Subjectivitat

(del llatí subiectivus, que es refereix al subjecte)

En general, condició del subjectiu, en el sentit etimològic del que pertany a l'individu o és inherent al subjecte humà. No obstant això, en filosofia s'utilitza preferentment com a sinònim d'«autoconsciència» o «consciència» de si mateix, per la qual l'home es percep com una unitat sempre idèntica i diferenciable respecte dels altres éssers o objectes del món. Mitjançant aquesta consciència de si l'home és subjecte en un món d'objectes; l'objecte és o existeix sense més, mentre que el subjecte estableix d'una manera conscient relacions i finalitats. La filosofia moderna apareix amb l'establiment, per part de Descartes, de tota la certesa del pensar sobre la pròpia subjectivitat. Però encara que, pel racionalisme, aquesta idea de subjectivitat, entesa com a identitat de consciència amb si mateix, és el fonament absolut de tot saber, per a sistemes filosòfics posteriors, aquest concepte sembla més aviat buit, de manera que, de cara a la veritat i al saber, àdhuc les dades immediates de la consciència han d'interpretar-se en una relació d'intersubjectivitat amb els altres.