Voluntat

 (del llatí voluntas, derivat de velle, voler)

Activitat superior del psiquisme humà, orientada a l'acció, entesa com a capacitat de determinar-se un mateix, o sigui, la llibertat, tenint en compte les finalitats que es representa la raó. O simplement el «voler». Aristòtil és dels primers a relacionar directament l'ètica amb l'acte voluntari, o la virtut amb la voluntat (veure cita), deslligant-se de l'intel·lectualisme moral de Sòcrates i Plató. El concepte del terme com a facultat humana lliure, en el seu ús filosòfic, és d'origen escolàstic. Agustí d'Hipona planteja, per raons de moral i teologia, la qüestió del lliure albir. En l' escolàstica, la voluntat és el apetit racional, el desig sotmès a la racionalitat o a l`enteniment i la capacitat de dur a terme decisions lliures, així com l' acte mateix d'aquesta capacitat. La relació entre la voluntat i l'enteniment, o entre voler i conèixer, no s'explica de forma unànime entre els filòsofs escolàstics, i d'aquestes discussions sorgeix l'anomenat voluntarisme. Per a uns, els seguidors de Joan Duns Escot, la llibertat és la característica formal de la voluntat, mentre que per a uns altres és «un dictamen de la raó». Descartes, que la identifica amb el lliure albir, la relaciona amb la possibilitat de l'error i la fa tant més lliure com més sotmesa a l'enteniment; la voluntat lliure, i no l'enteniment, porta a l'home a l'error (veure text). Spinoza la identifica simplement amb l'enteniment, de manera que les volicions són maneres de pensar i, per aquesta raó, no pot parlar-se d'una voluntat lliure, sinó sotmesa a causes com l'estan totes les coses de la naturalesa (veure cita). Kant identifica la voluntat amb la raó pràctica, que el seu objectiu és el desenvolupament d'una «voluntat bona», aquella que actua només per deure, dirigida pel imperatiu categòric. La raó pràctica, lliure i autònoma, no només és creadora de l'ordre moral, sinó que aporta el coneixement (pràctic) del món intel·ligible, al que no pot arribar la raó teòrica. El poder creador de la raó pràctica, transformada en el jo transcendental, constitueix el punt de partida de l' idealisme alemany i filosofies derivades.

En l'actualitat el concepte de voluntat es critica tant des de la filosofia analítica com des d'alguns corrents de psicologia, com el conductisme. Parlar d'actes voluntaris i lliures és, per a Gilbert Ryle, autor de El concepte del mental (19949), una mostra d'error categorial, una confusió deguda al «mite de Descartes», al dualisme, sempre influent, i a la teoria conseqüent del «fantasma en la màquina». En realitat, no hi ha més voluntat que les volicions i aquestes no són sinó una altra manera de parlar (el món mental) de la conducta humana observable (veure text ). B.F. Skinner és un dels patrocinadors del conductisme rigorós que explica igualment la voluntat, la voluntarietat i la llibertat com a fenòmens de conducta observable, a saber, com a processos sotmesos a condicionament operant.

Per la psicologia en general, la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a obrar per raons i motivacions de tipus intern, però quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta a la voluntat, no com a facultat de l'ànima o de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la conducta dels subjectes.