Raó d'Estat

Principi de legalitat que s'atribueix a l'Estat i que aquest exerceix en casos excepcionals, recorrent a mesures extraordinàries que es troben més enllà, o estan al marge, de la legalitat comunament admesa. El procediment concret d'actuació se sotmet al secret i s'argumenta adduint l'interès suprem de l'Estat. Les teories que defensen la raó d'Estat provenen del s. XVII i es refereixen inicialment a l'actuació política del cardenal Richelieu, que subordina la religió a la política, però el descobridor del concepte és Maquiavel, que en El Príncep i en els Discursos, atribueix a l'Estat la mateixa dignitat que la religió o la llei, podent per això no estar sotmès a elles i guiar-se per raons exclusivament pròpies. La constitució dels estats democràtics, que situa la sobirania en el mateix ciutadà, lleva força a l'argumentació, i planteja la qüestió de la submissió del poder a la legalitat vigent i a l'ètica.

Locke va donar el nom de prerrogativa a la facultat de l'Estat d'actuar «sense comptar amb la prescripció de la llei i, de vegades, fins i tot contra ella», encara que sempre «amb vista al bé públic» (veg. citació).