Freud: la meta de tota vida és la mort
De Wikisofia
Si, per tant, tots els instints orgànics són conservadors i històricament adquirits, i tendeixen a una regressió o a una reconstrucció del passat, haurem d'atribuir tots els èxits de l'evolució orgànica a influències exteriors, pertorbadores i desviants. L'ésser animat elemental no hauria volgut transformar-se des del seu principi i hauria repetit sempre, sota condicions idèntiques, un sol i mateix camí vital. Però en últim terme estaria sempre la història evolutiva de la nostra Terra i de la seva relació al Sol, que ens ha deixat la seva petjada en l'evolució dels organismes. Els instints orgànics conservadors han rebut cadascuna d'aquestes forçades transformacions del curs vital, conservant-les per a la repetició, i han de produir d'aquesta manera l'enganyadora impressió de forces que tendeixen cap a la transformació i el progrés, sent així que no es proposen més que aconseguir una antiga fi per camins tant antics com nous. Aquesta última fi de tota la tendència orgànica podria també ser indicat. El fet que la fi de la vida fos un estat no aconseguit mai anteriorment estaria en contradicció amb la Naturalesa, conservadora dels instints. Aquesta fi té més aviat que ser un estat antic, un estat de partida, que l'animat va abandonar alguna vegada i cap al que tendeix per totes les marrades de l'evolució. Si com a experiència, sense cap excepció, hem d'acceptar que tot el vivent mor per fonaments interns, tornant a l'inorgànic, podrem dir: La meta de tota vida és la mort. I amb igual fonament: L'inanimat era abans que l'animat.
Más allá del principio del placer, en Obras completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1967, vol. I, p. 1112. |
Original en castellà
Si, por tanto, todos los instintos orgánicos son conservadores e históricamente adquiridos, y tienden a una regresión o a una reconstrucción de lo pasado, deberemos atribuir todos los éxitos de la evolución orgánica a influencias exteriores, perturbadoras y desviantes. El ser animado elemental no habría querido transformarse desde su principio y habría repetido siempre, bajo condiciones idénticas, un solo y mismo camino vital. Pero en último término estaría siempre la historia evolutiva de nuestra Tierra y de su relación al Sol, que nos ha dejado su huella en la evolución de los organismos. Los instintos orgánicos conservadores han recibido cada una de estas forzadas transformaciones del curso vital, conservándolas para la repetición, y tienen que producir de este modo la engañadora impresión de fuerzas que tienden hacia la transformación y el progreso, siendo así que no se proponen más que alcanzar un antiguo fin por caminos tanto antiguos como nuevos. Este último fin de toda la tendencia orgánica podría también ser indicado. El que el fin de la vida fuera un estado no alcanzado nunca anteriormente estaría en contradicción con la Naturaleza, conservadora de los instintos. Dicho fin tiene más bien que ser un estado antiguo, un estado de partida, que lo animado abandonó alguna vez y hacia lo que tiende por todos los rodeos de la evolución. Si como experiencia, sin excepción alguna, tenemos que aceptar que todo lo viviente muere por fundamentos internos, volviendo a lo inorgánico, podremos decir: La meta de toda vida es la muerte. Y con igual fundamento: Lo inanimado era antes que lo animado.