les seves orientacions no cessaran d'evolucionar en una triple direcció, conforme al que ell mateix apunta com a eixos constitutius de la nova teoria: un procediment d'investigació dels processos psíquics, un mètode terapèutic en el tractament de la neurosi i una sèrie de conceptes que es reivindicaran com ciència. Tota l'obra freudiana es desenvolupa a partir d'aquestes tres vies, no cessant d'evolucionar en contrast permanent amb el material clínic, adquirit a través dels seus pacients i com a resultat de la seva autoanàlisi, iniciat en 1897.

L'elaboració d'una metapsicología, terme amb el qual al·ludeix als processos que condueixen a un «més enllà» de la consciència, marca la dinàmica de la investigació psicoanalítica i permet distingir les fases de l'obra freudiana i els seus escrits més representatius.

El primer període correspon a la constitució de l'edifici metapsicològic a través de l'estudi de les formacions de l'inconscient que s'estructuren al voltant del concepte de repressió i la teoria de la libido. Aquest primer període s'inaugura amb La interpretació dels somnis i es desenvolupa a través de La psicopatología de la vida quotidiana (1904) i de l'estudi sobre L'acudit i la seva relació amb l'inconscient (1905). En aquest període trenca el seu treball en solitari i per suggeriment de Wilhelm Stekel (analitzat per Freud) convida a Adler, Kahane, Restler i Stekel a reunir-se a la seva casa per discutir el seu treball. Neix així (1902) la primera societat de psicoanàlisi, «el cercle vienés», que aviat s'estén internacionalment (1910). Les primeres dissidències apareixen en 1911 amb Jung i, un any més tard, amb Adler tal com explica Freud en Per a una història del moviment psicoanalític (1914).

Paral·lelament a aquestes ruptures es produeix també un canvi en la teoria metapsicològica amb la introducció del narcisisme i l'aplicació de la teoria psicoanalítica a l'estudi de les ciències de l'esperit. Amb la publicació de Tòtem i Tabú (1913), Freud tracta d'interpretar els components de la vida social i de la cultura. Establint un paral·lelisme entre la vida psíquica dels pobles primitius i la vida dels neuròtics explicarà l'origen del tabú de l'incest (veure text) i del totemisme com a coincidents amb les prohibicions edípicas. En aquesta obra Freud elabora una teoria de la cultura i de les creences religioses que més tard ampliarà. La Introducció al narcisisme (1914) suposa un canvi fonamental en la tòpica del jo i en la concepció de la libido. En parlar d'una elecció d'objecte de tipus narcisista, Freud introdueix el concepte de narcisisme primari i assenyala la constitució d'un ideal del jo que actuarà com a censor. Aquests canvis es formulen en els assajos escrits entre 1915 i 1916, agrupats sota el nom de Metapsicología (veure text): Les pulsions i les seves destinacions, La repressió i L'inconscient, textos que es complementen amb una revisió de la interpretació dels somnis (veure text) i amb un estudi sobre Duel i malenconia.

Amb la publicació de Més enllà del principi del plaer (1920) es produeix la reorganització definitiva de la metapsicología. Aquest «més enllà» dels processos inconscients formulats per Freud s'estén també al camp de les pulsions, base sobre la qual construeix la seva teoria. La compulsió a la repetició qüestiona la preeminència del principi de plaer i polaritza la vida psíquica a partir del principi de vida i del de mort (Eros i Thanatos) (veure text). Aquesta revisió s'expressa també en la formulació d'una nova tòpica del psiquisme humà. En El Jo i l'això (1923) l'eix del conflicte no s'estableix entre el conscient i l'inconscient, sinó entre el jo i el reprimit així separat del jo. En el plànol estructural, el reprimit i l'inconscient ja no estan assimilats. Al jo se li oposa una instància pulsional inconscient, l'Això, i un ideal del jo o superyo (veure text 1 i text 2 ), instància de la repressió d'on procedeix el sentiment de culpabilitat (veure text).

Un assaig revelador de la trajectòria psicoanalítica és El sinistre (1915) en tant que interpreta un fenomen aparentment insignificant, gairebé oblidat per la teoria estètica. A través de diferents figures i temes literaris situa l'origen d'aquesta sensació en la tornada del reprimit, d'allò que va marcar les nostres vivències i creences infantils, però que va haver de ser relegat i ocultat. Les imatges que de forma brusca desperten aquesta tornada provoquen una sensació sinistra, un espant que va més enllà del simple temor o por (veure text).

La Psicologia de masses i anàlisis del jo (1921) és una obra complementària de les tesis exposades en Tòtem i Tabú i la conclusió del seu assaig sobre el narcisisme en tractar d'interrogar l'ideal individual i social com a creadors dels vincles socials gràcies al procés d'identificació que potencien. Freud introdueix el punt de vista de l'objecte en la «psicologia social» i renova les seves perspectives en analitzar aquell aspecte del desig que sosté l'imaginari col·lectiu.

L'avenir d'una il·lusió (1927) i El malestar en la cultura (1930) representen les obres que culminen la seva teoria de la cultura, entesa com a procés de civilització (veure text 1 i text 2 ). La religió s'analitza, en relació a aquest procés i pels seus propis continguts, com a prolongació de les il·lusions més arcaiques, expressió d'uns desitjos infantils projectats en la vida adulta. Aquesta significació psicològica de la religió es complementarà amb una visió històrica en Moisès i el monoteisme (1939), última obra publicada en vida i autèntic testament simbòlic, que tracta d'explicar la seva relació amb la tradició jueva i la seva visió de la genealogia de la llei (veure text). El sentiment de la llei, com a elaboració del desig del pare, permet una separació dels vincles maternals i crea d'aquesta manera l'espai propi d'un desig.

Els efectes de l'obra freudiana en el saber sobre l'home es defineixen com una «revolució» (en el sentit astronòmic) de la concepció del subjecte. Aquest canvi fonamental s'expressa clarament en la paràbola expressada en el text relatiu a «les tres ferides de l'amor propi» de la humanitat: després de Copèrnic, que va posar fi a la «il·lusió cosmològica», assignant a l'home i a la terra la seva posició relativa en l'ordre de l'univers; després de Darwin, que ho va reinserir en la cadena dels éssers vius, destruint la «il·lusió biològica», Freud (un dels anomenats mestres de la sospita) ha transformat al jo en inserir en el psiquisme aquesta idea d'una «alteritat interna», l'inconscient. Revolució en el cor mateix del coneixement humà que trenca la unitat del subjecte en relació a la seva saber i a la seva veritat.

Després d'haver sofert durant quinze anys un càncer de mandíbula i després de nombroses operacions, Freud mor el 23 de setembre de 1939 en Maresfieds Gardens, un any després del seu exili forçat a Londres per la invasió nazi d'Àustria (11 de març de 1938), d'on va aconseguir fugir amb la seva dona i la seva filla Anna.

• Bibliografia:Obres de Sigmund Freud