Dubte

René Descartes

Actitud mental d'incertesa que obliga a no decidir-se ni per la veritat ni per la falsedat d'un enunciat, mentre no existeixin proves raonables en un sentit o en un altre. Psicològicament, si es refereix a qüestions importants, el dubte pot generar sentiments d'intranquil·litat, angoixa o desassossec. Quan es manté una postura activa de crítica, es pot arribar tant a la indagació de la veritat com a l'adopció de l'escepticisme. El seu oposat és la certesa. Si es considera com a activitat crítica filosòfica, es pot distingir entre dubte escèptic i metòdica. Exemple de dubte escèptic és el pirronisme, derivat de Pirró d'Elis, iniciador de l'escepticisme antic, que consisteix en un dubte universal i radical que acaba en la suspensió del judici, o epokhé (ὲποχή), sobre la veritat o la falsedat de qualsevol enunciat, i en la impossibilitat de pronunciar-se (afàsia) a favor o en contra.

El més famós exemple de dubte filosòfic universal i radical, però orientada a la recerca de la certesa, és el dubte metòdic de Descartes. Tal com apareix en el seu Discurs del mètode i en les seves Meditacions (veg. text), és un dubte universal i radical, perquè s'estén a totes les coses i a tota afirmació sobre les coses, fins a la sensatesa de la pròpia raó –i pel mateix es diu també dubte hiperbòlic–, però és metòdica perquè Descartes la inicia, no per romandre en ella, sinó per veure si aconsegueix alguna veritat. El resultat d'aquest dubte és una veritat que atorga certesa absoluta, ja que d'ella és impossible dubtar: l'existència de qui dubta, coneguda de forma immediata.