Mètode socràtic



Sòcrates

Conjunt de procediments basats en el diàleg i en la inducció utilitzats per Sòcrates per a guiar l'accés al coneixement, ja que per a aquest autor s'estableix una relació de validesa entre l'adquisició del saber i el mètode utilitzat per a aquesta adquisició. D'aquesta manera, algú (un artista, per exemple) pot produir obres belles, però la seva producció està limitada pel seu autèntic desconeixement del que la bellesa és veritablement. ja que Sòcrates no va escriure mai cap obra, no és possible descriure de forma directa dit mètode, i hem de remetre'ns als diàlegs de Plató i a les indicacions d'Aristòtil, per a poder tenir un cert coneixement del mètode que utilitzava Sòcrates per a orientar el pensament cap a la veritat.

Els ensenyaments de Sòcrates s'oposaven als sofistes que, en la mesura en què sustentaven posicions relativistes i escèptiques, no perseguien la consecució de la veritat, sinó que dirigien els seus ensenyaments cap a la consecució de l'èxit. Per això desenvolupaven tècniques de retòrica que tendien més cap al convenciment dels altres que cap a la veritat. En canvi, Sòcrates dirigeix el seu pensament i el seu magisteri cap a la cura de l'ànima i la consecució de la veritable areté, i per a aconseguir aquest objectiu i aconseguir el coneixement del bé, Sòcrates utilitza com a mètode fonamental el diàleg i la interrogació. Atenent al procés del diàleg podem distingir en ell dues parts: la (εἰρωνεία) ironia i la (μαιευτιχή τέχνη) maièutica. Atenent més concretament a les formes de raonar que es donen en el mateix diàleg podem distingir entre la inducció i la definició.

1r la ironia i la inducció. Sòcrates interroga als seus interlocutors a partir de la confessió de la seva ignorància sobre el tema que es tractarà. D'aquesta manera ell –que solia afirmar que «només sé que no sé res»– obliga als seus interlocutors a respondre a les preguntes sobre el tema del diàleg (que habitualment girava al voltant de conceptes com el valor, l'amistat, l'amor, la justícia, etc.) i procedeix després a examinar aquestes respostes que, en general, no contesten la pregunta, ja que en lloc de respondre «què és» la bellesa, per exemple, les respostes mostren casos particulars de coses belles, però no «la» bellesa en si. Aquest examen de les respostes és el que constitueix el moment de raonament inductiu que Aristòtil assenyalava com una de les aportacions de Sòcrates a la història del pensament. Però la ignorància de Sòcrates no és un mer no saber, ja que Sòcrates reflexiona sobre els fonaments del conèixer i s'adona que, en general, el pretès saber és només un emmascarament d'una ignorància major, a saber, la de la ignorància que s'ignora a si mateixa i es revesteix amb les vestidures d'un fals saber o d'un saber parcial. Per aquest motiu aquesta ignorància socràtica aparegui com ironia.

2n la maièutica i la definició. La maièutica socràtica és l'art de donar a llum aquelles idees que ja estaven en la ment dels seus interlocutors però sense que aquests ho sabessin, a través de fer patent la ignorància revestida de fals saber que era l'obstacle principal per a l'adquisició de l'autèntic saber. Mitjançant aquest procediment, Sòcrates lliura l'ànima dels seus interlocutors de la seva ignorància, en fer-los veure les confusions en les quals descansava el seu pensament però, al mateix temps, allibera també les veritats que estan presents de manera virtual en la ment dels seus interlocutors, de manera que ajuda a donar a llum uns coneixements que aquests posseeixen virtualment però que no coneixen. Per aquesta raó Plató en el Teetet compara a Sòcrates amb una llevadora, ja que, de la mateixa manera que aquesta, que solament ajuda a il·luminar al fill que està en les entranyes d'una altra dona, Sòcrates ajuda a donar a llum les idees que ja estan en la ment del seu interlocutor (veg. text). Per això es pot considerar el mètode socràtic com una aplicació de la màxima que estava escrita en el frontó del temple de Delfos: «coneix-te a tu mateix».

Sòcrates

D'altra banda, aquest procés de la maièutica permet reprendre el diàleg i dirigir-ho cap a la recerca de la definició general del concepte que s'està examinant. Aquesta definició pretén captar l'essència, és a dir, «allò que és» i, per tant, no pot ser una mera definició nominal (definir una paraula per una altra paraula), la qual cosa ens faria caure en un cercle viciós. Però, implícitament, això suggereix que si el diàleg és possible és perquè els diferents interlocutors comparteixen un logos comú. Aquesta tesi implícita és la que permet a Sòcrates postular l'existència de veritats absolutes, en contra del relativisme sofista. Però la no acceptació de definicions nominals és la raó per la qual els diàlegs socràtics no acaben concloent en cap definició del tipus: «la bellesa és...», o «la virtut és...», ja que només seria definir una paraula per unes altres. Possiblement, per aquesta raó, Sòcrates va renunciar a escriure, ja que probablement pensava que no és possible articular lingüísticament les definicions, a les quals solament s'arribaria mitjançant un procés d'intuïció (noesis). El valor del diàleg està en el procés mateix de la recerca del saber i de l'alliberament de la ignorància, i aquest procés, com ja hem dit, és fonamental per a Sòcrates.

D'altra banda, el diàleg platònic permet l'examen dels pressupostos i prejudicis que sovint són acceptats tàcitament i, en aquest sentit, ofereix un model primigeni de la filosofia de l'anàlisi del llenguatge.

Des d'un altre punt de vista, es poden veure diverses similituds entre aquest mètode socràtic i el mètode de la psicoanàlisi de Freud. També en la psicoanàlisi el mètode fonamental consisteix en la interrogació del pacient, el qual, a través de les seves pròpies paraules, i amb l'ajuda del psicoanalista que les interpreta, arriba a un coneixement de si mateix que no posseïa. És a dir, «dóna a llum» uns continguts de la seva ment que no eren conscients.