Intel·lectualisme moral
De Wikisofia
En general, tendència a donar una importància excessiva a la raó en matèria d'ètica. En particular, la teoria ètica atribuïble a Sòcrates, i segons alguns autors també encara que en menor mesura a Plató, segons la qual la virtut s'identifica amb el saber, o bé que ciència i moralitat són el mateix. Aquesta identificació porta a la paradoxa socràtica que «ningú fa el mal a gratcient», «ningú obra malament voluntàriament», o que només l'ignorant obra mal (veg. cita 1 i cita 2). Aristòtil critica aquests supòsits de Sòcrates, apel·lant a l'experiència i àdhuc a la pròpia consciència, i introdueix el concepte de la debilitat de la voluntat, o acrasia: es fa el mal també sabent que s'obra malament, de manera que el coneixement del just i l'injust és condició necessària per a obrar malament, però no suficient, i molt menys condició suficient i necessària.
L'objecció d'Aristòtil a Sòcrates és de la mateixa naturalesa que les que es fan al prescriptivisme de R. Hare, per a qui és pròpiament impossible assentir sincerament a un imperatiu moral i actuar de manera contrària, perquè la realitat prova precisament el contrari (video meliora proboque deteriora sequor; Ovidio, Metamorfosi, VII, 30 [veig què és millor i ho aprovo, però segueixo fent el pitjor]).
El sentit de l'intel·lectualisme moral de Sòcrates ha de veure's, probablement, en la identificació prèvia del coneixement amb la forma de viure, o la forma de vida, on el coneixement no és un mer saber o contemplació intel·lectual a distància, sinó el motor mateix de tota l'activitat vital de l'home.
Se solen considerar versions històriques posteriors de l'intel·lectualisme moral algunes tendències d'ètica social que sostenen, de diverses maneres, que «tot delinqüent és un ignorant», on la ignorància, més que una situació individual i subjectiva, remet a la falta de condicions socials, assistencials i culturals que solen produir moltes formes de delinqüència.