Persona

(del llatí persona, màscara d'actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec πρoσωπον, prósopon, rostre, cara o persona)

L'ésser humà durant subjecte moral posseïdor de consciència i responsable de les seves accions. Jurídicament, l'individu racional, la institució o grup d'individus (segons es tracti d'una persona física o d'una persona moral) responsable i autònom, capaç de drets i deures. A la persona humana se la considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d'autonomia, inviolabilitat i dignitat .

El terme deriva de la màscara d'actor (persona, derivat al seu torn de personare, ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l'home, personatge mogut per la destinació, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l'esclau i a les coses. El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitarias i cristològiques del cristianisme primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha un només Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s'ha encarnat. Al concepte llatí de persona i grec de prósopon, s'afegeix el de ὑπόστασις, hypóstasis, o subjecte subsistent en una naturalesa. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues naturaleses (humana i divina) però una sola persona divina subsistent, i en la Trinitat, una sola naturalesa (divina) i tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec d'hipòstasi (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per suppositum, però els llatins van continuar aplicant el terme persona, atès que suppositum significava tant «subsistència», això és, subjecte, com a «essència», això és, naturalesa, indefinició o ambigüitat que portava a heretgies (veg. encarnació). Boeci, introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l'Escolàstica, va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la naturalesa racional» (veg. text). A aquesta definició s'afegeix una altra igualment clàssica, de Ricard de Saint Victor: intellectualis naturae incommunicabilis existentia [existència incomunicable de la naturalesa intel·lectual] (De Trinitate, IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, juntament amb la naturalesa racional, el caràcter d'individu i l'autonomia d'allò que anomenem persona. Amb el racionalisme i l'empirisme s'introdueix en el seu concepte el de jo o consciència, sobretot de la mà de les anàlisis de Locke sobre el concepte d'identitat personal o consciència de la pròpia identitat al llarg del temps. Kant posa en relleu, alhora que la racionalitat, la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva llibertat i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne de les finalitats», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de finalitats (veg. text i vegeu la citació).

Ha de distingir-se la noció moral –o metafísica, amb la variant jurídica– de persona de la noció merament psicològica. Aquella és l'entitat individual i subsistent per si mateixa (per se una, deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més, la noció de personalitat psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d'un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d'estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el marxisme, la psicoanàlisi, l'existencialisme, l'estructuralisme i, molt en concret, el personalisme.