Aculturació-deculturació-enculturació

 L'aculturació és el procés mitjançant el qual una cultura receptora assimila i incorpora elements procedents d'una altra cultura o d'un altre grup amb els quals ha estat en contacte directe i continu durant cert temps. La deculturació és la pèrdua d'elements de la cultura pròpia, mentre que l'enculturació designa el procés de transmissió de nous trets culturals des d'una cultura a una altra. Relacionat amb el concepte d'aculturació està el de endoculturació, que és el procés mitjançant el qual els individus d'un grup (generalment nens) adquireixen les pautes de conducta i altres aspectes de la seva cultura a partir dels altres membres (generalment adults) del seu grup, mitjançant l'observació i l'ensenyament.

Aquests processos es realitzen quan dues cultures diferents entren en contacte durant un cert període més o menys perllongat de temps. Els primers antropòlegs culturals que van analitzar l'aculturació en el s. XIX van ser els difusionistes, que van entendre l'aculturació com un fenomen de difusió cultural. Posteriorment, Melville Herskovitz (1895-1963) va establir que l'assimilació cultural està condicionada per l'estructura prèvia de la comunitat cultural receptora. Aquesta assimilació, al seu torn, és de tipus selectiu, i es produeix en uns àmbits més que en uns altres, en els quals aquest autor va anomenar «zones de permeabilitat». Aquest fenomen es va sistematitzar a través dels conceptes de «tipus» i «grau» d'aculturació. En l'actualitat també s'entenen com a formes d'aculturació: el colonialisme, el neocolonialisme, la conversió religiosa i, en general, tots els processos d'intercanvi cultural mitjançant els quals una cultura dominada assimila els trets culturals dels seus dominadors.