Filosofia àrab



Avicenna

Averrois

És la filosofia pròpia del món islàmic feta en llengua àrab, i que comprèn un complex conjunt de doctrines filosòfiques que es desenvolupen al llarg de la història de l'imperi àrab oriental i occidental. Aquesta filosofia es caracteritza, igual que la cristiana medieval, per haver de respectar les creences d'un llibre sagrat, en aquest cas l'Alcorà, i veure's obligada a definir les seves relacions, de vegades tempestuoses i contradictòries, amb la religió o la teologia. Sorgeix pròpiament en el s. IX, a Bagdad, en una època culturalment fosca per al món cristià, quan els califes de l'era abbàssida (descendents del-Abbas, oncle de Mahoma) inicien la recopilació i traducció de manuscrits de la filosofia grega. Aquest període de traduccions, iniciat cap a l'any 800, però que aconsegueix la seva màxima esplendor, sobretot pel que fa a la filosofia, sota el califat del-Mamûn (813-833), el qual va crear en el 832 a Bagdad (fundada en el 765) la «Casa de la Saviesa», escola de traductors del sirià i del grec a l'àrab, representa l'època en què la cultura àrab s'apropia de la cultura filosòfica grega. Es tradueixen totes les obres de Plotí, Galè, Euclides i Ptolemeu i alguns diàlegs de Plató –Sofista, República, Timeu, Les lleis, per exemple–, però l'interès se centra en les obres del corpus aristotèlic autèntiques, i algunes altres falsament atribuïdes, com les obres posteriorment influents del Llibre sobre el bé pur, conegut en occident com Liber de causis (del neoplatònic Procle) i la Teologia d'Aristòtil, entre altres. Juntament amb aquestes, comentaris que harmonitzaven Aristòtil amb Plató, sobretot d'Alexandre d'Afrodisia. S'inicia, entre els mateixos traductors, certa obra filosòfica pròpia, en la qual destaquen el cristià sirià Hunayn ibn Ishâq (808-873), amb textos filosòfics i teològics alhora, i Abû Bishr Mattâ ibn Yunis (m. 940), autor de comentaris a Aristòtil. S'atribueix a aquest autor una discussió pública coneguda com la «controvèrsia de Bagdad», en la qual s'enfronta com a «filòsof» (seguidor de la lògica grega) contra un «gramàtic» (el que interpreta el text sagrat).

A la filosofia que van prendre dels grecs els àrabs van anomenar falsafa (als filòsofs, se'ls anomenava falasifa, plural de faylasuf); així mateix en l'època abbàssida i recolzats pels mateixos califes, van desenvolupar una teologia basada en l'Alcorà, però amb influències també cristianes i jueves, que van anomenar kalâm, de contingut més aviat «apologètic» i jurídic-religiós: els qui la practicaven eren anomenats mutakallimûn i, d'aquests, els més antics es van denominar «mu'tazilíes» («aïllats»). El mu’tazilisme representa, doncs, la doctrina oficial de l'islam, i suposa un pensament especulatiu important que, d'entrada, no s'oposa a la filosofia; són més aviat racionalistes i dialèctics. Abû Yûsuf Ja’qûb ibn Ishâq al-Kindî (ca. 800-866) pot ser considerat el primer filòsof de l'islam, dins de la primera tradició helenizante; s'oposa als mu'tazilíes i concilia pacíficament la filosofia amb la visió religiosa de l'islam, iniciant així el primer racionalisme filosòfic musulmà. Cap al s. X aquest racionalisme adquireix un matís radical i laic: Abû Bakr ibn Zakaruiyâ al-Râzi (864-925), anomenat «Rahzés» pels llatins, metge, alquimista i filòsof, planteja una disjunció absoluta entre filosofia i creença: no es pot al mateix temps ser filòsof i creure en les «rondalles» dels profetes; la seva obra va ser destruïda i només queden testimoniatges de les seves doctrines en altres autors. A aquesta mateixa època pertanyen els científics, matemàtics i astrònoms al-Birûnî, al-Khwârismî i Ibn al-Haitam, el «Alhacén» dels escolàstics llatins. Així mateix en aquesta època creix amb força el sufisme (potser transcripció del grec σοφός, sophós, savi, els «sufíes» són místics i santones), que es manifesta com un moviment espiritual de caràcter místic, però també especulatiu, oposat durant un temps a la religió oficial, i que ara s'uneix a la filosofia (falsafa) i al racionalisme dialèctic del kâlam per a formar una de les línies que, en contradicció o concòrdia, configuren el pensament islàmic posterior.

Al-Fârâbî, filòsof sufí, segueix la pauta dels helenizantes, inicialment traçada per al-Kindî, procurant harmonitzar Aristòtil amb un Plató més aviat neoplatònic. A ell es deuen els temes més bàsics i característics de la filosofia medieval àrab i, almenys parcialment, també de la cristiana. Prossegueix els seus mateixos plantejaments el cèlebre i influent Ibn Sînâ, Avicenna (980-1037), les obres traduïdes del qual al llatí suposen el massiu ingrés del pensament d'Aristòtil en occident. En aquesta mateixa època, la pacífica convivència entre filosofia i teologia apareix també en l'activitat intel·lectual dels «germans de la puresa», comunitat ismailiana de la ciutat de Bàssora, els objectius de la qual apunten res menys que a purificar la religió a través de la filosofia (també neoplatònica).

A partir de 1055, amb l'arribada al poder dels turcs seldyúcidas, el gir social afavoreix l'estima de la teologia i menyspreu de la filosofia. Amb Al-Ghazâlî (1058-1111), anomenat Algatzell pels occidentals, que ho consideren equivocadament filòsof i deixeble d'Avicenna, la crítica a la filosofia arriba al seu zenit, al punt de considerar-la un fals saber, mancat de tota certesa i inútil per a pensar la religió. El teòleg iranià al-Sharhâstanî (1086-1153) expressa idees semblants en la seva Lluita contra els filòsofs i el seu Llibre de religions i sectes, on al mateix temps que combat a Avicenna declara totalment impossible una filosofia de la religió.

Encara que no pugui afirmar-se que, després d'Algatzell la filosofia es traslladés de l'orient a l'occident islàmic –de Bagdad a Còrdova–, perquè encara es va conrear en orient, després de l'arribada, cap a 1242, dels mongols a Pèrsia, el pensament especulatiu de la falsafa inicia la seva desaparició, que culmina amb la dominació de l'imperi otomà, iniciada en el s. XV i que s'aferma amb la presa de Constantinoble en 1453. L'islam oriental només conservarà certs focus de filosofia avicennista, en l'Iran, que arriben fins a l'actualitat.

Cap a 755, amb la formació de l'emirat de Còrdova i després, en el 929, amb el califat, comença en la península Ibèrica la dominació musulmana i el desenvolupament progressiu de l'islam occidental, en terres d'Andalusia, que pren l'alternativa filosòfica de l'orient islàmic. La primera figura filosòfica sembla ser Ibn Masarra, d'origen no àrab, nascut cap a 883, i que viatja a Medina i La Meca i no torna fins al regnat de l'omeya Abd al-Rahmân III; sosté la utilitat de la filosofia per a desentranyar el sentit ocult de l'Alcorà i la llei religiosa, a través d'una comprensió racional del món, amb un rerefons d'idees d'origen gnòstic i neoplatònic. En la mateixa línia es troba Ibn Hazm (994-1064), de Còrdova, jurista i teòleg, que ensenya i escriu durant l'època de la reacció antifilosòfica i anticultural del-Mansûr, que mana destruir els 40.000 volums de la biblioteca dels califes de Còrdova.

Amb l'arribada dels berbers almoràvits (1086-1147), veritables reformadors religiosos, s'inicia, contra tot pronòstic, la primera gran època filosòfica en al-Andalus. Ara i aquí, en el s. XI, com havia succeït a Bagdad, en el s. X, té lloc una disputa, anomenada la «controvèrsia de Saragossa», en la qual s'enfronta la interpretació tradicional dels textos religiosos amb la qual aporta la filosofia, de tendència helenizante. La primera postura la defensa Ibn al-Sîd (1052-1127), filòsof de Badajoz, que veu amb bons ulls la conciliació entre filosofia i religió, i la segona Ibn Bâjja.

Conegut entre els llatins com Avempace, Ibn Bâjja neix a Saragossa i mor a Fes, cap a 1138. Metge, matemàtic i astrònom, ocupa càrrecs públics a Saragossa i després a Sevilla, i és el prototip de filòsof àrab racionalista i incrédulo. Perquè escriu en una època de descomposició política dels regnes de taifas i de les conquestes d'Alfonso VI de Castella, malgrat defensar la filosofia com a forma teorètica de vida, es refugia en un sistema de vida solitària, en la qual els ideals filosòfic-polítics del-Fârâbî es redueixen a l'assoliment d'una unió individual de l'home amb les intel·ligències separades, o enteniment general. Tal com exposa en el seu Règim del solitari, els homes que aconsegueixen aquest autoconeixement per via intel·lectual, aquesta vida estrictament filosòfica, són els que constitueixen, a la terra, l'única ciutat ideal possible, en la qual no hi ha necessitat ni de metges ni de jutges; els homes solitaris d'Avempace han aconseguit la perfecció. En astronomia, Avempace es va adherir a les idees d'Al-Bitrûgi (el Alpetragius llatí) amb la intenció de corregir la teoria ptolemaica dels epicicles amb la cosmologia aristotèlica.

Derrotats els almoràvits pels almohades, es produeix la unificació de tot l'islam occidental. El nou marc polític representa la segona fase florent de desenvolupament de la filosofia que, amb Ibn Tufayl i Ibn Rushd, aconsegueix el seu apogeu en el s. XII. Ibn Tufayl, o Abentofail, metge, filòsof i poeta, és conegut sobretot per la seva novel·la filosòfica, El filòsof autodidacte, amb la qual dóna forma literària a les idees filosòfiques del Règim del solitari,d'Avempace: la filosofia, manera teorètica de viure, camí solitari que l'home emprèn per a unir-se amb l'enteniment agent.

Averrois (1126-1198), Ibn Rushd o Aven Rushd, representa la culminació de la filosofia àrab occidental, com Avicenna ho és de l'oriental. A part dels seus comentaris literals a Aristòtil, tan influents després al món cristià, la seva manera d'entendre les relacions entre filosofia i religió pot considerar-se una aportació paradigmàtica per a tota la filosofia medieval. La seva postura de total autonomia filosòfica queda reflectida en la seva obra de crítica a el-Ghazâlî, Incoherència de la incoherència,també coneguda com a Destrucció de la destrucció. Moltes de les seves idees passaran a l'escolàstica medieval cristiana amb el nom d'averroisme llatí.

La sort final d'Averrois, que ha d'anar-se'n a l'exili de Lucena, prop de Còrdova, significa també, encara que sigui només per coincidència temporal, la fi de la filosofia islàmica en occident. A la fi del s. XII, la política d'intolerància dels almohades anuncia el final de l'interès per la filosofia i el pensament racional del món islàmic d'occident. A partir d'ara, a través de les escoles de traductors, la filosofia àrab passa al món cristià en forma de traduccions de la filosofia grega i comentaris.

'Pronunciació dels noms dels filòsofs i científics àrabs més importants 'Hunayn ibn Ishâq

Abû Bishr Mattâ ibn Yunis

Abû Yûsuf Ja’qûb ibn Ishâq al-Kindî

Abû Bakr ibn Zakaruiyâ al-Râzi

al-Birûnî

al-Khwârismî

Ibn al-Haitam

Alfarabi: Al-Fârâbî

Algatzell: Al-Ghazâlî

Ibn Hazm:

Avempace: Ibn Bâjja

Alpetragius: Al-Bitrûgi

Abentofail: Ibn Tufayl

Averrois: Ibn Rushd

Avicenna: Ibn Sînâ