Esperanza Guisán Seijas
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Esperanza Guisán Seijas» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Guisán, Esperanza».
A Corunya, 23 d'abril de 1940 - Santiago de Compostela 27 de novembre de 2015. Filòsofa espanyola, nascuda a la Corunya, en 1940, primogènita d'una família de deu germans. Va sentir molt precoçment la crida de les humanitats, però dels 12 als 20 anys va haver de freqüentar, per desig del seu pare, un petit empresari de fustes, una Escola d'Alts Estudis Mercantils. En acabar aquests estudis, ingressa en una fàbrica de teixits com a auxiliar administrativa, encara que va seguir mantenint les seves aficions literàries i musicals, fins que, en 1965, després de passar alguns mesos a Londres, és contractada com a professora d'anglès en un col·legi privat de Santiago de Compostel·la. Comença a assistir a classes de Filosofia i Lletres a la universitat i, en 1967, una beca de la Caixa d'Estalvis li permet traslladar-se a València a estudiar filosofia pura. En paraules de l'autora, aquesta ciutat va ser el seu «bressol filosòfic» i el punt de partida de les seves inquietuds intel·lectuals, polítiques i morals.
Durant els anys 1967-1970 es va perfilant la seva vocació als estudis d'ètica, que cristal·litzen inicialment amb una tesina sobre Necessitat d'una crítica de la raó pura pràctica i una tesi doctoral (1976) -per la redacció de la qual va obtenir una Beca la Fundació March, que li va permetre deixar la docència privada i dedicar-se completament als estudis- que va donar origen a dues publicacions posteriors: Els pressupostos de la fal·làcia naturalista (1981) i Com ser un bon empirista (1985). Va ingressar la universitat de Santiago de Compostel·la com a Agregada d'Ètica (1976), on va ser després, a partir de 1980, Professora Titular i, en 1987, catedràtica d'Ètica. Va morir el 27 de novembre de 2015 a Santiago de Compostela. Com a destacada defensora de la concepció utilitarista en ètica i seguidora del camí emprès per John Stuart Mill, va fundar les revistes Telos i Àgora, dedicades als estudis utilitaristes.
Tal com ella mateixa descriu, en unes breus notes autobiogràfiques, la seva activitat intel·lectual s'ha centrat principalment en cinc temes: l'ètica normativa, amb múltiples estudis sobre diverses maneres d'entendre l'utilitarisme; l'educació o el desenvolupament moral, o la capacitació de les persones a saber emetre un judici moral o un raonament moral correcte, recorrent sobretot als principis de Piaget i Lawrence Kohlberg; la vinculació de l'ètica amb la filosofia política i la filosofia pràctica en general i, sobretot, la investigació metaètica, especialment les qüestions que es refereixen a la fonamentació de la racionalitat pràctica.
En aquest últim camp, són significatives les seves obres Ètica sense religió (1983), Raó i passió en ètica. Els dilemes de l'ètica contemporània (1986), i l'article De la justícia a la felicitat. Anotacions per a una «reformulació de l'ètica neoutilitarista» (1989), bestreta del seu Manifest utilitarista (1990). A través d'aquestes obres, es perfila un sistema personal de filosofia moral que busca reconciliar els elements de justícia, posats en relleu per ètiques deontològiques com la de Kant, amb els elements hedonistes, propis de l'ètica d'Epicur, o de la moral utilitarista de Bentham i J. Stuart Mill. Això, en l'àmbit polític es va traduir en la seva decidida aposta pel laïcisme en l'educació i, per tant, en contra del manteniment de l'ensenyament de la religió en el currículum escolar i en la defensa de l'ensenyament de la matèria d'Educació per a la Ciutadania.
La proposta ètica d'E. Guisán és una teoria de la justícia que inclogui la felicitat, o una teoria del benestar, els objectius prioritaris del qual han de ser: una raó pràctica empíricament condicionada (a diferència de la formal kantiana) com a punt de partida; una base natural per a l'ètica o mínim natural en ètica (quant a valors, deures, drets i normes, propis de la condició humana; vegeu la citació), que eviti qualsevol fonamentació de la moral en quelcom transmundà o superior; la recuperació del sentiment de simpatia o humanitat, a l'estil de Hume, com a fonamentació personal de l'ètic, el just i el moral, i una concepció del benestar o de la felicitat, en la composició de la qual entre la igualtat, la individualitat i la llibertat, com a elements èticament importants (veg. text).
El bon equilibri d'aquesta composició ètica –que Guisán personifica en el «bon hedonista»– suposa fusió i confusió de passió i irracionalitat, felicitat i imparcialitat, justícia i satisfacció del desig. Punt de partida i condició de possibilitat de tot això és la creença que només combinant passió i raó poden solucionar-se els problemes que l'ètica presenta tant en l'àmbit teòric com en el pràctic.
Obres:
Los presupuestos de la falacia naturalista. Una revisión crítica, Universidad de Santiago de Compostela, Santiago de Compostela 1981.
Cómo ser un buen empirista en ética, Universidad de Santiago de Compostela, Santiago de Compostela 1985.
- (ed.) Esplendor y miseria de la ética kantiana, Anthropos, Barcelona 1988.
De la justicia a la felicidad. Apuntes para una «reformulación de la ética neoutilitarista» (1989), en «Anthropos», 96 (1989) 27-36.
Razón y pasión en ética. Los dilemas de la ética contemporánea, Anthropos, Barcelona 1986, 1993.
Manifiesto hedonista, Anthropos, Barcelona 1990.
El utilitarismo, en V. Camps, O. Guariglia, y F. Salmerón, Concepciones de la ética, Trotta, Madrid 1992 p. 177-200.
Ética sin religión. Materiales para una nueva ética, Autor, Santiago de Compostela 1983; Alianza, Madrid 1993.
El sentimiento moral, en A. Cortina (ed.), Diez conceptos clave de la ética, Verbo Divino, Navarra 1994.
Introducción a la ética, Cátedra, Madrid 1995.
Vegeu http://www.todostuslibros.com/autor/esperanza-guisan.