Eugenio d'Ors

Filòsof, escriptor, periodista i crític d'estètica espanyol. Va néixer a Barcelona i va morir en Sant Cristòfol de Vilanova. A Barcelona va estudiar dret, i va ampliar els seus estudis en la Sorbona, a Brussel·les, Heidelberg, Ginebra i Munic. Mentre va exercir el periodisme i va col·laborar en nombroses revistes. A Catalunya va abanderar l'anomenat moviment intel·lectualista conegut com a Noucentisme, defensor d'un ideal de catalanisme burgès contrari a les tesis del pragmatisme. Com a periodista, en 1906, va ser corresponsal a París, on va freqüentar a I. Boutroux i va assistir als famosos cursos de Bergson, que va influir en molts aspectes en el seu pensament. En 1908 va participar en el Congrés Internacional de Filosofia de Heidelberg, on va presentar Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science par l'action. Va ser secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, en la secció de ciències, i Director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec del que va haver de dimitir en 1920. En 1913 es va doctorar en filosofia i lletres per la universitat de Madrid, ciutat a la qual es va traslladar a partir de 1923. A partir d'aquesta època escriu més en castellà que en català. En els anys de la Segona República va recolzar al règim franquista baix l'ideari del qual va crear l'Institut d'Espanya. Va ser triat membre de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1926, i va ingressar efectivament en ella en 1938, època des de la qual va ser el director de la Prefectura Nacional de Belles arts. En 1953 es va crear per a ell una càtedra de Ciència de la Cultura a la universitat de Madrid. En els seus nombrosos articles i publicacions va usar dos pseudònims: de vegades signava com Octavi de Romeu, encara que el seu pseudònim més conegut és Xènius, amb el qual va signar la major part de les seves obres.

D'Ors no és fàcilment encuadrable en cap de les tendències filosòfiques de la seva època, encara que va mantenir un tipus d'espiritualisme qualificat de vegades com a «figuratiu» de tendència eclèctica que s'oposava tant al vitalisme com a l'historicisme, i tant a l'intel·lectualisme com a l'intuïcionisme irracionalista. També es va manifestar contrari al materialisme i al positivisme, al formalisme logicista i a la fenomenologia. Contra aquests corrents va formular un sistema filosòfic una miqueta ambigu que dividia en una dialèctica o novíssim Organon, una poètica o filosofia de l'«home que treballa i que juga», i una patètica o cosmologia.

En la seva dialèctica va defensar el que ell anomenava la heliomaquía o lluita contra la foscor a través d'una peculiar concepció del pensament «figuratiu». Es tracta, segons ell, d'elaborar un nou racionalisme que ha de donar lloc a una «revolució kepleriana» de la filosofia, ja que el pensament ha d'entendre's segons la imatge de l'el·lipse de Kepler, és a dir, segons un eix bifocal i segons la forma el·líptica, equidistant entre el cercle perfecte (racionalisme) i el moviment caòtic sense guia (irracionalisme), capaç de coordinar els contraris: raó i vida; racionalitat i pragmatisme; intel·lectualisme i intuïcionisme. Com a bases per a dur a terme aquesta coordinació va substituir el principi de contradicció pel principi de participació (tot ser participa de la realitat d'un altre), i va substituir el principi de raó suficient pel de funció exigida (supressió de les exigències de tipus causal i d'equivalència quantitativa). D'aquesta manera, va admetre un cert finalisme en contra de la rigidesa mecanicista. Per a dur a terme aquest projecte va defensar el que ell anomenava «pensar amb els ulls», formulació que és paral·lela a la ja esmentada «revolució kepleriana». Es tracta d'una forma de pensament geomètrica que pren el dibuix com a model, en la qual també defensa la d'equidistància entre l'intel·lectualisme racionalista (geometria) i l'intuïcionisme (els ulls); entre la xifra i la pintura. El «seny» català (ponderació, bon judici, seny) és, segons d'Ors, el punt d'equilibri d'aquests dos pols: la colonització de Pa per mitjà del Logos.

En la seva poètica va defensar també una concepció històrica i una ciència de la cultura en la qual va rebutjar tant l'existència de lleis històriques com el pur indeterminisme, i va admetre l'existència d'unes «correlacions funcionals» (per exemple, la que es dóna entre l'art barroc i la Contrareforma) que poden donar sentit a la història. La història està regida per eons o arquetips que poden actualitzar-se. D'Ors estudia varis d'aquests: el vital, el femení, el viril, la força, el clàssic, el romàntic, l'imperi, etc. Al seu torn, va sostenir que la història no la fan ni els grans homes ni les masses, sinó els «clubs de pensament» o minories organitzades, i tendeix cap a un imperi universal. Davant la tendència a la fragmentació i la separació ha de dominar la unió amb l'universal, de manera que, metafòricament parlant, Roma ha d'imposar-se a Babel. També forma part de la seva poètica una concepció antropològica denominada angelologia, el centre de la qual d'atenció és «l'home que treballa i que juga», segons la qual hi ha una estructura trinitaria en l'home, que és: cos (sentits), ànima (consciència) i àngel (supraconciencia), que ens impulsa, a través de la «voluntat de missió», cap a la transcendència: «viure és gestar un àngel per a l'eternitat».

• Bibliografia:Obres d'Eugenio d'Ors