Mitjans i fins

Temàtica ètica sobre la bondat o maldat moral dels mitjans que s'escullen per a obtenir les finalitats proposades. Es parteix de la concepció aristotèlica que tota acció humana es duu a terme amb la intenció d'un fi; el fi és el bé que es desitja i el que es duu a terme, o una conseqüència d'això, és el mitjà amb què s'obté el fi. Tota acció —feta per un subjecte psíquicament sa— és finalista o teleològicamente orientada. La racionalitat pràctica imposa que els mitjans siguin proporcionats i adequats a les finalitats; l'ètica, a més, que siguin honests. Per a Aristòtil, la bondat dels mitjans depèn de la seva ordenació a la bondat necessària del fi últim, que és la felicitat humana, respecte del qual l'home no és lliure. Per l'ètica actual, hi ha pluralitat de finalitats i l'home tria lliurement les seves finalitats últimes. L'adequació dels mitjans al fi no pot entendre's merament des d'una racionalitat instrumental, a saber, la que considera que l'essencial és la consecució del fi, donant per descomptat i admès que «el fi justifica els mitjans», sinó que cal reflexionar sobre la seva moralitat, jutjant des de la situació concreta en què s'actua i d'acord amb les normes morals comunament acceptades.

Un dels principis morals definitivament admesos, en termes generals, per la humanitat és la «inviolabilitat de la persona humana». Principi kantià per excel·lència (veg. citació), obliga a no imposar als altres sacrificis o privacions que no siguin pel seu propi bé, és a dir, a no tractar als altres com a mitjans o instruments; cada persona humana ha de ser vista —per ella mateixa i pels altres— com un fi en si mateixa. El conjunt de normes que regeixen entre persones així considerades configura, per Kant, el regne de les finalitats (veg. text). A això mateix està obligat l'Estat, respecte dels ciutadans o respecte dels altres estats, sobretot en aquelles ocasions confuses i problemàtiques en què intervenen la denominada raó d'Estat i els conflictes entre nacions.