Emotivisme

Teoria metaética, o enfocament teòric ètic, que sosté que els enunciats ètics -els judicis morals- no són informatius, sinó que exerceixen només la funció d'expressar o suscitar sentiments o emocionis. La primera part de l'afirmació és generalment admesa; la segona, discutida.

Proposta inicialment per I.A. Richards i C.K. Ogden, en El significat del significat (1923), l'accepten B. Russell, A.J. Ayer (Llenguatge, veritat i lògica, 1936) i sobretot C.L. Stevenson (Ètica i llenguatge, 1945; veure cita) i, en general, aquells que s'oposen a l'intuïcionisme ètic.

Segons Ayer, l'enunciat «vas fer malament a mentir» té el mateix valor fàctic o cognoscitiu que l'enunciat «has mentit», encara que li afegeix un cert to de reprovació (veure text ). El contingut dels enunciats ètics no és un altre que l'expressió dels propis sentiments cap a aquest fet, així com el desig d'incitar als altres a aquests mateixos sentiments. Per això, els judicis morals, al no ser descriptius, no són ni veritables ni falsos i, en conseqüència, l'ètica no admet cap tractament racional (veure text ).

Des del punt de vista de l' epistemologia se sustenta de vegades que l'emotivisme ètic es fonamenta en la teoria ètica de Hume, qui sosté que «la moralitat es determina mitjançant el sentiment» (veure text ). Però, en Hume, això vol dir que en tot home hi ha una mateixa naturalesa emotiva, igual a la de qualsevol altre home, que li permet sentir la moralitat de la mateixa manera. Això permet poder parlar d'una moralitat universal; l'emotivisme, en canvi, que es remet a les emocions particulars de cadascú, no.

El descriptivisme i el prescriptivisme són teories metaètiques que intenten superar l'irracionalisme en què desemboca l'emotivisme.