Llibertins

 (del llatí, libertinus, esclau que ha rebut la llibertat, com libertus)

Membres d'un vast moviment cultural, que abasta filòsofs, erudits, escriptors i polítics, intel·lectualment hereus dels «esperits lliures» medievals -sectes religioses del s. XIII- i dels llibertins renaixentistes -francesos i suïssos, sobretot, d'esperit panteista i de costums fàcils, perseguits per catòlics i protestants- i sobretot de l'escepticisme de Montaigne, que s'expandeixen a França i Holanda, i adopten, sense massa unanimitat ni excessiu rigor intel·lectual, una actitud de racionalisme crític, materialisme i oposició a la intolerància religiosa, juntament amb un sentit hedonista o epicuri de la vida. Algunes investigacions recents creuen veure una certa relació històrica entre el hermetisme i el naturalisme renaixentista, l'actitud dels llibertins i l'esperit dels il·lustrats; unes altres creuen, en canvi, que en el cas dels llibertins es tracta d'un moviment que s'esgota en si mateix.

Gabriel Naudé, Pierre Gassendi, F. La Mothe li Vayer, Charles de Saint-Denis, senyor de Saint-Évremont, que ho va difondre a Holanda, i Cyrano de Bergerac s'expliquen entre els membres destacats de l'època florent. P. Bayle i Fontenelle figuren entre els simpatitzants amb el moviment, i l'abat Marin Mersenne, i potser també el mateix Descartes, segons alguns, entre els detractors.

A l'esperit que manifestaven aquests «llibertins teòrics» -però no dissoluts en els seus costums-, se'l va anomenar «llibertinatge» (amb el significat d' «erudit»); el terme va rebre, en el s. XIX, la connotació pejorativa de «desenfrenament moral i descreencia religiosa».