Lluita per l'existència

Expressió especialment coneguda a partir de la teoria evolutiva de Darwin, que designa la lluita que es produeix en les espècies vives –entre elles mateixes, entre diferents espècies o entre les espècies i el mitjà–, i que determina la selecció natural. Aquests dos conceptes –selecció natural i lluita per l'existència–, són interdependents en la teoria de l'evolució de Darwin, de manera que la selecció natural, que és el concepte clau en el darwinisme, depèn de la lluita per l'existència que, d'aquesta manera, es converteix en el motor de l'evolució. Darwin havia constatat, influenciat per Malthus, que el creixement dels éssers vius és exponencial, de manera que si res li l'impedís, cada espècie podria omplir el planeta per si mateixa. Ara bé, això no és així, sinó que es pot constatar que les poblacions es mantenen estables dins de certs marges. Ja que els recursos naturals que permeten la supervivència són limitats, això implica una dura lluita per l'existència entre els individus d'una mateixa població que, a més, han de fer front a enemics externs, la qual cosa provoca que només sobrevisqui una part dels descendents de cada generació, que són els més aptes per a enfrontar-se a les circumstàncies que els envolten. La interpretació ideològica i social d'aquesta categoria d'anàlisi biològica va donar lloc al darwinisme social, pel qual la feroç competència econòmica en la societat és l'equivalent a la lluita per l'existència biològica. Aquesta concepció va ser especialment criticada per Kropotkin en la seva obra El suport mutu.

Des d'una altra perspectiva, Hegel, en el context de l'anàlisi de la formació de l'autoconsciència realitzat en la Fenomenologia de l'esperit, assenyala el trànsit entre la mera lluita natural per l'existència biològica cap a la lluita espiritual pel reconeixement. Igual que el desig destructor de l'animal és negat, reprimit i sublimat en el treball humà, de la mateixa manera, el desig vital que es projecta cap a l'altre, com cap a un objecte, es nega i s'humanitza, transformant-se en desig de ser reconegut per l'altre i, en aquest acte de reconeixement, l'home deixa d'estar aïllat. Aquest reconeixement és el que supera el mer estat de naturalesa. Mentre el ser natural existeix solitàriament, el ser espiritual es realitza amb l'altre (veg. citació).