Coneixement, fonts del
De Wikisofia
La revisió el 13:22, 4 juny 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - racional]], això és, + racional]], és a dir,)
Manera tradicional de presentar el que amb major actualitat es denomina justificació d'una creença. En el cas que el coneixement consisteix normalment en una creença racional, és a dir, en una creença recolzada en raons, «fonts» del coneixement es diuen els llocs, en el sentit metodològic de la paraula, on trobem aquestes raons o justificacions de la creença. Podem dir també que constitueixen els criteris generals amb els quals sabem que alguna cosa és veritat. Les fonts tradicionals del coneixement són:
a) l'experiència externa, o la percepció: rebutgem com a falsa qualsevol teoria de la percepció que intenti demostrar que no podem fiar-nos substancialment de l'experiència.
b) La memòria com a forma d'experiència és igualment una font del conèixer; es remet igual que l'experiència a la percepció i confereix igualment evidència i racionabilitat al que sabem.
c) La pròpia reflexió o autoconsciència, entesa com el conjunt d'experiències externes i internes que resulten immediatament evidents i immunes a tot dubte raonable.
d) La raó com a agent de coneixement indirecte, que atorga evidència mediata al que coneix d'una manera discursiva (raonaments) o per anàlisis dels termes (càlcul i veritats analítiques; veg. citació).
L'autoritat no és font de coneixement, en sentit propi, i només pot ser-ho en sentit ampli en contextos molt delimitats i específics, acceptada amb esperit crític, això és, amb coneixement de les seves raons i amb llibertat per a oposar-se a elles, i usada com un apoyoexterior complementari. La intuïció (intel·lectual o sentimental), encara que acceptada en alguns moments de la història de la filosofia (Scheler, Bergson) és, des del punt de vista epistemològic, poc fiable com a font de coneixement, per la seva naturalesa subjectiva; l'intuïcionisme ètic és discutible. La fe, religiosa o no, tampoc és font epistemològica adequada, doncs no és directament objecte de percepció o de raó, ni pel mateix de coneixement (veg. citació); sense proves, la fe és pura creença; amb proves, és coneixement racional, o creença racional i deixa de ser fe Són fonts legítimes de coneixement, per tant, la percepció, la memòria, l'autoconsciència, que produeixen evidència immediata, i la raó dicursiva o analítica, que produeix evidència mediata.
Vegeu saber.