Diàleg

 (del grec διάλογος, conversa)

Discussió organitzada mitjançant preguntes i respostes entre individus interessats per una mateixa qüestió que s'intenta precisar, i respecte de la qual es poden mantenir inicialment punts de vista diferents. Mentre que suposa la participació de diversos, el diàleg serà concebut en l'antiguitat com el mitjà propi d'expressió del logos que, sent comú a tots els éssers racionals, es desenvolupa a través dels quals confronten els seus logos particulars en ell. D'altra banda, també s'ha assenyalat que ja el mateix procés del pensar és dialògic, i es desenvolupa com un diàleg interior.

Plató

La primera manifestació escrita important de filosofia són els diàlegs de Plató, els quals probablement imitaven la manera socràtica de filosofar, raó per la qual el diàleg, com a forma de dialèctica inicial, això és, de conversa reflexiva amb preguntes i respostes amb la intenció d'obtenir coneixement, es troba present en els primers passos de la filosofia. La forma dialogada de l'obra escrita de Plató (i d' Aristòtil, ja que les primeres obres exotèriques d'aquest autor també van ser diàlegs) és, probablement una imitació de la forma dialògica de conduir el pensament per part del seu mestre Sòcrates. D'aquesta manera, si bé en la tradició escrita el diàleg sorgeix amb Plató, quan mètode propi de la filosofia es remunta a Sòcrates, per qui el diàleg permetia la crítica de la δόξα (opinió) i tenia l'avantatge de la persuasió racional, en contra del llenguatge de la imposició propi dels sofistes.

Per aquesta raó Sòcrates evitava l'ús de les tècniques retòriques, destinades a convèncer artificiosament més que racionalment. Mitjançant el diàleg, Sòcrates podia exercir l'art de la maièutica i despertar en els seus interlocutors un saber amagat que solament podia aflorar després de la prèvia presa de consciència de la pròpia ignorància, és a dir, després de posar en crisi les pròpies creences i haver-les confrontat amb altres (vegeu el text). D'aquesta manera, encara que també alguns sofistes practicaven el diàleg, la seva orientació era bé diferent, ja que la majoria ho concebia com a disputa en la qual havia de guanyar el més hàbil en l'ús de les tècniques retòriques, el que era conegut com erística.

Encara que Plató desconfia del llenguatge escrit que no respon a les preguntes (vegeu el text), segueix al seu mestre i utilitza l'escriptura com a via per exposar el seu pensament, però ho fa utilitzant la forma del diàleg escrit, a mig camí entre el discurs parlat i el soliloquio o el tractat. Amb aquesta forma, que representa el moviment del propi pensament -que és concebut com a «diàleg interior de l'ànima amb si mateixa»-, es posa èmfasi en la necessitat de coherència i en l'evitació de la contradicció, i el diàleg apareix com a via dialèctica (vegeu el text) cap a la intuïció de la veritat, encara que de vegades no pugui realment concloure en assercions definitives.

Al seu torn, el diàleg socràtic i platònic és expressió d'un context social en el qual la discussió pública s'instal·la en l'àgora de les polis gregues amb l'arribada de la democràcia, i que, com a art de discutir i raonar, es desenvolupa després com a retòrica, dialèctica i lògica. A més de Plató molts altres autors han utilitzat el diàleg com a forma d'expressar el discurs filosòfic: el mateix Xenofont, o Aristòtil, com ja hem dit; però també ho van usar sant Agustí, Ciceró, Giordano Bruno, Galileu, Berkeley, Malebranche, Hume, i uns altres.

En l'època medieval va donar lloc a les anomenades disputatio. En l'època moderna es reprèn l'interès per l'estructura dialògica del pensament, especialment en la filosofia romàntica i en autors com Hamann, Jacobi, Fichte i W. von Humboldt. I la concepció mateixa del diàleg apareix en el si de la dialèctica de Hegel, entesa com a moviment immanent del ser que s'explicita a si mateix íntegrament de forma no contradictòria mitjançant els seus moments antagònics. D'aquesta manera, l'estructura dialògica apareix com l'estructura mateixa de la realitat.

A partir dels anys 1920 reapareix un interès renovat pel diàleg que dóna lloc a l'anomenada filosofia del diàleg d'autors com Rosenzweig, o Martin Buber, en la qual se sustenta que el jo solament emergeix en la relació dialògica o comunicació existencial entre jo i tu. Amb això es posa èmfasi en la negació de la pretesa prioritat ontològica de la consciència (monològica), atorgant-la-hi a la relació amb el tu (dialògica). En un sentit semblant, I. Lévinas subratlla la dissimetria de la relació intersubjectiva i insisteix en la primacia de l'altre. En aquesta relació el llenguatge apareix com la relació dialògica fundant, lo qual enllaça amb la tradició hermenèutica (de Gadamer, per exemple, per qui tot ser que pot ser comprès és llenguatge -vegeu el text - ), i representa una crítica a tota filosofia de la immanència del saber, que tanca en si els gèrmens d'una violència totalitària. En aquest sentit, les tesis de Habermas de la veritat per consens intersubjectiu, i la seva apel·lació a la «situació ideal de diàleg», poden vincular-se a aquesta tradició. Entre els autors espanyols contemporanis interessats per una filosofia del diàleg destaquen Unamuno i Eugeni d'Ors.

L'afirmació del procés dialògic del pensament, entès com un diàleg interior, ha estat defensada, entre d'altres, per George Herbert Mead i, sobretot, per Lev S. Vygotsky.