Accions

Recurs

Freud: la felicitat no és un objectiu de la cultura

De Wikisofia

EI superjò cultural ha elaborat els seus ideals i erigit les seves normes. Entre aquestes, les que es refereixen a les relacions dels éssers humans entre si estan compreses en el concepte de l'ètica. En totes les èpoques es va donar major valor a aquests sistemes ètics, com si precisament ells haguessin de satisfer les màximes esperances. En efecte, l'ètica aborda aquell punt que és fàcil reconèixer com el més vulnerable de tota cultura. Per tant, ha de ser concebuda com una temptativa terapèutica, com un assaig destinat a aconseguir mitjançant un imperatiu del superjò el que abans no va poder aconseguir la restant labor cultural. Ja sabem que en aquest sentit el problema consisteix a eliminar el obstacle més gran amb què ensopega la cultura: la tendència constitucional dels homes a agredir-se mútuament; d'aquí el particular interès que té per a nosaltres el potser més recent precepte del superjò cultural «estimaràs al proïsme com a tu mateix». La investigació i el tractament de les neurosis ens ha portat a sostenir dues acusacions contra el superjò de l'individu: amb la severitat dels seus preceptes i prohibicions es despreocupa massa de la felicitat del jo, ja que no pren degut compte de les resistències contra el compliment d'aquells, de l'energia instintiva de l'allò i de les dificultats que ofereix el món real. Per tant, en perseguir el nostre objectiu terapèutic, moltes vegades ens veiem obligats a lluitar contra el superjò, esforçant-nos per atenuar les seves pretensions. Podem exposar objeccions molt anàlogues contra les exigències ètiques del superjò cultural. Tampoc aquest es preocupa bastant per la constitució psíquica de l'home, perquè institueix un precepte i no es pregunta si a l'ésser humà li serà possible complir-lo. Accepta, més aviat, que al jo de l'home li és psicològicament possible realitzar quant se li encomani; que el jo gaudeix d'il·limitada autoritat sobre el seu allò. Heus aquí un error, ja que fins i tot en els éssers pretesament normals la dominació sobre l'allò no pot excedir determinats limitis. Si les exigències els sobrepassen, es produeix en l'individu una rebel·lió o una neurosi, o se'l fa infeliç.

E/ malestar en la cultura, Alianza, Madrid 1970, p. 84-85.

Original en castellà

EI super-yo cultural ha elaborado sus ideales y erigido sus normas. Entre éstas, las que se refieren a las relaciones de los seres humanos entre sí están comprendidas en el concepto de la ética. En todas las épocas se dio mayor valor a estos sistemas éticos, como si precisamente ellos hubieran de colmar las máximas esperanzas. En efecto, la ética aborda aquel punto que es fácil reconocer como el más vulnerable de toda cultura. Por consiguiente, debe ser concebida como una tentativa terapéutica, como un ensayo destinado a lograr mediante un imperativo del super-yo lo que antes no pudo alcanzar la restante labor cultural. Ya sabemos que en este sentido el problema consiste en eliminar el mayor obstáculo con que tropieza la cultura: la tendencia constitucional de los hombres a agredirse mutuamente; de ahí el particular interés que tiene para nosotros el quizá más reciente precepto del super-yo cultural «amarás al prójimo como a ti mismo». La investigación y el tratamiento de las neurosis nos ha llevado a sustentar dos acusaciones contra el super-yo del individuo: con la severidad de sus preceptos y prohibiciones se despreocupa demasiado de la felicidad del yo, pues no toma debida cuenta de las resistencias contra el cumplimiento de aquéllos, de la energía instintiva del ello y de las dificultades que ofrece el mundo real. Por consiguiente, al perseguir nuestro objetivo terapéutico, muchas veces nos vemos obligados a luchar contra el super-yo, esforzándonos por atenuar sus pretensiones. Podemos exponer objeciones muy análogas contra las exigencias éticas del super-yo cultural. Tampoco éste se preocupa bastante por la constitución psíquica del hombre, pues instituye un precepto y no se pregunta si al ser humano le será posible cumplirlo. Acepta, más bien, que al yo del hombre le es psicológicamente posible realizar cuanto se le encomiende; que el yo goza de ilimitada autoridad sobre su ello. He aquí un error, pues aun en los seres pretendidamente normales la dominación sobre el ello no puede exceder determinados limites. Si las exigencias los sobrepasan, se produce en el individuo una rebelión o una neurosis, o se le hace infeliz.