Fenomenologia

 (del grec φαινόμενoν, allò que apareix, i λόγος, tractat, discurs)

En sentit general i etimològic, descripció del que apareix a la consciència, el fenomen. L'ús filosòfic del terme ho inicia J.H. Lambert (Nou Organon, 1764), com a «doctrina de l'aparença», o del veritable coneixement sensible, en oposició a «la doctrina de la veritat». Hegel aprofundeix el sentit del terme i ho aplica al camí vivencial que recorre la consciència fins a arribar en saber absolut o ciència; ho descriu com el «esdevenir de la ciència en general o del saber» i ho defineix com a «ciència de l'experiència de la consciència» (veg. citació). Però, en sentit propi i usual s'entén per fenomenologia la teoria filosòfica d'Edmund Husserl, tal com la presenta sobretot en Idees relatives a una fenomenologia pura i una filosofia fenomenològica (1913), i de les escoles de fenomenòlegs que -amb divergències- li segueixen i a les quals dóna origen durant el seu pas per les universitats de Gotinga i Friburg: sobresurten, entre ells, M. Scheler, D. von Hildebrand, H. Conrad-Martius, A. Koyré, E. Fink, L. Landgrewe i Martin Heidegger. Més endavant, després del seu viatge a París i les conferències en la Sorbona, en 1929, les seves teories es difonen per França i altres països: s'adhereixen a la fenomenologia, a França J.-P. Sartre, M. Merleau-Ponty, P. Ricoeur i I. Lévinas, a Itàlia A. Banfi, que publica «Studi filosofici», revista que publica investigacions fenomenològiques i, en els EUA, G. Gurwitch i M. Farber; aquest últim publica i dirigeix «Philosophy and Phenomenological Research».

Husserl

En la seva orientació clàssica, tal com l'entén Edmund Husserl, que l'anomena fenomenologia transcendental, és el mètode que permet descriure el sentit de les coses vivint-les com a fenòmens [noemàtics] de consciència. Ho concep com una tasca de clarificació per a poder arribar «a les coses mateixes» partint de la pròpia subjectivitat, quan les coses s'experimenten primàriament com a fets de consciència, la característica fonamental de la qual és la intencionalitat. No es tracta d'una descripció empírica o merament psicològica, sinó transcendental, això és, constitutiva del coneixement -de sentit- de l'experimentat, perquè es funda en els trets essencials del que apareix a la consciència.

El mètode fenomenològic es duu a terme segons una successió de passos; els més importants dels quals són els següents:

1. Reducció fenomenològica: consisteix a «posar entre parèntesis», a manera d'una suspensió de judici (epokhé), allò que Husserl denomina l'«actitud natural»: creença en la realitat del món, qüestionament de si el percebut és real, suposats teòrics que ho justifiquen, afirmacions de les ciències de la naturalesa, etc. El resultat d'aquesta reducció o epokhé és que no queda sinó el «residu fenomenològic», a saber, les vivències o fenòmens de la consciència, l'estructura intencional de la qual presenta dos aspectes fonamentals: el contingut de consciència, noema, i l'acte amb què s'expressa aquest contingut, noesi.

2. Reducció eidètica: la realitat fenomènica, per una lliure consideració de totes les possibilitats que la raó descobreix en ella, perd les característiques individuals i concretes i revela una essència constant i invariable. La raó posa entre parèntesis tot el que no és fenomen i, del fenomen, tot el que no constitueix la seva essència i el seu sentit, la seva forma o la seva idea (eidos): intuïció o reducció eidètica. La ciència d'aquestes essències, i la seva descripció, és la tasca fonamental de la fenomenologia.

3. Reducció transcendental: resultat de la reducció fenomenològica no és només l'aparició d'«el que es dóna a conèixer a la consciència» (els noemes), sinó també el que tot «és consciència» (noesi); aquesta unitat de noema i noesi configura la unitat de consciència, o la subjectivitat; això és, el subjecte transcendental. D'aquesta consciència transcendental, sorgeix el món conegut.

4. Món i intersubjectivitat: en la mateixa consciència està ja present el món, perquè de la mateixa manera que no hi ha consciència sense subjecte tampoc no n'hi ha sense món. La fenomenologia porta metòdicament, a través dels noemes, al descobriment i anàlisi dels objectes del món (coses, animals, psiquismes) i al descobriment i anàlisi dels altres, els altres-inicialment també posats entre parèntesis-, com a subjectes igualment conscients, amb els quals construïm (intersubjectivament) el sentit del món o un món «comú» per tots nosaltres.

La fenomenologia no és simplement un mètode per arribar a una actitud filosòfica des de l'abandonament de l'actitud natural; Husserl la considera la «ciència de les essències» i la identifica amb un «idealisme transcendental». Per això és, com succeeix amb la filosofia transcendental de Kant, no és només una crítica del coneixement, sinó també una fonamentació del saber: Husserl creu que tots els conceptes fundants dels diversos àmbits científics han de ser trobats i elucidats (és a dir, descrits a priori) mitjançant l'anàlisi fenomenològica ( veg. text). Aquesta ciència a priori de tots els conceptes fonamentals pot considerar-se, en opinió de Husserl, el fonament de les altres ciències i la ciència universal que buscava Descartes.

__________________________________

Jacques Derrida: la fenomenologia i la clausura de la metafísica.

Veure llistat de textos de Husserl.