Sentiment

Reacció psicofísica que acompanya a tot fenomen de consciència, i que es considera propi de la vida emotiva o afectiva d'una persona (vegeu la citació). Aquesta definició és, no obstant això, vaga, perquè se sosté en psicologia que el sentiment no pot referir-se a cap altra cosa per ser definit amb precisió; com a màxim pot descriure's. En aquest cas, la millor definició és la denotativa per exemples. Un sentiment és, per exemple, l'alegria, el dolor, l'avorriment, la compassió, etc. Se'l descriu com un estat intern, o una experiència interna, en els quals, a una vivència psíquica determinada –una percepció, un record, una idea–, acompanya una actitud de tota la persona i una sensació difusa de grat o desgrat. És una vivència de l'home sencer, de les seves reaccions al seu entorn. Ha de distingir-se de l'«emoció», que és un estat afectiu més breu i més intens, en el qual predomina la reacció fisiològica, així com de la «passió», que és una emoció extrema cap a alguna cosa, persona, cosa o activitat. «Afecte» és més aviat sinònim de sentiment, encara que no «afectivitat», que comprèn tant sentiments com emocions.

La noció de sentiment, com a fenomen diferent i independent, sorgeix en el s. XVIII per obra, sobretot, del filòsof alemany Johann Nicolaus Tetens (1736-1807), que la contraposa a «pensament» i «voluntat»; en la filosofia antiga i medieval se'l denominava amb el nom genèric, d'origen aristotèlic, de passio, passió (passions de l'ànima, les anomenava Descartes). La filosofia alemanya d'aquesta època destaca, d'altra banda, la unió de sensació i sentiment (al qual acompanya també l'emoció).

Partint que l'estat psicològic bàsic dels sentiments és el grat o el desgrat, s'han classificat, segons una concepció dualista (també anomenada unidimensional o hedàlgica), a plaer i displaer, en diferents graus d'intensitat. Així els estoics, que identificaven afecte, pertorbació i passió, distingien quatre classes de sentiments:

1) l'alegria, que és el plaer per una experiència present;

2) la concupiscència (libido), que és el plaer per una experiència futura;

3) l'empipament, que és el desgrat per una experiència actual i

4) la por, que ho és per una experiència futura.

Les teories pluralistes,iniciades per Wundt, a la fi del s. XIX, classifiquen segons més elements i reserven el grat/desagrat com a característica dels sentiments més simples. Així, el mateix Wundt distingeix plaer i displaer, excitació i tranquil·litat, tensió i relaxació. M. Scheler classifica quatre tipus de sentiments: sentiments de sensació (gana, set, etc.), que provenen de sensacions corporals; sentiments vitals (cansament, tranquil·litat, animositat, etc.); sentiments psíquics (tristesa, alegria, etc.) i sentiments espirituals (com a felicitat o desesperació).

Enfront de la idea kantiana que el sentiment és una percepció sempre subjectiva sense valor de coneixement (veg. text), alguns autors –F. Brentano, sobretot– apunten a una certa «intencionalitat» dels sentiments (se sent alegria, per exemple, de o per...) i fins i tot a una funció cognoscitiva. Així Pascal remet a raons que el cor coneix i que l'enteniment desconeix, i Scheler es refereix en sentir intencional» pel qual el sentiment aprecia el valor d'una cosa.

La funció específica dels sentiments és estimular a l'acció.