Intuïció

(del llatí intuitus, mirada, de intueri, fixar la mirada)

En un sentit ordinari i general, pot entendre's com a tal el «pressentiment» o el «pressentiment» que algú s'atribueix quan diu saber alguna cosa sense ser conscient de les raons per les quals ho sap. Així es parla, per exemple, de la intuïció femenina o d'algú que juga i gana a la borsa per intuïció. Són fenòmens psicològics complexos, la interpretació dels quals incumbeix a la psicologia. En sentit filosòfic, es defineix com un coneixement immediat,en el qual l'objecte conegut és captat directament per la facultat corresponent, la sensibilitat o l'enteniment. Com a coneixement, la intuïció pot referir-se a una o una altra de les facultats esmentades; en el primer cas es tracta de coneixement intuïtiu sensible, o experiència del particular i concret, i en el segon, d'un possible coneixement intuïtiu de caràcter intel·lectual d'un principi, una idea o un concepte, coneixement que generalment no s'admet o, almenys, el sentit del qual és molt discutible. Com a coneixement immediat, la intuïció elimina tot tipus de procés o element intermedi entre el subjecte que coneix i l'objecte conegut (la filosofia tradicional diu: sense mitjà quod, ni quo ni exquo): exclou, per exemple, la mediació de la inferència, de l'abstracció o del concepte, o d'algun altre objecte o procediment intermedi. Des de Kant queda clar que no existeix la intuïció intel·lectual i que, si es parla d'intuïció, hem de referir-nos a objectes sensibles o fenòmens (vegeu la citació). S'està d'acord en el caràcter immediat de la percepció i pot anomenar-se intuïció sensible al coneixement empíric immediat, sense deixar de costat, no obstant això, els problemes amb què ens enfrontem a l'hora de precisar en què consisteix aquest coneixement i en què ens basem a l'hora d'acceptar-ho. El coneixement intuïtiu intel·lectual és generalment rebutjat, i no s'admet la intuïció com una font de coneixement, perquè tot coneixement es defineix més aviat com una creença racional justificada, això és, basada en raons, de les quals un ha de ser conscient. Aquestes raons poden ser: que es tracti d'un enunciat analític, que pugui inferir-se d'altres enunciats, que pugui ser objecte de comprovació o experiència directa, o que pugui comprovar-se recorrent a la ciència de l'època o al testimoniatge fidedigne, o que es tracti d'alguna cosa que estigui fora de tota dubte raonable. Qualsevol enunciat que sigui evident per a algú, ha de ser-ho perquè algú té tan bones raons per a considerar-ho veritable que li produeixen la major certesa possible; l'evidència no funda el coneixement, sinó que és tan sols la màxima certesa que prové del coneixement. En general, la teoria de la intuïció, entesa com a possibilitat de coneixement immediat d'alguna cosa tant en l'ordre sensible com en l'intel·lectual, s'ha basat en la doctrina tradicional de les facultats, d'origen aristotèlic. Les teories epistemològiques actuals intenten més aviat explicacions de tipus lingüístic del coneixement; per aquesta raó, si es parla d'intuïció, exigeixen que es determini quin tipus d'expressió proposicional adopta aquesta intuïció.

Històricament, les teories sobre la intuïció arrenquen de Plató i Aristòtil. Plató parla del pensament pur, o nous, per oposició al coneixement discursiu, o diànoia, i del coneixement de l'essència de les coses a través de la idea del Bé. Aristòtil es refereix a la intuïció intel·lectual (noesi) dels primers principis i de les essències o universals, que no és més que el coronamiento d'un coneixement que comença pels sentits, però que arriba a captar la necessitat i la universalitat dels primers principis o axiomes, cosa que els sentits no poden aconseguir (veg. text). La filosofia escolàstica es va ocupar preferentment de la qüestió de si a l'home li competeix alguna possibilitat d'intuïció intel·lectual, qüestió que es resolia al·ludint a la situació futura de l'home benaventurat en la contemplació intuïtiva de la divina essència. La filosofia moderna va reprendre la idea de la intuïció intel·lectual aristotèlica dels primers principis, i d'ella va fer Descartes, com d'altra banda havia fet ja Aristòtil, el punt de partida de tot pensar discursiu. A ella atribueix les característiques de l'evidència: la claredat i la distinció (veg. text). L'empirisme va matisar que aquesta evidència intel·lectual només podia tenir començament en un coneixement sensible. La filosofia transcendental de Kant va limitar la possibilitat d'intuïció al món fenomènic: la intuïció empírica és l'acceptació de l'objecte per mitjà de la sensibilitat; la intuïció pura és l'exigència transcendental de l'esperit que tota intuïció empírica succeeixi en l'espai i temps i és la manera com l'esperit pensa la possibilitat de tot objecte de l'experiència sensible. No hi ha possibilitat alguna de conèixer intuïtivament, això és, directament, cap concepte, ja que tot concepte, si no ha de ser buit, ha d'integrar-se en l'experiència (veg. text). L'idealisme alemany de Schelling, Fichte i Hegel, va renovar la noció d'intuïció intel·lectual, transformada en la identitat absoluta del subjecte i l'objecte. En èpoques recents, Bergson i Husserl han fonamentat els seus respectius sistemes en una noció peculiar d'intuïció. Com que a la raó li resulta impossible captar el sentit de la vida, viscuda des de la perspectiva humana, des de la duració, Bergson recorre a la vivència directa d'aquesta, a la intuïció, entesa com a possibilitat de l'esperit humà d'accedir al cor mateix de les coses. Husserl, per part seva, es refereix a la «intuïció eidètica» com a coneixement directe de l'essència, que no es recolza en els fets; al contrari, el coneixement d'aquests requereix el previ de l'essència, passant d'aquells a aquestes per mitjà de la «reducció fenomenològica o eidètica». Per peculiars que puguin semblar aquestes idees han constituït el rerefons històric sobre el qual s'ha edificat l'existencialisme posterior.