Gustavo Bueno

(1924, Santo Domingo de la Calzada - Niembro, 2016).

Filòsof espanyol, considerat un dels pensadors marxistes més sistemàtics d'entre els filòsofs espanyols actuals, polèmic d'altra banda i controvertit. Neix en 1924, a Santo Domingo de la Calçada (Logronyo); després d'estudiar a Logronyo, Zaragoza i Madrid, es doctora en 1948 en Facultat de Filosofia de la Universitat de Madrid (Fonament material i formal de la filosofia moderna de la religió); catedràtic de filosofia de l'Institut «Lucía de Medrano» a Salamanca fins a 1960, ocupa des d'aquesta data i fins a la seva jubilació la càtedra de Fonaments de Filosofia i Història dels sistemes filosòfics a la Universitat d'Oviedo, on exerceix al llarg dels anys una gran influència, sobretot a través de la revista «El Basilisco», fundada per ell, el seu «Projecte Filosofia en espanyol» (accessible per Internet en http://www3.uniovi.es/filesp/), i la «Fundació Gustavo Bueno», constituïda el 14 de maig de 1997, amb seu a Oviedo, Astúries, i la finalitat de la qual és el cultiu de la filosofia, en diàleg amb els sabers científics (especialment, biològic i mèdic i història de les ciències), polítics, tecnològics i culturals en general. Va morir a Niembro (Astúries) el diumenge 7 d'agost de 2016.

Després de nombroses publicacions d'articles, crítiques, ressenyes i conferències sobre temes preferentment de gnoseologia i lògica, irromp cap a 1970 en l'escena filosòfica espanyola amb El paper de la filosofia en el conjunt del saber, resposta polèmica a una altra obra sobre aquest mateix tema, Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968), escrita per M. Sacristán; aviat apareixen, com a obres més importants, Etnologia i utopia (1971), Assaig sobre les categories de l'economia política (1972) i, sobretot els fonamentals Assaigs materialistes (1972).

Segons Gustavo Bueno, la filosofia és un saber substancial que exerceix, de forma eminent, una funció totalitzadora del saber humà de cada època, mitjançant una reflexió de caràcter dialèctic, la missió de la qual és superar, a través de les idees, les contradiccions que ofereixen els diversos aspectes incommensurables de la realitat material.

Com a «filosofia no exempta» (implantada o immersa en el present social, polític, científic, etc., com a àmbit propi), s'identifica amb la cultura del seu temps, a manera d'un epifenòmen seu («filosofia adjectiva»). Com a «filosofia crítica», no en el sentit de Kant, sinó en el clàssic d'una activitat que classifica, discrimina, distingeix i compara, s'encara amb el present i la realitat i, lluny de ser «amor en saber», o «investigació de causes primeres», o «pregunta pels interrogants de l'existència», la filosofia és «enfrontament amb les Idees i amb les relacions sistemàtiques entre les mateixes». Saber de segon grau (perquè suposa un altre saber ja constituït: el de la ciència, la tècnica, la religió, etc.), la seva substància són les ciències positives categorials i la moral i l'ètica universals.

D'entre les diverses filosofies crítiques possibles, Bueno, partint de «l'afirmació que tota filosofia veritable ha de ser materialista», es decideix pel «materialisme filosòfic», com a exercici de racionalitat dialèctica i filosòfica, i única filosofia crítica acceptable de les diverses possibles, i fins a veritable consciència filosòfica. El materialisme filosòfic –doctrina acadèmica (no vulgar), crítica (no dogmàtica com el Diamat), dialèctica i filosòfica (no cientista)– ofereix diversos aspectes: és un materialisme cosmològic, perquè és crítica del supòsit d'un món depenent d'un Déu creador i provident; és un materialisme històric, perquè s'allunya de tota concepció idealista de la història; és un materialisme religiós, en la mesura que rebutja tot espiritualisme i part del supòsit que «l'home no va fer als déus a imatge i semblança dels homes, sinó a imatge i semblança dels animals»; i, és finalment, un materialisme gnoseològic, perquè suposa una concepció materialista de les ciències.

El materialisme filosòfic requereix una fonamentació ontològica i gnoseològica.

L'ontologia materialista (veg. text) es distingeix en general i especial. A la primera correspon la construcció de la idea de matèria ontològic-general (M), definida, inicialment, com a pluralitat, exterioritat i codeterminació (de les parts extra parts), conceptes que poden remuntar-se a antigues nocions de matèria de l'escolàstica (divisibilitat, composició integral i multiplicitat numèrica). A l'ontologia especial correspon la determinació de les classes de materialitat del món (M_{i =} M_1,M_2,M₃). El primer gènere de materialitat (M₁) ho constitueixen les entitats del món físic; el segon (M₂), els fenòmens de la vida interior (etològica, psicològica i històrica) i el tercer, els objectes abstractes. Aquestes esferes de la realitat, estrats de «el que hi ha», o pròpiament gèneres materials –que recorden la clàssica divisió tripartida en món, ànima i Déu, del racionalista Ch. Wolff o els més propers tres mons de K. Popper – constitueixen tres mons heterogenis i incommensurables, però no independents i autònoms, que estableixen entre si relacions de mútua interdependència. A l'ontologia general competeix la construcció del concepte de matèria a partir justament dels tres gèneres de materialitat, «triturant i destruint» les contradiccions d'aquests mons heterogenis, fins a enllaçar-los en una trama conceptual, l'entramat propi de la filosofia (la symploké, veure cita), en la constitució de la qual resideix l'autèntica activitat filosòfica, teòrica i pràctica.

El materialisme ontològic suposa, a més, un materialisme epistemològic, que parteix del supòsit que les ciències s'ocupen no només de construir teories, sinó també de manipular fets i realitats (construeixen teories i enunciats, però també objectes materials), i les contempla, versió extrema del principi del verum ipsum factum, de Vico, com a construccions fetes «amb les coses mateixes» (interconnexió entre ciència, tècnica o tecnologia): no hi ha ciència sense construcció material d'aquesta, igual com només hi ha música si hi ha so. La ciència és sobretot un procés operatori: no es limita a analitzar termes o a descriure objectes, sinó que estableix relacions i duu a terme operacions. La teoria del tancament categorial (veg. citació) permet concebre estructuralment la ciència com a anàlisi i explicació de termes, però sobretot com a sistema d'operacions (veg. citació) que actua sobre els termes i les relacions. Segons aquesta teoria, de caràcter constructivista, les ciències són cossos immersos en un espai gnoseològic tridimensional, en els «eixos» del qual –sintàctic, semàntic i pragmàtic, seguint el model lingüístic de Morris i Bühler–, s'inscriu també la divisió trimembre de l'ontologia especial, dels tres tipus de materialitat: els termes són les realitats físiques; les operacions són realitats del subjecte operador, i les relacions (lleis, etc.), les entitats abstractes del tercer gènere (vegeu esquema). En aquest operacionalisme, que no és més que exercici de l'activitat constructiva i materialista dels cossos humans, assentament de la racionalitat, sobre la resta de coses materials, consisteix la construcció de l'objectivitat de la ciència. Segons la teoria del tancament categorial, es dedueix «que no és vàlida la distinció entre ciències formals i empíriques, doncs tota ciència és material».

Aquesta gnoseologia categorial proposa una teoria de la ciència que es desmarca no només de les teories de la ciència positivistes, popperianas, pospopperianes (Kuhn, Feyerabend, Lakatos, etc.), adequacionistes (d'Aristòtil a Bunge), sinó també d'altres dialèctiques, com les més properes de Gaston Bachelard (La filosofia del no) i de la ruptura epistemològica de Louis Althusser, que igualment intenten explicar tant l'aparèixer de les ciències com l'estructura en què romanen i es desenvolupen.

En el context històric, el desenvolupament del materialisme filosòfic significa, també, una autèntica revisió de la «Història del materialisme».

El paper inicialment atribuït a la filosofia en el «conjunt del saber» ha estat objecte de revisió, actualitzada pels esdeveniments històrics i el canvi de mentalitat social, en obres posteriors. A l'anàlisi d'aquest saber general, des d'un punt de vista de filosofia materialista, i que articula entorn de tres nuclis fonamentals, polític, científic i religiós, dedica Gustavo Bueno, respectivament, tres obres, Primer assaig sobre les categories de les ciències polítiques (1991), la Teoria del tancament categorial (1992) i L'animal diví (1985), en les quals revisa en part les opinions abocades abans en l'obra que el va donar a conèixer.

• Bibliografia:Obres principals de Gustavo Bueno