Sociobiologia

 Estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social. La sociobiologia sosté que els fonaments de la conducta de tot ésser viu i, per tant, també la de l'ésser humà, estan, «en general», tot i que «no solament»,determinats genèticament. En aquest sentit, la sociobiologia intenta explicar semblances i diferències socioculturals en funció d'un refinament de la selecció natural conegut com a eficàcia biològica inclusiva.

La sociobiologia és una síntesi de disciplines científiques que té com a objecte l'explicació de l'comportament social en totes les espècies biològiques a partir dels avantatges evolutius que comporten aquests comportaments. Aital síntesi abraça la biologia i sociologia però també inclou l'etologia, ´'antropologia, els estudis evolutius, la zoologia, l'arqueologia, la genètica poblacional i altres àrees d'estudi, que en el cas de l'espècie humana inclou també l'ecologia comportamental humana i la psicologia.

La sociobiologia va ser creada durant els anys 1960, encara que el terme va ser encunyat per Hockett en 1948. Cal destacar l'enfocament inicial, consistent a introduir models matemàtics de la genètica de poblacions, per a donar explicació de l'aparició de comportaments socials consistents amb els mecanismes evolutius caracteritzats per aconseguir l'optimització dels elements selectius, que permeten la persistència i l'eficàcia d'una espècie. Especialment, un dels problemes als quals s'enfrontava la sociobiologia era el d'explicar l'aparició de comportaments altruistes entre els éssers vius. En aquest aspecte va ser de gran importància la hipòtesi de Hamilton, que lligava l'aparició d'aquestes formes socials de conducta, així com l'agressivitat, el parasitisme social o la rivalitat sexual, a la maximització de l'eficàcia biològica inclusiva.

En la seva versió més generalitzada i oberta a la interpretació de la conducta humana, cal destacar la gran aportació efectuada pel prestigiós entomòleg (i creador del terme biodiversitat) Edward O. Wilson. Es va començar a desenvolupar a partir de la que continua sent l'obra fonamental d'aquesta ciència: Sociobiologia. La nova síntesi, publicada per Wilson en 1975, encara que ja es prefigurava en la seva obra Les societats dels insectes, publicada en 1971. A aquestes obres van seguir: Sobre la naturalesa humana, 1978, i Gens, pensament i cultura, escrita per Wilson en col·laboració amb Lumsden, i publicada en 1981 i La conquesta social de la terra (2012).

Un altre text fonamental lligat a la perspectiva sociobiològica és El gen egoista, de Richard Dawkins (1976). Aquesta ciència es presenta com una moderna síntesi entre diferents ciències biològiques, especialment entre l'etologia, l'ecologia, la biologia de poblacions, l'entomologia i, per descomptat, la genètica, i vol adoptar el paper d'una ciència global capaç d'explicar el comportament social de totes les espècies d'éssers vius, entesos com a entitats de supervivència. Des d'aquesta perspectiva, les pautes metodològiques i les explicacions de la sociobiologia adquireixen rellevància per a les ciències socials humanes, especialment a través de la noció de mem entès com a unitat de transmissió cultural.

Wilson, d'una manera que ha estat considerada un tant reduccionista, afirma que, en la mesura en què l'estructura genètica condiciona la conducta, tant la sociologia com les altres ciències que estudien el comportament, en última instància són els últims contraforts de la biologia, raó per la qual han d'incloure's dins d'una vasta síntesi global d'aquesta ciència, en la qual ja s'han subsumit tant la teoria sintètica de l'evolució, com la taxonomia i l'ecologia descriptiva. Aplicada a l'evolució de la cultura humana, la sociobiologia (almenys en la versió de Dawkins, recolzada per Dennett) considera que els trets culturals o mems se seleccionen en cas que maximitzin l'èxit reproductiu d'un individu mitjà en termes d'eficàcia biològica inclusiva. D'aquesta manera, per exemple, s'afirma que la tendència a una determinada tècnica de cultiu de farratges, que optimitzi l'energia produïda, és seleccionada perquè optimitza l'èxit reproductiu. Edward O. Wilson no accepta la versió dels mems com a unitats bàsiques de cultura, sinó que la seve perspectiva es basa en el concepte de co-evolució de cultura i genètica.

Si l'objectiu fonamental d'aquesta ciència naixent és l'estudi del comportament a partir dels gens, els seus conceptes fonamentals continuen sent els propis del neodarwinisme i de la genètica moderna i, especialment, els conceptes de selecció natural, eficàcia biològica inclusiva i adaptació al mitjà.

La tesi central de la sociobiologia és la que afirma que les espècies, grups i organismes intenten aconseguir, per tots els mitjans, una adequada capacitat genètica inclusiva en les següents generacions. Paradoxalment, la màxima eficàcia en aquesta supervivència s'aconsegueix gràcies a l'altruisme –tesi sociobiològica que emparenta aquesta concepció amb l'utilitarisme–, ja que, encara que és una forma de comportament biològic (àmpliament estès en totes les espècies animals), que comporta més beneficis per als altres que per a qui els realitza, és una forma de conducta que s'orienta, fonamentalment, a la supervivència dels propis gens. Per aquest motiu la major part del comportament altruista sigui envers els parents, especialment amb els descendents directes. Les formes d'altruisme cap a membres de l'espècie que no comparteixen els mateixos gens s'explica en funció d'una reciprocitat: en una altra ocasió, un altre membre de l'espècie ajudarà als portadors dels mateixos gens de qui anteriorment el va ajudar. Aquesta tesi permet donar explicació de l'aparició d'aquesta forma generalitzada de conducta, que des d'altres enfocaments evolutius no podia ser explicada (més aviat al contrari, ja que aparentment l'altruisme minva l'èxit individual -molts dels animals que avisen de l'arribada de depredadors moren en fer-ho, o el progenitor que defensa a les seves cries d'un atac generalment perd la vida-, la qual cosa no es conciliava amb la tesi fonamental de la selecció natural i la supervivència del més apte). Amb aquesta tesi, a diferència del darwinisme clàssic que situa a l'organisme al final de la cadena evolutiva, la sociobiologia situa al gen com a última baula de tal cadena. Utilitzant la metàfora, elaborada per Dawkins, del «gen egoista», la missió de cadascun dels gens és la d'aconseguir la seva pròpia supervivència, a costa del que sigui. Certament la posició de Dawkins situa els gens com el subjecte fonamental de l'evolució, de manera que aquesta tesi de Dawkins ha estat trivialitzada de manera que, esquematitatzant-la, els seus crítics conclouen que segons Dawkins un organisme no és més que un simple medi per difondre els gens.

Ara bé, l'enfocament del «gen egoista» de Dawkins, que semblava plenament raonable i que va ser acceptat per la majoria de biòlegs evolutius, és considerat incorrecta a partir de 2010, quan uns estudis de Martin Nowak, Corina Tarnita i Edward O. Wilson (el principal autor de la sociobiologia) van demostrar que la teoria de l'eficàcia inclusiva o de selecció de parentiu, vinculada a la hipòtesi del gen egoista, és una teoria incorrecta, tant des del punt de vista matemàtic com biològic. El "mecanisme" que explica el comportament altruista o «evolució eusocial» no és tant el del gen egoista o el de la selecció de parentesc, sinó el que els biòlegs en diuen la «selecció de grup»,

No obstant això, l'extensió de la sociobiologia a l'explicació de la conducta social humana presenta problemes, ja que l'espècie humana, per la seva pròpia evolució, no es comporta automàticament sinó que, en ella, la transmissió de la cultura apresa (transmissió que no es realitza genèticament) exerceix un paper central. Però ni Dawkins, ni menys encara Wilson, sostenen un determinisme genètic absolut. Wilson i Lumsden van crear la noció de «culturgen», o unitat bàsica de cultura, mentre que Dawkins va proposar (1976) el neologisme mem com a unitat bàsica d'imitació i reproducció cultural, o de transmissió de la cultura, (per similitud fonètica amb el neologisme gen introduït en 1909 per a designar les unitats de transmissió genètiques). (Veg. text de Dawkins). Tant si s'adopta la noció de «culturgen» com la de «mem» (des de Durham, W. H. Coevolution. Res, Culture and Human Diversity, Stanford Univ. Press, 1991, es tendeix a utilitzar el terme mem creat per Dawkins), aquestes entitats, concebudes a la manera darwinista, és a dir, com a entitats mancades de consciència per si mateixes i freturoses d'intencionalitat, actuen conjuntament amb els gens en la determinació de la conducta humana, i es comporten com ells: es redupliquen i s'estenen per imitació, i en aquest procés sofreixen alteracions, canvis, distorsions, és a dir, mutacions. Una unitat bàsica de transmissió de la cultura és una idea, una moda, una consigna, la forma de fabricar un instrument, un atuell, etc., és a dir, aspectes bàsics de la cultura que es transmeten per:

a) imitació (en el cas de la transmissió de la cultura tant humana com animal),

b) ensenyament, o

c ) per assimilació: lectura, estudi... ((b) i (c) en el cas de la transmissió cultural específicament humana).

D'aquesta manera, en la concepció de Dawkins, passa d'un cervell a un altre i, en aquest procés de transmissió, apareixen modificacions, la suma de les quals, i les seves ulteriors transmissions, estan a la base de l'evolució cultural. Des d'aquesta perspectiva, la transmissió cultural és concebuda anàlogament a la transmissió genètica, i s'afirma que la conducta humana, basada en la cultura, no se sosté solament en els «gens», sinó en els «mems» o unitats bàsiques de transmissió cultural. La col·laboració entre els gens i els mems, que tendeixen a reforçar-se interactivament, dóna lloc, com diuen Lumsden i Wilson, a una co-evolució. El que unes determinades idees o formes d'entendre la cultura s'estenguin més que unes altres, és a dir, que posseeixin més eficàcia cultural, es deu al fet que, probablement, coadjuven a l'eficàcia biològica, és a dir, a la supervivència.

Lumsden i Wilson van elaborar la primera teoria de co-evolució gen-cultura que dóna especial importància a les «regles epigenètiques» que han evolucionat per la interacció de l'evolució genètica i cultural que ha tingut lloc al llarg d'un període perllongat de la història.Tal regles són les orientacions de la manera en què els nostres sentits tenen la percepció del món i que el codifiquen simbòlicament. Aitals «regles epigenètiques» són innates i composen el veritable nucli de la «naturalesa humana», tot i que els comportaments creats per regles epigenètiques no són innats com ho són els reflexos. De fet, la posició de Lumsden i Wilson anava en contra de la creença, molt estesa en les anomenades «ciències socials», de concebre la ment humana com una fulla de paper en blanc o com una «tabula rasa» que negava l'existència de l'instint humà i s'aferraven a la idea de que tot comportament humà és après i tota la cultura és solament el producte de la història transmesa d'una generació a la següent. En contra d'això desenvolupen l'esmentada teoria d'una co-evolució entre gens i cultura i defensen l'existència d'una «naturalesa humana».

Crítiques

El llibre de Wilson Sociobiologia: una nova síntesi aviat va ser objecte de crítiques ferotges. L'antropòleg Marshall Sahlins el va criticar dient que Sociobiologia questionava la integritat i autonomia de la cultura, com a creació humana simbòlica i distintiva, és a dir, que la sociobiologia relegava a gairebé res la cultura humana. Tesi que està realment allunyada del que suposa la concepció de la co-evolució entre gen i cultura («culturgen») de Wilson. A partir d'aquest moment la sociobiologia va engendrar una de les controvèrsies científiques més virulentes de finals de segle passat i començaments d'aquest, específicament en la mesura en què s'aplicaba a l'explicació del comportament humà. Els seus crítics, principalment Richard Lewontin, Steven Rose i Stephen Jay Gould, se centraven en revisar la postura sociobiològica des de la qual els gens determinen el comportament humà. Característiques com l'agressivitat i el comportament sexual s'explicarien en termes biològics en on l'entorn social, diuen ells, és secundari i, per tant, novament la crítica es centrava en la suposada menysvaloració del paper de la cultura. La sociobiologia també va ser acusada de ser un instrument ideològic de les posicions més reaccionaris i de dretes, i encobridora del racisme, el sexisme, el darwinisme social i fins i tot de l'eugenèsia i el genocidi. Par altra part acusaven també la sociobiologia de ser un pur «determinisme biològic» segons el qual els gens causen la conducta completament i de defensar que cada tret conductual està regit pel seu propi gen, idees que mai van defensar Wilson ni Dawkins.

La sociobiologia (de manera absolutament independent dels seus creadors) s'ha emprat per justificar posicions polítiques de dreta, incloent la conservadora i racista Heritage Foundation, i el Front Nacional neonazi britànic. No obstant això la sociobiologia també ha estat defensada per postures molt diferents i completament contràries a les conservaduristes, racistes i eugenèsiques, com les de Robert Wright, Anne Campell, Frans de Waal, Sarah Blaffer Hardy i altres autors propers a l'esquerra. Per altra part, com diu l'esmentat Frans de Waal, també el conegut anarquista desl segle XIX Piotr Kropotkin havia fet arguments semblants als de la sociobiologia en el seu text: L'ajuda mútua: un factor d'evolució, que també emfasitzava (com fan els sociobiòlegs) l'altruisme innat de l'ésser humà. Ara bé, com tot estudi que vinculi biologia i cultura, genera fortes reticències, especialment pels precedents del nefast darwinisme social i per les interessades i esbiaxades versions de suposades bases cientítiques que pretenguin justificar posicions racistes o sexistes, que no es troben en els textos de Wilson o de Dawkins. També han rebut forta oposició des de concepcions de tipus religiós ja que tant Wilson com Dawkins i altres sociobiòlegs, conceben la religió des del punt de vista de l'evolució biològica, com una mecanisme de supervicència i les religions organitzades com una forma de tribalisme

Bibliografia