Neolamarckisme

 Sota aquest terme poden entendre's dos moviments:

1) el moviment de revitalització de les tesis lamarckistes que es va produir a la fi del s. XIX i començaments del s.xx, encara que aquesta vegada no per a oposar-se al fixisme, la principal concepció rival del lamarckisme en l'època de Lamarck –ja completament oblidat davant l'aclaparadora evidència de l'evolució de les espècies vives–, sinó per a oposar-se a l'altra gran teoria evolutiva, la que va elaborar Charles Darwin;

2) també reben aquest nom les teories evolucionistes defensades actualment per alguns biòlegs, com a P. Wintrebrert i P. P. Grassé (veg. neodarwinisme)

1) Inicialment les concepcions neolamarckistes acceptaven l'herència dels caràcters adquirits, encara que no totes defensaven el finalisme o teleologisme de Lamarck. En tant no van ser conegudes les noves aportacions de la genètica, aquestes teories donaven una explicació més versemblant de l'evolució. Especialment, donaven una explicació de l'adaptació més senzilla que la teoria de la selecció natural. Durant la segona meitat del s. XIX va tenir molt predicament als Estats Units i a França (A. Giard, Le Dantec, E. Perrier, G. Bonnier, F. Houssay, Constantin) i, encara durant el primer terç del s.xx, va ser seguit per l'escola biològica soviètica capitanejada per Michurin i Lyssenko, que creien trobar en el lamarckisme la confirmació de certes tesis pretesament marxistes inspirades pel materialisme dialèctic estalinista.

Una certa varietat mística del neolamarckisme és el «psicolamarckisme» de Pauli, que sosté el paper de certes «forces mentals» en el desenvolupament de l'evolució.

2) D'altra banda, alguns biòlegs contemporanis que mostren l'existència de certes importants llacunes en l'explicació evolutiva de la teoria sintètica de l'evolució (la més àmpliament acceptada per la comunitat científica), segueixen afirmant que el mitjà exerceix una influència més o menys directa en els éssers vius que orienta el procés evolutiu, i que aquest neolamarckisme renovat dóna una explicació més senzilla d'alguns fenòmens, com ara l'arquitectura òssia, la ceguesa dels animals cavernícolas o les callosidades hereditàries. És el cas d'autors com Wintrebert, que defensa l'anomenat «neolamarckisme bioquímic» («El vivent, creador de la seva evolució») , que sosté que l'adaptació és una reacció orgànica a les necessitats externes provocades per l'ecosistema, i Grassé («L'evolució dels éssers vius»), que també sosté que el mer atzar no pot explicar l'aparició de nous gens, i que és precisa la concurrència de fenòmens externs, de manera que l'evolució seria una reacció interna a causes externes. En definitiva, per Grassé, l'evolució seria el fruit d'una espècie de programa immanent als éssers vius. Tant Wintrebert com Grassé neguen el paper de l'atzar en l'evolució.

També se situa en una posició semblant Popper, autor molt influït per Bergson que, en Coneixement objectiu (cap. VII), també subratlla la importància del mitjà com a element condicionant que actua sobre la selecció natural. No obstant això, és una miqueta forçat parlar de neolamarckisme en el cas Popper, i tampoc ha d'exagerar-se la seva crítica al darwinisme, doncs, encara que en Recerca sense terme, afirma que el darwinisme és solament un «programa metafísic d'investigació», també assenyala que és una hipòtesi de valor inestimable, la primera teoria capaç de donar explicació de l'evolució dels éssers vius, i que ha augmentat considerablement el nostre coneixement sobre la realitat. D'altra banda, el mateix Popper considera que el desenvolupament científic mateix opera per assaig i error, d'una manera que suggereix una selecció darwiniana de les teories.

Bibliografia