Antifont

(Ἀντιφῶν)

Filòsof i matemàtic grec pertanyent al corrent sofista. Es coneixen molt poques dades sobre la seva vida, i fins i tot no és clar si és el mateix Antifont de Rammunte, que esmenta Tucídides com a autor dels exercicis retòrics coneguts com Tetralogies, i si és, alhora, un poeta tràgic, endeví i matemàtic. Pel que sembla va radicalitzar la clàssica oposició entre physis (φύσις,naturalesa) i nomos (νόμος, normes i lleis), considerant a aquestes com a meres convencions (veure naturalesa / convenció). Només la naturalesa proporciona la veritat, mentre que les lleis humanes són fruit d'una mera opinió (δόξα, doxa). Per això postulava la necessitat de seguir les lleis naturals i, en el cas que això es pogués fer impunement, transgredir les lleis humanes. D'aquesta manera, afirmava que el millor és seguir la naturalesa i, per tant, pensar en la pròpia utilitat, i respectar només de forma aparent les lleis humanes. Com a norma moral, doncs, es tracta de no cometre ni patir injustícies, però, en tant que la justícia consisteix, segons Antifont, en no transgredir les lleis de l'Estat, el millor és respectar les lleis quan hi hagi testimonis, i, en cas contrari, seguir els preceptes de la naturalesa, ja que les lleis són acords sense justificació natural. Per això, infringir les lleis sense ser descobert no comporta danys (doncs les lleis socials són qüestió d'aparença i d'opinió), mentre que intentar violar les lleis de la naturalesa és perjudicial, encara que no hi hagi testimonis presencials.

En la mesura en què considerava la naturalesa com a punt de referència de la veritat, defensava una posició menys relativista i escèptica que altres sofistes, encara que Aristòtil li cita en la seva Física (193a 12), on critica el criteri d'Antifont per distingir el natural de l'artificial. Altres tesis importants d'Antifont fan referència a les relacions entre el pensament, el llenguatge i la realitat. Segons Antifont l'ambigüitat del llenguatge li fa incapaç d'expressar plenament la realitat que, no obstant això, existeix.

També va ser defensor dels ideals del cosmopolitisme i igualitarisme, ja que per a ell tots els homes són, per naturalesa, iguals, doncs tots posseeixen les mateixes necessitats físiques. No obstant això, no va arribar a establir una doctrina sobre la naturalesa humana. Sobre la naturalesa va defensar que el temps no és una realitat substantiva, sinó una mera idea utilitzada com a instrument de mesura del moviment. En matemàtiques va intentar la solució del problema de la quadratura del cercle mitjançant l'anomenat procediment de les buidacions.

En ètica va defensar una forma de hedonisme intel·lectual: l'objectiu de l'existència humana és aconseguir el domini de l'art de viure sense dolor i buscar el màxim plaer. En l'educació, en canvi, defensava la necessitat de la disciplina, doncs un ensenyament orientat pel principi del fes el que vulguis no prepara per a la vida adulta.

Se li atribueixen les obres següents, de les quals solament es té notícia d'uns pocs fragments:

• De la veritat;
• De la concòrdia;
• Interpretació dels somnisi
• L'estadista.