Ibn Tufayl (Abentofail)

(Abu Bakr Muhammad ibn Abd al-Malik ibn Muhammad ibn Tufail al-Qaisi al-Andalusi, en àrab بكر محمد بن عبد الملك بن محمد بن طفيل القيسي الأندلسي)

Ibn Tufayl, Abentofail per als medievals llatins. Pensador àrab, nascut a Guadix, Granada. Metge dels califes de Granada, és anomenat pare de la filosofia almohade perquè és el filòsof de més renom d'aquesta era (1147-1269). Va morir al Marroc. Va difondre les idees d'Ibn Bâyya, Avempace, sobre el sistema de vida solitària, amb el qual s'aconsegueix la felicitat de la unió amb l'enteniment agent separat, mitjançant una novel·la filosòfica que es tradueix al llatí, en el s. XVI, com El filòsof autodidacte. En ella, el protagonista, personatge que creix aïllat en una illa deserta, alletat per una gasela, després de la mort d'aquesta s'enfronta amb el problema de l'existència, arribant a la filosofia amb la sola força de la seva reflexió (primera part). Després, coneixent la religió de l'illa veïna, comprèn que aquesta no és més que una altra forma d'imaginar i viure allò mateix que la reflexió sola aconsegueix amb la filosofia. Aquesta no és, no obstant això, per a la massa; s'arriba a ella únicament a través del règim solitari de vida. L'obra planteja en forma novelada un dels grans temes de la filosofia àrab: la relació entre la fe i l'especulació filosòfica.