Mística dels nombres

Corrent de pensament derivada del pitagorisme segons la qual els nombres són l'autèntica essència de la realitat mentre que són principis divins ordinadors de tot l'existent. Per aquest motiu els adeptes a la mística dels nombres considerin que els descobriments de les propietats d'aquests ens obren les portes a una comprensió més profunda de tota la realitat i ens condueixen a una comunió amb la divinitat. Així, per als defensors d'aquest corrent, la matemàtica és entesa com una ciència que ens revela els secrets ocults del cosmos o, fins i tot, el llenguatge mateix de Déu.

En la història del pensament aquest corrent místic es va iniciar entre els primers pitagòrics, va influir en Plató (veg. textos ) i en el neoplatonisme, es va estendre amb el neopitagorisme, i va penetrar també en el pensament gnòstic, hermètic i cabalístico i, en general, en la major part de les concepcions esotèriques. Per la seva importància posterior destaquem la influència que va tenir en Plató qui, fortament influenciat pel pitagorisme, en el Timeu va defensar una relació entre els poliedres regulars i els elements (veg. text), així com una relació entre els tipus de triangles i la constitució del cosmos (veg. text), regit per determinades proporcions (veg. text).

Per als pitagòrics, els nombres, a més de constituir la veritable realitat, és a dir, aquella que s'aprehèn per la raó, no pels sentits, ens revelen l'essència oculta de l'harmonia del cosmos i posseeixen característiques qualitatives. Així, hi ha, segons ells, nombres femenins (parells) i nombres masculins (imparells).

El número 5, com suma del primer nombre femení i el primer nombre masculí (23, ja que l'1 no és ni parell ni imparell, segons els pitagòrics), és símbol de la vida. A més, és el nombre de tots els poliedres regulars possibles i el dels elements (aire, aigua, foc, terra i èter) considerats al món antic. El número 10, que és el nombre sagrat (el nombre dels dits de les mans, el nombre que conté l'essència total de tots els nombres, segons els pitagòrics), està format per la suma de 1234, els mateixos nombres que defineixen l'escala musical i l'harmonia (1:2, 3:2, 4:3), no només de qualsevol instrument, sinó del cosmos mateix (harmonia del cosmos). A més, l'1 engendra el punt, el 2 una línia, el 3 determina un plànol i la primera figura geomètrica plana (el triangle), i amb 4 punts (un d'ells fora del plànol dels altres tres) queda delimitat un tetraedre, és a dir, un volum. D'aquesta manera els pitagòrics sustentaven l'anomenada teoria del flux de la generació de les figures geomètriques i dels cossos físics.

Els místico-pitagòrics trobaven propietats ocultes en molts altres nombres, el 7, el 12, etc... També en la Bíblia i en els Evangelis, especialment en l'Apocalipsi, hi ha una presència de la mística dels nombres, per exemple quan s'indica el nombre de «la bèstia» (666) o s'insisteix en el número set com a privilegiat (7 llums, 7 esperits, 7 segells, etc.).

Durant el Renaixement es van revitalitzar aquests corrents, raó per la qual durant aquest període es va donar una renovada actualització d'aquestes tesis, de manera que les trobem defensades tant en els escrits dels metges alquimistes i mags (Paracels, Agripa...), com entre molts científics, en Kepler, per exemple, i en molts artistes, que consideraven la proporció a partir del nombre d'or o secció áurea, que pensaven que és portadora d'una especial bellesa perquè expressa una llei divina. El número 5, ja que és la meitat del 10 (nombre sagrat dels pitagòrics, al que anomenaven tetraktys) ocupa un lloc privilegiat i, segons molts autors, representa una imatge reduïda del nombre que regeix tot el cosmos. ja que la figura humana amb els braços estesos i les cames separades s'inscriu en un pentàgon, figura que també compleix la divina proporció, és símbol del reflex del macrocosmos pel microcosmos.

Termes relacionats