Gaston Bachelard

Epistemòleg francès i teòric de la ciència, nascut a Bar-sud-Aube (Basse Champagne). Empleat de correus i després professor de física i química en el «liceu» de la seva ciutat, comença a estudiar filosofia a 35 anys i, després de publicar la seva tesi de doctorat, Assaig sobre el coneixement aproximat i un assaig complementari, Estudi sobre l'evolució d'un problema físic (1928), és nomenat professor de filosofia a la universitat de Dijon (1930) i posteriorment, de 1940 a 1955, exerceix com a professor d'història i filosofia de la ciència en la Sorbona de París. Membre de la «Académie des sciences morals et politiques», en 1961 se li atorga el «Gran Prix National des Lettres».

Filòsof i científic alhora, enllaça amb el corrent de grans epistemòlegs que apareix a França, a la fi del s. XIX i començaments del XX: Claude Bernard, Pierre Duhem, Henry Georges Sorel i Léon Brunschvicg. Concep el coneixement com una relació dialèctica entre raó i experiència, o entre racionalisme i realisme o empirisme.

Aquesta dialèctica, a la qual anomena «racionalisme aplicat», és a dir, no racionalisme abstracte sinó atent a la realitat per a aprendre'n, representa el diàleg que l'investigador científic instaura amb els seus experiments: teoria matemàtica d'una banda i instruments precisos per l'altre; a aquest racionalisme aplicat, completa, per la part oposada, un «materialisme instruït», de manera que només l'experiència que aprèn de la teoria constitueix el veritable coneixement científic. En aquest dualisme atorga major importància a la raó i a la teoria, no només per a conèixer, sinó també per a constituir la mateixa experiència: a la manera del coneixement transcendental de Kant, sosté que el real és una «objectivació» del pensament constructiu i, en el cas de la ciència, de la teoria (veg. text); l'objectivació en ciència consisteix en la correcta aplicació del mètode. La realitat no és l'experiència, de la mateixa forma que no hi ha «coneixement immediat» i «no hi ha res donat; tot és construït». Per això mateix la ciència no és mera experiència, sinó experiència instruïda per la raó: «tot dada ha de ser entès com un resultat».

La labor constructiva del pensament consisteix, en bona mesura, en la superació dels «obstacles epistemològics»: obstacle epistemològic és tot allò que, en l'esperit o la raó humana, impedeix la construcció racional de l'objecte; opinions, prejudicis, meres percepcions sensibles de l'objecte, el jutjar per les aparences, o l'immediat i no reflexiu. El real no és pròpiament el que apareix, sinó més aviat el que sempre hauríem d'haver pensat que és. Per això, conèixer suposa «ruptures epistemològiques» (coupures), o discontinuïtats: en el pla del coneixement, ruptura i discontinuïtat amb l'immediat i el que és de sentit comú; en el pla de la història de la ciència, no progrés per acumulació de continuïtats –cosa pròpia del coneixement comú–, com sostenien, per exemple, en el seu temps, Duhem i Meyerson, sinó per acumulació de negacions o de crítiques successives sobre allò que, al començament, s'ha pres com a punt de partida: un àtom, per exemple, és tot allò que la física va negant de la primitiva imatge de partícula indivisible; un corpuscle, en física atòmica, està constituït per la negació de totes les «intuïcions mandroses» inicials que la física és capaç d'eliminar. No hi ha cap continuïtat entre la mecànica clàssica i la relativista o l'ondulatòria. Sempre està la ciència, i el pensament en general, com a activitats inacabades que són ambdues, en «procés d'objectivació» i superació d'obstacles epistemològics. I sempre es parteix de coneixements anteriors: «Es coneix contra un coneixement anterior». La veritat és un punt d'arribada, però no és mai saber definitiu d'alguna cosa; conèixer és anar eliminant errors progressivament menors. Per això cal parlar d'un coneixement només aproximat (approché), que és la tesi amb què es va doctorar. Notables són, en molts punts, les semblances amb afirmacions posteriors de Karl R. Popper (veg. text).

Justament perquè es coneix contra un coneixement anterior, ha donat el nom de filosofia del no a aquesta manera seva d'entendre la construcció del pensament científic: així com la ciència és negació del coneixement comú, la veritable filosofia és negació de tot sistema filosòfic acabat, complet o absolut.

Al coneixement del món no s'arriba només per via intel·lectual. Hi ha una altra manera d'accedir a la realitat: la imaginació o la fantasia creadora que es manifesta en l'art i en el que denomina en general la rêverie (l'ensomni diürn); a ella incumbeix un veritable coneixement pràctic de la realitat. Analitza per això imatges relacionades amb temes recurrents de la filosofia (i de l'alquímia), com són el foc, l'aire, l'aigua i la terra i, per a interpretar-los, recorre a la teoria dels arquetips, de Jung. Aquesta incorporació de la literatura, o la poesia, a la racionalitat és una de les característiques del pensament de Bachelard, al que molts consideren epistemòleg, científic i també poeta. En realitat, raó i rêverie són dos aspectes creatius d'un mateix esperit humà.

Althusser, Foucault, Popper i Kuhn han desenvolupat algunes de les seves idees.

• Bibliografia:Obres de Gaston Bachelard