No jo

Johann Gottlieb Fichte

Aquesta expressió ha adquirit el seu significat filosòfic especialment a partir de l'idealisme subjectiu de Fichte, per qui designa l'alteritat, és a dir, tota entitat exterior que, en tant que exterior, s'oposa al jo. Fichte va sostenir que el jo, que és primari o originari, està dialècticament oposat al seu contrari, que va designar com el no jo. D'aquesta manera, ja que segons Fichte tot objecte és objecte en la mesura en què s'oposa a un subjecte (entès com jo transcendental i com autoconsciència), i aquest objecte està posat per aquest jo, va voler superar la tesi kantiana de l'existència de coses en-si o noúmens independents del jo. Més tard, Fichte va substituir l'oposició entre jo i no-jo per l'oposició entre saber i ser.

Altres autors (W. Hamilton, per exemple) han assenyalat també de manera precisa aquesta relació entre el jo i el no-jo, i l'han considerat un aspecte central de la seva filosofia. Però, a més d'aquells que han tematitzat especialment la relació entre el jo i el no-jo, aquesta relació apareix en la majoria dels autors, encara que d'una manera més general, adoptant la forma de la relació del jo obert a l`altre. Així, per a Tomàs d'Aquino, el jo està essencialment en les coses del món, però també en Descartes el jo finit es remet necessàriament a l'infinit. Per a Kant, el jo empíric precisa de l'extern per ser conegut i, per a Hegel, el jo, sense un tu, seria la mera expressió abstracta de la identitat immediata amb si mateix (vegeu la citació). També Marx assenyala la necessitat d'entendre la individualitat a partir de la relació amb els altres, i critica les ficcions romàntic-idealistes d'un jo pur, o d'un subjecte aïllat. Husserl caracteritza al jo fonamentalment a partir de la intencionalitat i de l'orientació cap a objectes, i Heidegger caracteritza l'existència humana com un estar en el món. Ortega afirma que el jo és el jo i la seva circumstància, i Sartre situa la relació, expressada per la mirada, entre el jo i el no-jo («un jo que no sóc jo») en el centre de la seva filosofia (veure text).

Veure Altre, alteritat, jo, jo transcendental, el mateix i l'altre.