Autor:Ciceró, Marc Tul·li



Orador, polític, escriptor i filòsof llatí d'orientació eclèctica. Va néixer a Arpinum el 3 de gener de l'any 106 aC, i va morir assassinat a Gaeta el 7 de desembre de l'any 43 aC. De jove, va estudiar filosofia a Atenes, Alexandria i Rodes. Va ser deixeble dels epicuris Fedre i Zenó i, més tard, de Filó de Larisa i de l'acadèmic escèptic Antíoc d'Ascaló; també va rebre ensenyaments de l'estoic Diodot. A Rodes va rebre gran influència de l'estoic Posidoni d'Apamea i, en els seus escrits, es manifesta també la influència de Paneci, encara que la seva major influència la representa l'intent d'Antíoc d'harmonitzar i sintetitzar el pensament dels grans filòsofs antics i dels grans corrents del pensament, de les quals solament es va separar de forma radical de l'epicureisme, encara que va tenir l'honradesa intel·lectual de fer publicar el De rerum natura de Lucreci. En general, era fonamentalment escèptic tocant a la filosofia natural, es va orientar cap a l'estoïcisme en ètica i va practicar un eclecticisme tenyit de l'escepticisme propi d'Antíoc.

En la seva agitada vida política Ciceró –que amb el seu esforç, els seus dots d'orador, el treball com a advocat i la seva carrera en diversos càrrecs públics, va arribar a ser cònsol de Roma–, va viure la turbulenta època de la fi de la República romana i de les abusives imposicions senatorials. Es va oposar al demagògic cop de Catilina i va prendre partit per Pompeu enfront de Cèsar, encara que, a la mort d'aquest, va atacar a Marc Aureli en unes Filípicas que van reprendre l'estil de Demòstenes. De fet, Brut, en assassinar a Cèsar, va aixecar l'espasa i va anomenar el nom de Ciceró, encara que aquest no era un dels conjurats, però la seva influència i la seva oposició a la dictadura de Cèsar, i la seva defensa de la República, estaven en la ment dels conjurats que durant els idus de març (15 de març de l'any 44 aC) van posar fi a la vida de Juli Cèsar.

Tres anys abans del final de la seva vida i davant la impotència política de conduir les destinacions de Roma, segons els criteris que ell estimava justs, va dedicar tots els seus esforços a la filosofia, va reprendre els ideals eclèctics forjats en la seva primera formació filosòfica, i es va proposar fer accessible a la cultura llatina la gran riquesa de la filosofia grega. Aquesta tasca de divulgació de la cultura filosòfica grega al món llatí és un dels mèrits de Ciceró, encara que no l'únic, ja que, si bé les seves obres no són pròpiament originals, la difusió que va fer del pensament grec no es limita a l'obra d'un mer doxògraf, traductor o divulgador, sinó que està mediatitzada per una fecunda labor de sistematització i interpretació. En aquest sentit, a més de ser d'una gran importància per al coneixement de la filosofia de l'antiguitat, l'obra de Ciceró es caracteritza per crear les bases d'una terminologia filosòfica llatina de gran influència i elaborar importants reflexions per a la filosofia política. A més d'això, encara que l'obra ciceroniana sigui la d'un eclèctic, en la mesura en què concep la filosofia com un saber socialment útil i necessari, sempre està orientada cap a la pràctica política i cap a la comprensió de la història. D'altra banda, com a mestre d'Agustí d'Hipona, l'obra de Ciceró ha penetrat les més íntimes escletxes de la cultura europea posterior.

Les seves obres estan generalment escrites en forma de diàleg, però més inspirades en els perduts diàlegs d'Aristòtil que en els diàlegs platònics. En De republica (Sobre l'estat), obra escrita entre els anys 54 i 51 aC, defensa com a millor forma de govern un estat en què existeixin en forma combinada la monarquia, l'aristocràcia i la democràcia, que vindria a ser de fet la constitució de la República romana. Aquesta obra s'inspira tant en Plató com en Aristòtil. Obra incompleta, el seu llibre VI va portar el títol de Somni d'Escipió. En De legibus (Sobre les lleis), escrit l'any 52, defensa la idea que el dret es funda en la llei natural i no en el simple consens dels homes, i intenta donar una justificació teòrica de tipus iusnaturalista al dret romà. En Dels deures, defensa que l'útil no es contradiu amb l'honest. En Acadèmics (any 45), tracta dels principals problemes de filosofia, tal com es van presentar en l'Acadèmia després de Plató, i es vincula als plantejaments de Carnèades i Arcesilau. La seva obra més important és Tusculanae disputationes (Discussions tusculanas, any 44): cinc diàlegs sobre la manera d'alliberar l'ànima de la por a la mort, del dolor, del domini de les passions i de la recerca del plaer. En Paradoxa Stoicorum (Paradoxes dels estoics, obra dedicada a Brut), analitza les teories dels estoics. En Hortensius (obra perduda, inspirada en el Protrèptic d'Aristòtil, escrita l'any 45) Ciceró fa una exhortació a la filosofia i defensa la seva utilitat. A més d'aquestes obres, va escriure: De legibus (any 52 aC), De finibus bonorum et malorum, De natura deorum, D'amicita, De glòria, De senectute, (totes de l'any 45), D'adivinatione (any 44), i unes altres. Sol prendre's com a obra de referència l'edició de les obres de Ciceró efectuada per Orelli-Baiter-Halm: Ciceronis Opera, reeditada en 8 vols. a Zuric, 1845-1861.