Sartre: la mirada (el jo i l'altre)
De Wikisofia
(S'ha redirigit des de: Recurs:Sartre: la mirada (el jo i l'altre).)
Podem captar ara la naturalesa de la mirada: hi ha en tota mirada l'aparició d'un altre-objecte com a presència concreta i probable en el meu camp perceptiu, i, en ocasió de certes actituds d'aquest altre, em determino a mi mateix a captar, per la vergonya, l'angoixa, etcètera, el meu «ser-mirat». Aquest «ser-mirat» es presenta com la pura probabilitat que jo sigui actualment aquest això concret, probabilitat que no pot prendre el seu sentit i la seva naturalesa pròpia de probable sinó d'una certesa fonamental que l'altre m'és sempre present en tant que jo sóc sempre per a un altre. L'experiència de la meva condició d'home, objecte per tots els altres homes vivents, llançat en la sorra sota milions de mirades i escapant-me a mi mateix milions de vegades, la realitzo concretament en ocasió del sorgiment d'un objecte en el meu univers, si aquest objecte m'indica que sóc probablement objecte actualment a títol d'això diferenciat per a una consciència. És el conjunt del fenomen que anomenem mirada. Cada mirada ens fa experimentar concretament —i en la certesa indubtable del cogito— que existim per a tots els homes vivents, és a dir, que hi ha consciència(s) per la(s) com(és) existeixo.
[...]
Així, la mirada ens ha posat després de la petjada del nostre ésser-per a-un altre i ens ha revelat l'existència indubtable d'aquest altre pel qual som. Però no podria portar-nos més lluny: el que hem d'examinar ara és la relació fonamental entre el Jo i l'Altre, tal com se'ns ha descobert; o, si es prefereix, hem d'explicitar i fixar temàticament ara tot el que es comprèn en els límits d'aquesta relació original, i preguntar-nos quin és l'ésser d'aquest ésser-per a-un altre.
[...]
Si hi ha un Altre en general, és necessari, abans de res, que jo sigui aquell que no és l'Altre, i en aquesta negació mateixa operada per mi sobre mi jo em faig ser i sorgeix l'Altre com Un altre. Aquesta negació que constitueix el meu ser i que, com diu Hegel, em fa aparèixer com el Mateix enfront de l'Altre, em constitueix en el terreny de la ipseïtat no-tètica en El meu-mateix. Amb això no ha d'entendre's que un jo venja a habitar la nostra consciència, sinó que la ipseïtat es reforça sorgint com a negació d'una altra ipseïtat, i que aquest reforç és captat positivament com l'opció contínua de la ipseïtat per ella mateixa, com la mateixa ipseïtat i com aquesta ipseïtat mateixa. Seria concebible un Per a-sí que hi hagués-de-ser el seu sí sense ser si-mateix. Però, simplement, el Per a-sí que jo sóc ha de ser el que ell és en forma de denegació de l'Altre, és a dir, com si-mateix. Així, utilitzant les fórmules aplicades al coneixement del No-jo en general, podem dir que el Per a-sí, com si-mateix, inclou en ser de l'Altre en el seu ser en tant que ell mateix està en qüestió en el seu ser com no sent Un altre. En altres termes, perquè la consciència pugui no ser altre i, per tant, perquè pugui «haver-hi» Un altre sense que aquest «no ser...», condició del si-mateix, sigui purament i simplement objecte de constatació d'un testimoni «tercer home», és menester que la consciència hi hagi-de-ser espontàniament aquest no ser...; cal que es desprengui lliurement i s'arrenqui de l'Altre, triant-se com una res que simplement és Un altre que l'Altre, i d'aquesta manera es reuneixi amb si en el «si-mateix». I aquesta mateixa arrancada que és l'ésser del Per a-si fa que hi hagi un Altre. Això no vol dir de cap manera que doni l'ésser a l'Altre, sinó, simplement, que li dóna el ser-un altre, o condició essencial del «hi ha». I és obvi que, pel per.a-si, la manera de ser-el-que-no-és-un altre està íntegrament transit pel no-res; el Per a-si és el que no és Un altre en la manera nihilitzadora del «reflex reflector»; el no-ser-un altre no és mai donat, sinó perpètuament escollit en una resurrecció perpètua; la consciència no pot ser Altre sinó en tant que és consciència (de) si mateixa com no sent un altre. Així, la negació interna, aquí com en el cas de la presència al món, és un nexe unitari de ser: és menester que l'altre sigui present pertot arreu a la consciència i fins que la travessi íntegra, perquè la consciència pugui escapar, precisament no sent res, a aquest altre que amenaça aquissar-la Si bruscament la consciència fos alguna cosa, la distinció entre si-mateix i l'altre desapareixeria en el si d'una indiferenciació total.
El ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, 4ª. ed., traducción de Juan Valmar, p. 360-363. |