Actes de parla

Teoria desenvolupada per John L. Austin en les «William James Lectures», pronunciades a Harvard en 1955 (editades després amb el títol How to do Things with Words [Com fer coses amb paraules], 1962), i posteriorment pel seu deixeble John Searle, l'obra del qual més important porta precisament per títol Actes de parla (1969).

En la teoria dels actes de parla cal diferenciar dues etapes. En la primera, Austin distingeix entre les afirmacions que realitzen un acte i les que descriuen la realitat. El seu objectiu fonamental era rebatre la convicció, àmpliament estesa entre els filòsofs anglosaxons, que la funció del llenguatge és descriure un estat de coses i, per tant, les afirmacions del llenguatge són veritables o falses. Aquest postulat, al que Austin anomena «la il·lusió descriptiva», és qüestionat a partir d'aquesta primera distinció entre enunciats que descriuen realment, anomenats constatatius, susceptibles de ser veritables o falsos, i enunciats mitjançant els quals es realitzen actes, anomenats performatiu, susceptibles de ser afortunats o desafortunats (veure exemple). Perquè un performatiu sigui afortunat ha d'existir un determinat procediment, reconegut per convenció, dotat per convenció d'un determinat efecte, i que comprengui l'enunciat de determinades paraules per determinades persones en determinades circumstàncies.

En una segona etapa, que no suposa una diferenciació temporal, Austin constata que sostenir que un enunciat performatiu resulta un èxit si es compleixen determinades condicions, equival a dir que un performatiu és un èxit si determinades afirmacions són veritables, precisament les que descriuen aquestes condicions. Davant el perill d'indistinció entre performatius i constatatius, Austin proposa tres tipus d'actes de parla: (1) acte locucionari, que es realitza pel fet de dir alguna cosa; acte il·locucionari, que es realitza en dir alguna cosa; acte perlocucionario, que es realitza per mitjà de dir alguna cosa.

Austin reprèn la distinció entre performatius i constatatius i sosté que en una afirmació el parlant realitza un acte il·locucionari igual que quan fa un advertiment, i que no existeix contradicció a admetre alhora que un enunciat serveix per realitzar un acte i que aquest enunciat o, millor dit, la proposició que expressa és veritable o falsa.

L'obra de John Searle, deixeble d'Austin, reprèn i desenvolupa extensament la teoria dels actes de parla.