Sociobiologia

 Estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social. La sociobiologia sosté que els fonaments de la conducta de tot ésser viu i, per tant, també la de l'ésser humà, està, en general, determinada genèticament. En aquest sentit, la sociobiologia intenta explicar semblances i diferències socioculturals en funció d'un refinament de la selecció natural conegut com a eficàcia biològica inclusiva.

La sociobiologia va ser creada durant els anys 1960, encara que el terme va ser encunyat per Hockett en 1948. cal destacar l'enfocament inicial, consistent a introduir models matemàtics de la genètica de poblacions, per a donar explicació de l'aparició de comportaments socials consistents amb els mecanismes evolutius caracteritzats per aconseguir l'optimització dels elements selectius, que permeten la persistència i l'eficàcia d'una espècie. Especialment, un dels problemes als quals s'enfrontava la sociobiologia era el d'explicar l'aparició de comportaments altruistes entre els éssers vius. En aquest aspecte va ser de gran importància la hipòtesi de Hamilton, que lligava l'aparició d'aquestes formes socials de conducta, així com l'agressivitat, el parasitisme social o la rivalitat sexual, a la maximització de l'eficàcia biològica inclusiva.

En la seva versió més generalitzada i oberta a la interpretació de la conducta humana, cal destacar la gran aportació efectuada pel prestigiós entomòleg Edward O. Wilson. Es va començar a desenvolupar a partir de la qual continua sent l'obra fonamental d'aquesta ciència: Sociobiologia. La nova síntesi, publicada per Wilson en 1975, encara que ja es prefigurava en la seva obra Les societats dels insectes, publicada en 1971. A aquestes obres van seguir: Sobre la naturalesa humana, 1978, i Res, pensament i cultura, escrita per Wilson en col·laboració amb Lumsden, i publicada en 1981.

Richard Dawkins

Un altre text fonamental és El gen egoista, de Richard Dawkins (1976). Aquesta ciència es presenta com una moderna síntesi entre diferents ciències biològiques, especialment entre l'etologia, l'ecologia, la biologia de poblacions, l'entomologia i, per descomptat, la genètica, i vol adoptar el paper d'una ciència global capaç d'explicar el comportament social de totes les espècies d'éssers vius, entesos com a entitats de supervivència. Des d'aquesta perspectiva, les pautes metodològiques i les explicacions de la sociobiologia adquireixen rellevància per a les ciències socials humanes, especialment a través de la noció de mem entès com a unitat de transmissió cultural.

Wilson, d'una manera una miqueta reduccionista, afirma que, en la mesura en què l'estructura genètica condiciona la conducta, tant la sociologia com les altres ciències que estudien el comportament, en última instància són les últimes estribacions de la biologia, raó per la qual han d'incloure's dins d'una vasta síntesi global d'aquesta ciència, en la qual ja s'han subsumit tant la teoria sintètica de l'evolució, com la taxonomia i l'ecologia descriptiva. Aplicada a l'evolució de la cultura humana, la sociobiologia considera que els trets culturals o mems se seleccionen en cas que maximitzin l'èxit reproductiu d'un individu mitjà en termes d'eficàcia biològica inclusiva. D'aquesta manera, per exemple, s'afirma que la tendència a una determinada tècnica de cultiu de farratges, que optimitzi l'energia produïda, és seleccionada perquè optimitza l'èxit reproductiu.

Si l'objectiu fonamental d'aquesta ciència naixent és l'estudi del comportament a partir dels gens, els seus conceptes fonamentals continuen sent els propis del neodarwinisme i de la genètica moderna i, especialment, els conceptes de selecció natural, eficàcia biològica inclusiva i adaptació al mitjà.

La tesi central de la sociobiologia és la que afirma que les espècies, grups i organismes intenten aconseguir, per tots els mitjans, una adequada capacitat genètica inclusiva en les següents generacions. Utilitzant la metàfora, elaborada per Dawkins, del «gen egoista», la missió de cadascun dels gens és la d'aconseguir la seva pròpia supervivència, a costa del que sigui. Paradoxalment, la màxima eficàcia en aquesta supervivència s'aconsegueix gràcies a l'altruisme –tesi sociobiològica que emparenta aquesta concepció amb l'utilitarisme–, ja que, encara que és una forma de comportament biològic (àmpliament estès en totes les espècies animals), que comporta més beneficis per als altres que per a qui els realitza, és una forma de conducta que s'orienta, fonamentalment, a la supervivència dels propis gens. Per aquest motiu la major part del comportament altruista sigui envers els parents, especialment amb els descendents directes. Les formes d'altruisme cap a membres de l'espècie que no comparteixen els mateixos gens s'explica en funció d'una reciprocitat: en una altra ocasió, un altre membre de l'espècie ajudarà als portadors dels mateixos gens de qui anteriorment el va ajudar. Aquesta tesi permet donar explicació de l'aparició d'aquesta forma generalitzada de conducta, que des d'altres enfocaments evolutius no podia ser explicada (més aviat al contrari, ja que aparentment l'altruisme minva l'èxit individual -molts dels animals que avisen de l'arribada de depredadors moren en fer-ho, o el progenitor que defensa a les seves cries d'un atac generalment perd la vida-, la qual cosa no es conciliava amb la tesi fonamental de la selecció natural i la supervivència del més apte). Amb aquesta tesi, a diferència del darwinisme clàssic que situa a l'organisme al final de la cadena evolutiva, la sociobiologia situa al gen com a última baula de tal cadena.

Ara bé, l'extensió de la sociobiologia a l'explicació de la conducta social humana presenta problemes, ja que l'espècie humana, per la seva pròpia evolució, no es comporta automàticament sinó que, en ella, la transmissió de la cultura apresa (transmissió que no es realitza genèticament) exerceix un paper central. Però ni Wilson, ni menys encara Dawkins, sostenen un determinisme genètic absolut. Wilson i Lumsden van crear la noció de culturgen, o unitat bàsica de cultura, i Dawkins proposa (1976) el neologisme mem (per similitud amb el neologisme gens introduït en 1909 per a designar les unitats de transmissió genètiques), unitat bàsica d'imitació i reproducció cultural, o de transmissió de la cultura (veg. text). Tant si s'adopta la noció de culturgen com la de mem (des de Durham, W. H. Coevolution. Res, Culture and Human Diversity, Stanford Univ. Press, 1991, es tendeix a utilitzar el terme mem creat per Dawkins), aquestes entitats, concebudes a la manera darwiniana, és a dir, com a entitats mancades de consciència per si mateixes i freturoses d'intencionalitat, actuen conjuntament amb els gens en la determinació de la conducta humana, i es comporten com ells: es redupliquen i s'estenen per imitació, i en aquest procés sofreixen alteracions, canvis, distorsions, és a dir, mutacions. Una unitat bàsica de transmissió de la cultura és una idea, una moda, una consigna, la forma de fabricar un instrument, un atuell, etc., és a dir, aspectes bàsics de la cultura que es transmeten per:

a) imitació (en el cas de la transmissió de la cultura tant humana com animal),

b) ensenyament, o

c ) per assimilació: lectura, estudi... ((b) i (c) en el cas de la transmissió cultural específicament humana).

D'aquesta manera, passa d'un cervell a un altre i, en aquest procés de transmissió, apareixen modificacions, la suma de les quals, i les seves ulteriors transmissions, estan a la base de l'evolució cultural. Des d'aquesta perspectiva, la transmissió cultural és concebuda anàlogament a la transmissió genètica, i s'afirma que la conducta humana, basada en la cultura, no se sosté solament en els gens, sinó en els mems o unitats bàsiques de transmissió cultural. La col·laboració entre els gens i els mems, que tendeixen a reforçar-se interactivament, dóna lloc a una coevolució. El que unes determinades idees o formes d'entendre la cultura s'estenguin més que unes altres, és a dir, que posseeixin més eficàcia cultural, es deu al fet que, probablement, coadjuven a l'eficàcia biològica, és a dir, a la supervivència.

Bibliografia