Bíblia
De Wikisofia
També anomenada «Sagrada Escriptura» o simplement «les Escriptures». És el llibre sagrat del judaisme i del cristianisme, que conté la revelació feta per Déu als homes. Encara que els primers escrits procedeixen d'èpoques properes als anys 2200-1500 aC, la redacció principal comença en temps del rei Salomó (990-930 aC) amb l'anomenat redactor yahvista, que es fon amb la del redactor elohista a la fi del s. VIII aC. No existeixen sinó còpies fetes a partir dels manuscrits originals, a una distància de temps més o menys llunyana que, segons els llibres, abasta des d'uns pocs segles després fins vint segles més tard. La crítica textual té per objectiu restaurar el text original, que ha sofert vicissituds de tota índole. Algunes de les millors edicions crítiques del text bíblic són la de R. Kittel, Bíblia hebraica (Leipzig 1905-1906, Stuttgart 1962, 13a ed.), per al text hebreu de l'Antic Testament, i A. Rahlfs (Stuttgart 1935, 1962, 7a ed.), per al text grec; i la d'Ed Nestle (Stuttgart 1898, 1963, 25a ed.), H. J. Vogels (Düsseldorf 1920, 1955, 4a ed.) i A. Merk (Roma 1933, 1957, 8a ed.), pel Nou Testament, a més de la moderna edició de les Societats Bíbliques europees i americanes, The Greek New Testament. La crítica literària, al seu torn, té com a objectiu la comprensió del text mitjançant l'anàlisi dels seus gèneres literaris, propis de les diverses situacions històric-culturals de la seva redacció o transmissió, i sobretot mitjançant la interpretació de les formes literàries, tal com investiga la crítica formal o el mètode de la història de les formes. Són aquestes lleis de configuració dels textos bíblics en el cas que aquests sorgeixen de la manera de vida i de sentir la seva fe de les comunitats primitives de creients, que s'expressa en determinades formes literàries: «fórmules», «formes» i «gèneres» literaris, segons es tracti d'unitats literàries mínimes, majors o superiors. La història de totes aquestes formes permet entendre en quina mesura i fins a quin punt l'autor de l'escrit ha transformat la tradició de la fe que va arribar a les seves mans fins a exposar-la de la manera com ho fa. La formulació clàssica del mètode es deu a M. Dibelius (Die Formgeschichte des Evangeliums [Història de les formes dels Evangelis], 1919, 1961, 4a ed., i a R. Bultmann (Geschichte der synoptyschen Tradition [Història de la tradició sinòptica], 1921, 1964, 6a ed.
En el seu conjunt, la Bíblia constitueix una col·lecció de llibres el nombre dels quals determina el cànon dels llibres sagrats. Es distingeix entre «Antic Testament», nom que prové de la idea bíblica d'aliança, és a dir, l'aliança que Déu estableix amb Israel, el seu poble escollit, i «Nou Testament», al que correspon el concepte de la nova aliança. L'Antic Testament comprèn tres grans grups d'obres: la llei (la Torà, exposada en el Pentateuco), els profetes i les escriptures (Salms Job, Proverbis, etc.). L'església cristiana va acceptar com a canònics un grup de llibres no acceptats com a tals pel judaisme: són els anomenats deuterocanònics, a saber, Tobías, Judit, 1 i 2 Macabeos, Saviesa, Eclesiàstic i Baruc.
L'Antic Testament (vegeu esquema) conté el que es considera revelació o paraula de Déu, Yahvéh, dirigides a Israel i el comportament i resposta d'aquest poble a la paraula de Yahvéh. El Nou Testament conté els 27 escrits admesos com a canònics a la fi del s. II. Tertul·lià és el primer a traduir l'expressió grega καινή διαθήκη, kainé diathéke, nova aliança, per novum testamentum, o nou testament (vegeu esquema), en oposició a παλαιά διαθήκη, palaiá diathéke (antiga aliança, o antic testament).
L'Escriptura constitueix la principal font de revelació de la fe cristiana i, com a tal, és des del punt de vista de la reflexió filosòfica, un element autònom i independent que pertany a l'ordre del sagrat. La història de la civilització occidental ha estat summament lligada a la història del cristianisme i en aquesta perspectiva cal entendre la peculiaritat i significació de la filosofia dels Pares de l'església, primer i de l'Escolàstica després, i en general tota la tradició de discussió entorn de la relació entre fe i raó.
Entre les traduccions castellanes del text bíblic són conegudes i molt difoses les diverses edicions de la Bíblia comentada (BAC, Madrid 1971-1965), i La Sagrada Escriptura (BAC, Madrid 1961s). En català existeixen dos notables comentaris i traduccions: el publicat pels monjos de Montserrat (1926s) i el de la «Fundació Bíblica Catalana» (Barcelona 1928-1936). Com a instrument de consulta és destacable el Diccionario Enciclopédico de la Bíblia, editat sota la direcció del Centre Informàtica i Bíblia de l'abadia de Maredsous (Herder, Barcelona 1993).
